Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunicació. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 d’octubre del 2011

El meu manifest polític


L'Elvira Lindo publica a El País un article que assumeixo com a manifest polític particular. El subscric de principi a fi.
Si vols quedar amb mi, oblida't, ni que sigui per una estona, del puto mòbil. Ho dic seriosament.
Aquí teniu l'article en qüestió:

No me quieras tanto

De un tiempo a esta parte quedo con personas que, en realidad, no tienen un gran interés en charlar conmigo. Esto podría minar mi autoestima pero una suerte de optimismo insensato me lleva a pensar que amar y no hacer ni puto caso pueden ser compatibles. Yo sé que esas personas que no muestran mucho interés en hablar conmigo me quieren. Si no fuera así, entendámonos, no quedaría con ellas. Esas personas me escriben mensajes rebosantes de cariño: por e-mail, por sms, por Whatsapp, por Facebook, por activa y por pasiva. Y en esos mensajes hay frases tan apasionadas que parecen extraídas de un bolero. Son frases que antes en España no se decían pero que, ahora, gracias a la revitalización del género epistolar propiciado por las nuevas tecnologías, están en auge.

Esas personas me dicen que me adoran. Que me adoran y que cuentan los días para verme. Que cuentan los días y que me quieren. Que me quieren y que nos va a faltar tiempo en una cena para contarme todo lo que me tienen que contar. Que nos va a faltar tiempo y que están deseando conocer mi opinión. Que desean conocer mi opinión y que nadie como yo para compartir este y otro secreto. ¿Y por qué? Porque soy adorable. Eso me dicen. El mundo de la tecnología ha bolerizado el género epistolar. Ha generalizado el lenguaje de las postales románticas y ahora lo que toca es escribirse con palabras de novios antiguos de los años cuarenta. Y, aunque yo soy de esa generación en la que si tus padres te decían "te quiero" es porque o se iban a morir ellos o te ibas a morir tú, tengo el corazón débil y, cuando una persona me pide una cita con palabras tan melosas, soy incapaz de no creerme un poco la pasión que sienten hacia mí. Esas personas son las que te reciben con los brazos abiertos en un restaurante, te dan un beso apretado y unen sus pechos sin pudor contra tus pechos, por no hablar de otras partes que también entran en contacto, en estos abrazos actuales; sean hombres o mujeres los que intervengan en ellos. Esas personas son las que acto seguido de desdoblar la servilleta y ponerla sobre sus piernas, sacan el móvil del bolso o de la chaqueta y lo colocan al lado del plato.

Esas personas de las que hablo, las mismas que me adoran por escrito, suelen tener un iPhone o una Blackberry, a través de los cuales me escriben a mí esos deliciosos mensajes. El problema es que mientras están conmigo no renuncian a comunicarse con terceras personas. Con un ojo me miran a mí, que estoy situada a la izquierda, por ejemplo, y por el rabillo del otro, miran a su querido aparatito. Suena una campanilla. Les ha entrado un mensaje. Lo leen tan rápido que casi no lo noto. Entonces, sonríen. Sonríen como si alguien les hubiera contado un secreto, o algo picante, o como si les acabara de llegar una información crucial. Pero, desde luego, no sonríen por la conversación que tiene lugar en la mesa. Esas personas, las mismas que, con desesperación, anhelaban verte, te dicen, perdona, perdona un momentito, y se ponen a teclear un mensajito con un solo dedo. Qué dedo más rápido tienen esas personas. Es un dedo entrenado para escribir como si a uno le hubieran amputado la mano izquierda. Una vez terminado el mensaje la conversación continúa. Continúa hasta que vuelve a sonar de nuevo la campanilla: el amante, el amigo, el jefe, el cómplice, el plasta, ha contestado. Nueva sonrisa de esas personas que nos quieren tanto. Y como poco a poco van perdiendo la vergüenza, toman el iPhone o la Blackberry con las dos manos y teclean entonces con los dos pulgares. Qué maravilla de pulgares. Parece que han ido a una academia de mecanografía con pulgares para iPhones. Viene el camarero a tomar nota de la comanda y como las personas que tanto me quieren están ya apoyadas en el plato escribiendo a velocidad de vértigo mensajes tan apasionados, imagino, como los que me pusieron a mí, soy yo la que encarga el vino, el picoteo del principio y, si se me ha informado antes, el plato elegido por las personas que tanto deseaban este encuentro. No siempre una se siente ignorada, en lo absoluto. Hay ocasiones en las que los dueños de la Blackberry o el iPhone te hacen partícipe de los mensajes recibidos, y tú puedes aportar algo en las contestaciones. A veces se trata de los amantes y entonces ya vives con excitación delegada. Ha habido ocasiones en las que las personas que me quieren se intercambian fotos con dichos amantes. No fotos a lo Scarlett Johansson, porque no son horas. Imagino que ese tipo de instantáneas de corte más íntimo las dejan para cuando están encerrados en el cuarto de baño de su hogar, mientras sus maridos o sus mujeres están acostando a los niños. El móvil ha supuesto una revolución en el universo de la infidelidad. Quiero decir con esto que no soy uno de esos espíritus rancios que discuten las ventajas que para muchos ciudadan@s ha supuesto la irrupción de la nueva telefonía.

Solamente quisiera expresar el desconcierto que me produce el que personas que tanto me adoran y desean compartir una hora y media de mesa y mantel conmigo no sean capaces de olvidarse del puto móvil durante un tiempo ridículo de sus hiperconectadas vidas. Que lo comprendo todo, sí, ¡que yo también tengo iPhone!, pero que lo dejo metido en el bolso. Joé.

dilluns, 2 de maig del 2011

Haurà acomiadat El Mundo al seu becari?

Deu ser difícil treballar en les redaccions dels diaris en un dia de notícia d'abast mundial com avui. M'imagino l'escena, per exemple, a la redacció de El Mundo.

Decideixen que han de fer una cronologia dels atemptats d'Al Qaeda. Mentre consulten experts de tots els sectors per a tractar el tema del dia, li demanen al becari de torn que faci la cronologia citada. I el becari, obedient, fa bé la feina. I la publiquen.



Però, oh sorpresa, fixeu-vos en el detall de les activitats d'Al Qaeda del 2004: els atemptats d'Atocha de l'11-M! Però no havien estat obra d'ETA?



I aquí entra el poder de Twitter, que per alguna cosa serveix. Les piulades corren com la pòlvora: Haurà servit la mort de Bin Laden per a què El Mundo abandoni, definitivament, una de les "dos lineas de investigación" de l'enyorat Acebes?

Les alarmes salten a la redacció del diari de Pedro J. Criden al becari i s'adonen de la blasfèmia que ha comès i l'obliguen a rectificar-la. I ho fa, obedientment. La diferència, ben visible.



La pregunta és: haurà estat aquesta la darrera feina del becari?

divendres, 1 d’abril del 2011

La fi d'una època?


La lectura de "El fin de una época" deixa, al meu parer, un regust agredolç.

Bàsicament perquè un acaba amb la sensació d’estar davant del testament, en forma de llibre, d’Iñaki Gabilondo i, per extensió, d’un determinat tipus de periodista i periodisme que cada cop es porta menys. Un periodisme que, estant o no d'acord amb la ideologia de qui el practica, dóna la sensació de posar l'ètica, el rigor i el respecte per davant d'altres qüestions.

En realitat "El fin de una época" no ens diu res de nou. No ens diu res que qualsevol persona interessada en la comunicació i el periodisme, amb un mínim de capacitat crítica, no hagi pogut observar. El valor que té és que hi ha algú amb el prestigi de Gabilondo que ho posa negre sobre blanc.

Des de la denúncia al fet que els informatius s'hagin convertit en un espectacle publicitari, a la fal·làcia de la frase "ho estàs veient, està passant" que ens fan creure (i que, si no estic equivocat, va començar a ser protagonista a partir de la primera Guerra del Golf); passant per la preponderància de la quantitat per damunt de la qualitat o, pitjor encara, de l'ètica professional; o per la imposició del que Gabilondo qualifica com a "llenguatge de la píndola, de la publicitat, de la promoció", el periodista basc fa una anàlisi poc edificant de l'estat actual de la professió periodística que considera, penso que amb una barreja d'indignació i resignació, que s'ha lliurat a la lògica de l'empresa i dels poders polítics.

En una cosa discrepo amb Gabilondo. I és que considera que els periodistes han de ser els representants de la gent davant del poder. Els periodistes no representen a la gent, perquè ningú els ha escollit per a què representin a ningú. Els periodistes són uns professionals com qualssevol altres que, en tot cas, sí que han de desenvolupar les seves tasques amb una exigència ètica superior a la de molts altres. I aquí sí que coincideixo amb Gabilondo: hi ha un cert desconcert sobre el paper que han de jugar els periodistes i cal un debat sobre la responsabilitat social que tenen els periodistes i les empreses de comunicació. Ho he dit alguna vegada en aquest bloc, i ho torno a dir avui. La incidència social dels mitjans de comunicació a l'hora de crear opinió pública és enorme. I, si bé hi ha casos en els quals aquesta incidència pot ser inòqua, hi ha molts d'altres casos en què això no és així. Per tant, la professió periodística ha de ser conscient d'aquesta responsabilitat social. I ara mateix sembla que sigui més conscient del seu poder de manipulació i de condicionament de l'agenda política (i econòmica) que no pas d'aquesta funció social.

Algunes de les frases finals del llibre de Gabilondo, crec que és millor posar-les tal i com les diu, perquè són més sentides:

"Una de las cosas que define a las personas de mi edad es que no sabemos lo que va a suceder, vivimos en el estupor. Me causa estupor el relato de la complejidad: no sé cómo se cuenta (···) las cosas me parecen cada vez más complejas, más llenas de matices, y la paradoja es que hay que contarlas de una manera más rápida, más corta, más impactante (···). Cuando no nos es dado narrar la complejidad, caminamos hacia la propaganda, que es el lenguaje de la simplificación de las cosas complejas".

"Al morir un tiempo periodístico histórico, ha llegado el momento de que yo muera con él (···). Cuando el peridosimo parece entonar un blues por un tiempo que se acaba y las empresas buscan un nuevo modelo de negocio, es lógico que yo concluya y que mi carrera forme parte del adiós".

Malgrat que el to de "El fin de una época" és essencialment negatiu, Gabilondo acaba amb un mínim d'esperança, afirmant que tard o d'hora es retornarà a l’ètica clàssica del periodisme tot i que renovant de dalt a baix la professió, i posa el cas de Wikileaks com a exemple. Jo, sincerament, sóc menys optimista.

El dubte final: hagués fet Gabilondo aquest llibre si continués conduint l'Hoy por hoy de la Cadena SER o els informatius de Cuatro o CNN+? Qui sap. Però recorda, salvant les distàncies, al cas del president de la Generalitat que s'ha fet independentista quan ja no té cap responsabilitat política.

diumenge, 27 de març del 2011

La Vanguardia: en català, des de la reraguarda

Estem assistint aquestes setmanes al que alguns volen convertir en un dels esdeveniments de l'any 2011: La Vanguardia (el diari de la burgesia nacionalista catalana i que, sovint, ha donat lliçons de qui és bon català i qui no) ha decidit que és el moment de sortir als quioscos catalans en la llengua pròpia del nostre país.

Llegint l'article amb el qual el Conde de Godó (a qui, per cert, no he sentit parlar mai en català) fa l'anunci del naixement de l'edició en català de La Vanguardia, no deixo de sorprendre'm.

Diu el senyor Conde de Godó en el seu escrit que "La Vanguardia, des del seu llunyà naixement el 1881, ha avançat del braç de la societat a la qual serveix i interpreta de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més de pressa del que espera la immensa majoria". Tenint en compte que fa 130 anys que aquest diari va néixer, aquesta menció a la velocitat en el caminar sona a excusa. O sona a que, en comptes de veure els avenços des de l'avantguarda, s'ha preferit veure'ls des de la reraguarda, no fos cas que prenguessim mal.

Cotinua el propietari de l'imperi Godó, afirmant que "la progressiva normalització social del català, la seva puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva presència en la formació de les noves generacions de ciutadans han eixamplat de manera significativa el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval". Cert. I aquí jo en destacaria dues coses: 1- Que si això és així, no és gràcies a La Vanguardia, sinó a altres que en moments molt difícils van fer l'aposta pel català posant en risc moltes coses. 2- La no gratuïtat de la paraula "mercat", que deixa entreveure raons mercantils darrera aquesta decisió.

També m'ha sorprès que alguna persona de cert prestigi social i cultural, hagi parlat d'aquest esdeveniment com de la "consolidació del procés de normalització lingüística" a Catalunya. Perquè una cosa és que els propietaris del mitjà vulguin justificar de qualsevol manera la tardança en la presa d'aquesta decisió. I una altra que el món cultural i social català atorgui a un diari que no ha estat, ni molt menys, dels abanderats de la defensa de la llengua catalana, una importància en aquest tema que no mereix. Si hi ha alguns mitjans que mereixen ser destacats són els que van fer una aposta realment arriscada (Avui, premsa comarcal, premsa local, etc.), o els mitjans que han fet una aposta diferencial (cas de l'Ara i la seva mirada cap al 2.0). L'edició catalan del Periódico segurament seria una cosa intermitja.

Sigui com sigui, benvinguda sigui l'aparició d'un nou mitjà en català. Però, si us plau, que no s'auto-atorgui una medalla que no mereix.



No m'he pogut estar de penjar aquesta foto...

dijous, 24 de març del 2011

"O el periodista ja no mereix aquest nom o simplement ha mort"


He llegit aquests dies "El fin de una época" d'Iñaki Gabilondo. Aviat en faré un comentari. Però volia avançar-me amb un tastet del que ofereix el llibre. En concret amb una afirmació que fa en Joan Barril en el pròleg:

"El periodista ha de mantenir-se lúcid en tot moment i defugir l'humana temptació de convertir-se a si mateix en notícia. Quan això succeeix una de dues: o el periodista ja no mereix aquest nom o simplement ha mort i cada cop amb més freqüència, en acte de servei".

Sàvies paraules. Cunís, Raholes, Losantos i companyia, preneu-ne nota.

dimecres, 9 de març del 2011

Els mitjans de comunicació i ETA. Suspicàcies raonables? (2)


Avui, segona part del post d'ahir. De nou escoltant la ràdio matinera. I de nou notícia dedicada a ETA. Aquest cop amb un to potser fins i tot més alarmista que la notícia d'ahir: "Código rojo de Interpol para uno de los enlaces entre ETA y las FARC".

Fixem-nos en alguns dels elements del titular:

- "Código rojo". No sabem què és. Se'ns explica a dintre de la notícia. No al titular. I és que l'important és el titular. Perquè l'oient matiner de la ràdio amb el que es queda és amb el titular. I què és l'important d'aquest titular? Generar alarma. I, òbviament, les paraules "Código rojo" la generen. Coses, suposo, de la influència del llenguatge cinematogràfic i televisiu bèl·lic propi de la segona meitat del segle XX.

- "Interpol". Tres quarts del mateix. Introducció d'un element internacional que coneixem (sense saber què és) bàsicament a través de les grans pantalles. Però la introducció d'un actor de talla internacional fa que ens prenguem més seriosament les coses.

- "ETA - FARC". Introducció del lligam dels diversos grups terroristes internacionals. Que sigui cert o no el lligam és el de menys. La idea és que, com sostenia Aznar, ens quedi clar que "todo el terrorismo es igual".

I si entres al detall de la notícia ja hi trobes el summum. El "Código rojo" s'ha activat en comptades ocasions. Podem dir, bàsicament, que s'ha activat quan hem tingut al davant a l'autèntic diable: Osama Bin Laden, Josu Ternera, els autors de l'11-M i l'assassí de les nenes d'Alcàsser. Poca broma. Jo he sortit de casa pensant que em trobaria a l'exèrcit al carrer.

Com deia ahir, potser les meves suspicàcies no són fonamentades. Però continuo pensant que, després de molts mesos sense notícies relacionades amb ETA, és sospitós que just ara que s'ha de decidir si Sortu pot participar en les eleccions del mes de maig ens comencin a adoctrinar mediàticament d'aquesta manera.

Hi haurà tercer post demà al matí?

dimarts, 8 de març del 2011

Els mitjans de comunicació i ETA. Suspicàcies raonables?


Aquest matí, com cada dia, escoltava la ràdio. Escolto habitualment la Cadena SER. Malgrat crítiques evidents que se li poden fer, em sembla l'emissora més solvent dintre de les grans cadenes radiofòniques.

Com deia, aquest matí escoltava la ràdio. I, influenciat per la lectura que estic fent del darrer llibre d'Iñaki Gabilondo, m'he fixat en una cosa. Des de les 8 del matí fins a les 8:50h. he escoltat 5 cops la mateixa notícia: "ETA quiso volar las Torres Kio de Madrid en enero de 2010". Aquesta notícia m'ha fet pensar diverses coses.

En primer lloc, sigui certa o no la notícia, l'han convertit en certa. En un espai de 50 minuts s'han encarregat d'assegurar-se que aquesta és la notícia que jo m'he d'emportar al cap quan surti de casa i vagi cap a la feina. Jo i els milions de persones que escolten el programa d'en Carles Francino a aquella hora.

En segon lloc, no seré jo qui dubti de la professionalitat dels periodistes de la SER, però no crec que sigui massa agosarat pensar que potser un tipus de notícia com aquesta necessita un grau major de possibilitat de ser contrastada. I és que la notícia surt de les suposades declaracions que han fet uns etarres que estan detinguts des de dimarts de la setmana passada. És a dir, la font de la notícia és una filtració que, òbviament, pot tenir algun interès determinat al darrera.

I, per últim, deixeu-me ser malpensat. Quina és la millor notícia que poden donar aquells que necessiten justificar socialment i mediàticament la previsible il·legalització de Sortu? La de mantenir en l'opinió pública el convenciment que ETA té previstos atemptats, encara que siguin de dimensions que, Hipercor al marge, mai han comès. I més encara quan ens trobem en la setmana que la fiscalia ha demanat al Tribunal Suprem que no permeti que Sortu es presenti a les eleccions.

Potser cap de les suspicàcies que plantejo estan fonamentades. No dic que no. Però cada cop sóc més escèptic a l'entorn de les notícies que ens ofereixen els mitjans de comunicació sobre el conflicte del País Basc.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Comunicació


Feia temps que no feia sessions de formació. Vull dir, sessions en les quals jo era el formador. La darrera vegada, que jo recordi, va ser quan dedicava part de la meva jornada laboral a donar sessions de formació a aturats/des de llarga durada i a gent jove que venia de situacions de fracàs escolar. No eren, en general, sessions agradables. Les situacions que vivien la gent que (obligada) feia aquells cursos no éren fàcils. I allà apareixia jo, amb 25 o 26 anys, a explicar-los què era una nòmina, què eren els sindicats, com s'havien d'asseure davant d'un ordinador per a no tenir mal d'esquena, quins eren els seus drets laborals... I això molts cops a gent de 50 anys que portava més d'un any a l'atur. Més d'una situació de tensió es va generar en aquells cursos. Comprensible.

Ahir a la tarda vaig tornar-hi. Res a veure, però. Ahir tocava fer una sessió de formació en temes de comunicació a caps d'agrupament d'Acció Escolta de Catalunya. Totalment diferent, doncs. De totes maneres, he de comfessar, que anava amb certs nervis. Qüestió de timidesa, suposo.

Al final de la sessió tenia, i tinc encara, dubtes de si els va servir de res el que vaig explicar. Tot i això, jo m'ho vaig passar bé. Perquè, al final, més que parlar, vaig escoltar. Vaig escoltar com van ser ells i elles mateixes els que van acabar descobrint quins són els dèficits i quines són les prioritats en comunicació dels seus agrupaments. I van ser elles i ells mateixos els que van acabar relacionant elements com comunicació, comunicació interna, organització, comunicació externa, valors, twitter, facebook, gestió de conflictes, relacions humanes, i altres aspectes, tots ells interelacionats. Aspectes que són, en bona part i en conjunt, els motors de les entitats.

I tot això, envoltat de gent amb fulard. Jo, que sempre els havia vist com l'enemic. Però això ja és una altra història. O no. Perquè, com va dir la Pili de l'AE Lola Anglada, un dels problemes de l'escoltisme és que no ha sabut comunicar de manera positiva el seu fulard i el seu "uniforme". La gent ens veu i pensa que som militars, deia. I part de raó té. Així doncs, hi ha feina per fer.

dimarts, 25 de gener del 2011

Pinten bastos: Hegemonia mediàtica i política de la dreta


Si hi ha alguna cosa pitjor que l'hegemonia política de la dreta, és l'hegemonia mediàtica de la dreta. D'exemples en tenim, per desgràcia, cada dia.

El vam tenir durant la vaga general del 29-S, moment en el qual l'hegemonia mediàtica de la dreta (i d'alguna suposada esquerra) va fer creure que l'enemic no era la crisi econòmica sinó els sindicats.

El tenim en el debat sobre la suposadament degradada i incívica deriva de Barcelona. La dreta mediàtica i política ha col·locat en aquests paràmetres, inexistents i irreals, el debat sobre Barcelona (he viscut tres anys i mig al barri de Baró de Viver, i porto els darrers tres anys i mig a Ciutat Vella, per tant, sé del que parlo). Lakoff diria que la dreta ha manejat els marcs comunicatius com ha volgut, i l'esquerra majoritària com (gairebé) sempre s'ho ha mirat sense reaccionar. O fins i tot fent-li el joc al discurs dels altres. I sóc de l'opinió que si algú que es diu d'esquerres fa seu el discurs de la dreta, una de dues: o és de dretes i es disfressa amb un fals progressisme, o fa gala d'un tacticisme electoralista poc digne de ser d'esquerres. Però això és un altre debat. O no.

I el tenim aquests dies amb el debat sobre el desallotjament del cinema Balañá que es va fer per part dels Mossos d'Esquadra dissabte passat. És alarmant la política mediàtica de no qüestionament d'absolutament res, de no contrastar cap tipus d'informació. De manipular. De Manipular, amb majúscules. Vull dir, que esperava que algú, en els mitjans de comunicació es pugués arribar a qüestionar, ni que fos un moment, per exemple, què és pitjor per a la societat: que un edifici sencer de la Via Laietana porti 10 anys sense ser usat i amb un cartell en el qual s'hi pot llegir "Pròxima reforma", o que 300 o 400 persones ocupin durant unes hores aquest espai indecentment abandonat. Lamentablement, només he sentit una veu discordant: la de l'Andreu Mayayo. Això sí, a les 23h. de la nit, a BTV i, òbviament, al mig d'una colla de tertulians defensors de l'ordre i l'autoritat que, sembla, s'ha establert al nostre país en els darrers mesos. No sóc tant ingenu per a pensar, d'altra banda, que algú de l'hegemonia mediàtica s'arribés a preguntar qui era la gent que estava dintre del cinema, què reivindicava i com actuava. No. Tots anti-sistema. Tots violents.

Per cert, tampoc estaria de més que algú analitzés els termes que es fan servir en política i en comunicació. Ho dic perquè ningú qüestiona que en Felip Puig, flamant mà dura del govern dels millors, faci servir la paraula "tolerància 0" (contra els okupes, no contra Millets, Alavedres, Prenafetes i altres espècies similars). Anem al diccionari i busquem el significat de "tolerar":

Suportar en els altres quelcom que hom desaprova, usant indulgència, no prohibint-ho o no impedint-ho.

I em pregunto jo, qui és el Conseller d'Interior, o qualsevol altra persona, per a tolerar o no tolerar? Per a aprovar o no desaprovar? Per a ser indulgent o no? Quina autoritat moral té que el fa ser superior a la resta de mortals?

En fi. Pinten bastos. I el pitjor és que molts s'ho miren sense moure's. O movent-se cap a la dreta. I així els va. Així ens va.

dilluns, 22 de novembre del 2010

TV3 o el que no ha de fer una televisió pública


El debat que es va fer ahir al vespre a TV3, i que havia de servir per a contraposar les posicions polítiques dels caps de llista de les sis forces parlamentàries que es presenten a les eleccions del proper dia 28, va servir per a escenificar, de manera lamentable, el que no ha de fer una televisió pública.

L'escena final del debat, en la que Montilla i Mas intentaven "pastelejar" en directe un cara a cara, diu molt poc d'aquests dos candidats. El to utilitzat per tots dos (un dient "va, fem el debat ara" i l'altre "va, tria: dilluns, dimarts, dimecres, quan vulguis") deixa ben clar el sentiment de possessió, de propietat, d'instrument al seu servei que tenen tots dos candidats respecte la televisió pública. Lamentable.

Però el més lamentable és que TV3, "la nostra", hagi accedit a aquest mercadeig i faci demà dimarts al vespre aquest cara a cara.

Lamentable perquè des de TV3 han de saber que no estem en un sistema presidencialista que sí que justificaria aquest cara a cara.

Lamentable perquè des de TV3 s'haurien de qüestionar si èticament és admissible que una televisió pública deixi de banda amb aquest cara a cara a més del 40% de la població que en el seu dia no va votar ni CiU ni PSC (per no parlar dels que es van quedar a casa, van votar en blanc o van votar forces que no van treure representació; però això és un altre debat).

I lamentable perquè, fins i tot, és dubtós que aquest debat sigui legal. He vist que ERC ha presentat un recurs contra aquest debat. Espero que ICV-EUiA, PP i Ciutadans s'afegeixin a aquest recurs.

A TV3, que es va cobrir de glòria amb el seguiment que va fer de la visita del Papa, només li faltava això.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Jo vull ser tertulià

Fa un temps vaig tenir l'ocasió de dir-li al Francesc-Marc Álvaro que deia molt poc del nostre país que la "professió" de tertulià-opinador fos de les poques que gaudís d'immunitat (i impunitat). Em va donar la raó i em va posar com a exemple Fernando Savater. Jo li vaig dir que sí, però que també em referia a ell.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Aquest és el nivell del periodisme català?


Presteu atenció a aquesta imatge. És una captura del facebook de Roger Amigó, dirigent d'ICV de Gràcia. El to del seu missatge sembla, d'entrada, no excessivament seriós. De fet, ell mateix, després de la trascendència pública del seu comentari, ha hagut d'aclarir que no té una bola màgica que li permeti saber què passa pel cap del President Montilla:



I quina ha estat la trascendència pública del seu comentari? Doncs resulta que algun periodista espavilat d'Europa Press ha cregut que el que deia en Roger era cert, i n'ha fet notícia. I altres periodistes espavilats, en aquest cas de La Vanguardia i de l'Avui, han recollit el guant que els arribava d'Europa Press i, ràpidament, han fet pública l'exclusiva de la data de les eleccions.

Aquí podeu llegir la notícia de La Vanguardia.

I la meva pregunta és: aquest és el nivell del periodisme català? En Jordi Garriga em respon, també a través del Facebook: matins.sí

dissabte, 20 de març del 2010

De compras antes de matar


El departament d'interior del govern francès feia públic, ahir divendres, un vídeo en el qual es veia a uns suposats membres d'ETA comprant en un supermercat francès. Hores després, la Generalitat de Catalunya informa que els suposats etarres són, ni més ni menys, que membres del cos de bombers de la Generalitat.

Avui mateix el govern francès ha demanat perdó públicament per l'error.

Us imagineu la que haguessin muntat aquí La Vanguardia, en Josep Cuní i companyia, si el vídeo l'hagués difós el departament d'interior de la Generalitat de Catalunya i no el departament l'interior francès?

D'altra banda, paper ben galdós també el dels diaris i mitjans de comunicació en general. Tots i cadascun, sense excepcions, han emès el vídeo i n'han publicat fotografies. En la portada de l'ABC d'avui, per exemple, un dels titulars era "De compras antes de matar" acompanyat d'una fotografia dels bombers catalans. En aquests moments l'edició digital d'aquest diari tracta la notícia amb aquest titular: "De golpe y porrazo, hemos sido etarras". El subtítol: "Uno de los bomberos a los que Francia señaló como miembros de ETA afirma que se van a quejar por el tratamiento recibido". Jo matisaria el titular: "Uno de los bomberos a los que Francia y los medios de comunicación señalamos como miembros de ETA...".

És normal que els mitjans de comunicació es refïin del departament d'interior francès com a font d'informació i, per tant, és normal que hagin publicat aquesta informació. Però no estaria de més que els mitjans de comunicació, per una vegada, assumeixin que cometen errors. I, al meu entendre, les disculpes del departament d'interior francès haurien d'anar acompanyades de les disculpes dels mitjans de comunicació en bloc.

dilluns, 9 de novembre del 2009

El diari "Avui" i la crisi política de Cerdanyola



Algun fenomen paranormal està afectant a la redacció del diari Avui. I si no, fixeu-vos el que ha passat amb el tractament de la crisi política que estem vivint a Cerdanyola:

Dijous 5 de novembre l'Avui treu una notícia amb el titular "PSC, CiU i PP es reparteixen el govern a Cerdanyola". Cliqueu aquí i llegiu-ne el contingut.

Notícia d'avui, dilluns 9 de novembre. El titular, una mica diferent: "El govern de concentració pren forma". I el contingut de la notícia d'avui? Llegiu-lo aquí.

Algú és capaç de trobar les 7 diferències? Jo us en dic una: el peu de foto. Va, animeu-vos a trobar-ne més!

(i no entro a discutir el contingut de la notícia publicada la setmana passada i re-publicada avui, perquè...)

dimecres, 29 de juliol del 2009

La Vanguardia, el diari que Catalunya mereix?


He volgut començar aquest post amb una imatge prou explícita que ens recorda el passat no tant llunyà de La Vanguàrdia.

Però no era de la defensa del franquisme, de la connivència amb el feixisme, de l'adulació al dictador ("España se lo debe todo a Franco"), que aquest diari ha fet del que volia parlar. Volia parlar del seu paper actual. Del seu paper i de la seva impunitat (de la seva i de molts dels qui hi escriuen) en aquest país que, fa poc, en un dinar d'antics "camarades", qualificàvem de "país d'idiotes". I que ningú se m'ofengui.

Aquest és un diari que pot publicar una informació falsa amb clars objectius polítics. I no passa res. Òbviament no sommiem amb cap possible rectificació.

És un diari que es permet el luxe (o la indecència) de citar un polític que s'ha passat l'ètica política pel forro de les moltes butaques que ha ocupat, i que segurament és en bona part responsable del desastre polític i social que viu Itàlia en els darrers anys (parlo de Giulio Andreotti, brillantment retratat a la pel·lícula "Il divo"). I es permet fer aquesta cita per erosionar de la forma més lamentable a dos polítics catalans com són Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.

És un diari que permet que la gran guillotinada de la política catalana escrigui un article (vegeu la meva benevolència en fer referència a només un) parlant o vomitant de/sobre candidats guillotinats, un altre cop Saura i Carod (però sumant-hi Herrera i Puigcercós), i aprofitant per abocar tota la seva bilis anti ERC i anti ICV ("La cuestión no es quién manda en ERC, sino hacia dónde va ERC, y este es el algoritmo más indescifrable del viejo partido. No tienen ni idea" o "No es que IC no sepa qué quiere ser de mayor. Es que no sabe qué es de pequeño"). Per cert, la guillotina de la ciutadania va fer que Pilar Rahola aconseguís un 0'96% dels vots en les eleccions municipals a Barcelona l'any 1999. Que cadascú aguanti la seva guillotina.

I és un diari que avui es permet disfressar-se d'Acebes de la política catalana, anant més a l'extrem que CiU i PP, i contaminant de forma perversa el debat sobre l'incendi a l'Horta de Sant Joan. És igual que hagin mort cinc bombers. És igual que des que Saura és Conseller d'Interior s'hagi multiplicat la inversió en bombers. Tant se val. L'objectiu és el que és.

És el que té la impunitat: va més enllà (molt més enllà) de qualsevol codi deontològic.

dimarts, 5 de maig del 2009

Té lectura política el lideratge de RAC1?

La setmana passada es va fer públic que RAC1 s'ha col·locat en el primer lloc de les preferències radiofòniques de la població catalana, acabant amb l'hegemonia de Catalunya Ràdio i la Cadena SER.

Lectures d'aquest canvi en els índexs d'audiència se'n poden fer moltes. I la primera ha de ser, per força, la qualitat de la programació oferta. Aquí crec que hi ha un element a destacar i és que, com a oient diari de la ràdio que sóc, per a mi RAC1 ha suposat aire fresc en el mapa radiofònic català. Això és innegable. RAC1 ha sabut trobar una fórmula innovadora que ha deixat enrere velles fórmules encarnades per les dues grans emissores de sempre.

Però, des dels despatxos que correspongui, crec que cal fer l'anàlisi política del que signifiquen aquests resultats. Perquè per a mi és evident que aquesta lectura política existeix. I no veure-la o no voler veure-la seria un error.

RAC1 no és una exepció dintre del potent univers mediàtic del Grupo Godó. I de tothom és sabut que, des del punt de vista polític, aquest grup ha atacat de forma sistemàtica el pacte entre PSC, ERC i ICV-EUiA a la Generalitat de Catalunya. I l'acarnissament ha estat, i és, especialment dur amb ICV-EUiA i també amb ERC.

L'aposta política del Grupo Godó és, clarament, la sociovergència. Una fórmula de govern que, sota la disfressa de l'estabilitat, acabaria amb qualsevol qüestionament crític del paper dels grans lobbies econòmics del país.

Qui hagi de fer l'anàlisi dels resultats de l'audiència radiofònica a Catalunya no ha d'oblidar aquesta lectura política. No ha d'oblidar que la ràdio més escoltada és una ràdio que aposta clarament pel retorn de CiU al poder amb el suport del PSC. I no ha de tenir la clàssica temptació de "criminalitzar" l'oient: a ningú se l'ha obligat a canviar la seva emissora de sempre per RAC1, i si ho ha fet és perquè ho ha considerat millor.

Analitzem bé, doncs, la lectura comunicativa, sociològica, política i, diguem-ho clarament, electoral que el recent lideratge de RAC1 pot tenir al darrera.