Per què votaré per Raül Romeva?

Ara fa just 15 anys, quan en tenia 20, que vaig entrar a Iniciativa. Vaig fer d'interventor a les eleccions europees de l'any 1994 i al vespre, al local d'Iniciativa de Cerdanyola, vaig omplir una butlleta per adherir-me al que llavors era Joves amb Iniciativa. Així doncs (tot i que l'any anterior ja havia votat en aquelles eleccions generals en les que Felipe González va dir que "había entendido el mensaje de la ciudadanía" i va decidir fer un govern de dretes amb CiU i PNB quan podia fer un govern d'esquerres amb IU i ICV), aquelles eleccions europees són especials per a mi.

Ara, 15 anys després, tornem a tenir eleccions al Parlament Europeu. I també són unes eleccions especials per a mi. He de començar dient que quan vaig a votar sempre ho faig votant a una candidatura. Mai he votat a un candidat. Crec més en els projectes col·lectius que no pas en els lideratges i protagonismes individuals. Però aquest cop votaré a una candidatura, però també (i potser fins i tot més) a un candidat. En Raül Romeva.

Amb el Raül hem compartit uns quants anys de militància política a Joves amb Iniciativa. El vaig tenir com a professor en un post-grau de la UAB. Després vaig ser becari seu durant un any a l'Escola de Cultura de Pau, també a la UAB. Uns anys després vaig participar activament en l'organització de la campanya electoral que el va portar a ser eurodiputat i en la campanya pel referèndum sobre la constitució europea. I durant aproximadament un any i mig d'aquesta mateixa legislatura vaig ser assistent seu ajudant-lo en les tasques que ha estat fent al Parlament Europeu.

És una de les persones a qui considero amiga dintre del món de la política en el qual em moc. Òbviament, doncs, hi ha motius personals que em porten a votar per ell el proper diumenge.

Però també n'hi ha de polítics. Malgrat que és tres anys més gran que jo, formem part de la mateixa generació política. Una generació que va néixer políticament en un moment històric que l'ha marcat molt: els pitjors anys del felipisme amb vagues generals incloses, la recent caiguda del Mur de Berlín, les guerres dels Balcans, els processos d'independència dels països del Bàltic i dels propis Balcans, la primera guerra del Golf Pèrsic, les proves nuclears de França a Mururoa, els últims anys de lluita contra el servei militar obligatori, etc. Tot això, i altres factors, van fer prendre consciència i valors a molta gent jove de l'època. Valors que unien als valors tradicionals de l'esquerra comunista elements com la defensa del medi ambient, del feminisme, de la pau, dels drets nacionals, etc. I en Raül està aplicant aquests valors a la seva activitat com a eurodiputat.

Si visiteu el seu bloc, ara mateix podreu veure la frenètica activitat pròpia de qualsevol cap de llista dels que es presenten a les eleccions, però si teniu temps i paciència i aneu tirant enrere veureu la ingent i valuosa activitat (i aquí sí que gairebé ningú s'hi pot comparar) que ha dut a terme a Brussel·les i Estrasburg en aquests darrers cinc anys. El Parlament Europeu no es pot permetre el luxe de perdre un eurodiputat així.

Europa, Raül Romeva, cementiri d'elefants i vedettes de torn.

El 7 de juny hi ha convocades les eleccions al Parlament Europeu. Si no canvien les coses, la participació pot ser de les més baixes de la història. Aquesta baixa mobilització electoral té, segur, causes ben diferents, però tothom ha de ser conscient de quina part de responsabilitat té en aquest desencís. I els primers, els partits polítics. La desafecció de la ciutadania vers la política és, en una part important, responsabilitat nostra i potser seria el moment que la reflexió sobre el què està passant la fessim abans de constatar els (pressumiblement) baixíssims índexs de participació electoral.

Pensant en quines són algunes de les causes que fan que la ciutadania no vagi a votar en les eleccions europees, se me n'acudeixen d'entrada tres (tot i que segur que n'hi ha moltes més, i que els experts en comportament electoral em poden desautoritzar en tot el que dic):

1- Desconeixement del que són les institucions europees i de la trascendència que té el que es discuteix i s'aprova a Brussel·les i Estrasburg. Quan els partits polítics diem repetidament que el 70% de la legislació dels estats membres de la UE són l'aplicació de normatives prèviament acordades al Parlament Europeu, ens hem de preguntar per què som incapaços de traslladar això al conjunt de la ciutadania. Aquí la responsabilitat és compartida amb el conjunt de mitjans de comunicació ja que, crec, que no donen a la política europea la trascendència real que té.

2- Desconcert i desgast amb la política nacional i estatal. És evident que en els darrers anys la política nacional i l'estatal donen la sensació de viure en una espècie de permanent estat de provisionalitat i de considerable distància amb la realitat social del país. Si a aquesta sensació se li afegeix la situació de crisi econòmica en la que vivim, les ganes de participació política de la gent, com no podia ser d'una altra manera, es redueixen. I si parlem d'unes institucions com les europees que, com deia abans, tenen un índex de coneixement tant baix, aquesta participació es redueix encara més.

3- Concepció del Parlament Europeu com a cementiri d'elefants o escenari de vedettes de torn, més que de polítics. I és que tradicionalment els partits polítics han enviat a Europa a aquelles persones que ja havien esgotat la seva carrera política en institucions més properes. Els casos són múltiples: Josep Borrell, Mayor Oreja, Vidal Quadras, etc. A aquesta espècie de cementiri d'elefants, s'hi ha afegit darrerament una nova concepció: l'escenari de vedettes. Alguns partits opten per a portar "estrelles mediàtiques" que, finalment, acaben tenint un dubtós resultat polític. Em sembla, per exemple, que la decisió de CiU de defenestrar l'Igansi Guardans (un eurodiputat que, t'agradarà o no, però ha estat dels que més ha treballat) per a col·locar en Ramon Tremosa, va una mica en aquesta línia.

Jo crec que des d'ICV i EUiA tenim deures pel que fa als dos primers punts. En la mesura de les nostres possibilitats i tenint en compte el nostre escàs poder polític i mediàtic, hem de contribuir a solventar aquests dos dèficits. Per què també en la justa mesura, en som responsables.

Respecte el tercer punt, no crec que ningú ens pugui tirar res en cara. El nostre candidat, en Raül Romeva, ni és un elefant que hagi d'anar a cap cementiri, ni és una vedette de la política. Jo he tingut la sort de poder treballar com a assistent seu durant gairebé dos anys, i no m'he extranyat gens quan ha sortit la notícia que ha estat el segon eurodiputat més productiu i actiu de la càmera. És un treballador incansable que creu com el que més en la política europea i en el fet que una altra europa, més social, més ecologista i amb més poder polític, és possible, a més de necessària.

Ara ens falta, doncs, posar el nostre gra de sorra per solventar els dos primers punts. No és una feina fàcil.

(Per cert, un cop escrit aquest post he vist en el bloc del Raül Romeva que la web que va fer l'estudi sobre la productivitat dels eurodiputats ha rebut múltiples pressions polítiques i que s'ha vist obligada a retirar de la seva pàgina l'estudi realitzat. A algú li molestava veure el baix nivell de feina de molts eurodiputats. Un element més de descrèdit.)

Parlant amb Raül Romeva

El 23 de maig, l'eurodiputat d'ICV, Raül Romeva, va fer una xerrada al local d'ICV de Cerdanyola per a parlar sobre la situació de Kosovo i, en general, sobre la situació de la Unió Europea.

Mola TV va fer un reportatge sobre l'acte, i ara l'han penjat a youtube. A partir del minut 2, més o menys, es parla de l'acte de Cerdanyola.

Blocparasitisme: les detencions del Raval

Avui us recomano un article que ha penjat en Raül Romeva al seu Bloc:

LA PASTISSERIA DEL CARRER HOSPITAL

Durant prop de set anys vaig viure al C/ Hospital 82, al Raval, precisament davant de la pastisseria motiu de tanta pol·lèmica aquests dies. I sí, hi anava algunes vegades a comprar dolços. Lògicament coneixia a moltes de les persones que, fossin originàries del Paquistà, el Marroc, o Filipines, regentaven comerços pel barri. El risc que l'extremisme islamista s'estengui arreu del món, inclosa Catalunya, existeix. Això és cert i més que evident, com també ho és, o hauria de ser-ho, el fet que des de fa molts anys molta gent originària d'aquests llocs, o d'altres, està venint a instal.lar-se i treballar aquí, a casa nostra, amb el legítim desig que esdevingui, també, casa seva (de fet, escoltava avui que el propietari de la pastisseria havia arribat a Catalunya l'any 1971, precisament l'any que vaig néixer, és a dir, que en termes d'anys viscuts, seríem igual de catalans).

Barrejar les dues coses és, a més a més de falaç, contraproduent. És més, en molts casos, molta de la gent que vé ho fa fugint d'aquells radicalismes que, al seu lloc d'origen, arriben a l'extrem d'assassinar de manera impune la candidata de l'oposició.

No estic en condicions de dir si cap de les 14 persones detingudes a Barcelona (per cert 12 paquistaneses i dues índies) són o no culpables de res. Això ho decidirà la justícia, que és qui ho ha de sentenciar. Però sí crec que és important que no només primi la presumpció d'innocència, sinó que, fruit d'aquest episodi, no s'estigmatitzi a tot un col·lectiu que, em consta, fa temps que treballa, i molt, per tal que comunitats d'origens ben diversos trobin en el Raval un espai de convivència i de vida en comú.

Sí, ja sé que són arguments de sobra coneguts, almenys per alguna gent, però no per això deixen de ser importants, i n'hi ha prou amb copsar l'alta preocupació que transmeten els líders de la comunitat paquistanesa a Catalunya, especialment els del Raval, per adonar-se'n.

Dic això perquè no han trigat gens ni mica a sortir alguns dels opinadors i opinadores de sempre carregant sobre aquells que demanen prudència i defugen l'alarmisme als quals acusen, per aquest fet, gairebé de còmplices dels terroristes.

En aquest sentit em sembla important l'esforç que ha fet aquest cap de setmana tant TV3 com d'altres cadenes per tal de posar de manifest el punt de vista d'aquestes persones que lamenten l'existència dels radicalismes violents, i que fins i tot s'ofereixen a col.laborar en les investigacions que faci falta, a la vegada que demanen que no es posi en risc els esforços que s'estan duent a terme de fa anys en favor de la convivència.

No crec que fer aquest exercici de prudència i de responsabilitat, defugint l'alarmisme incendiari que tant agrada a alguns sectors mediàtics, polítics i d'altres àmbits inclassificables del nostre país, sigui defugir el problema, que insisteixo, hi és, i és altament preocupant, com és la sospita que pugui haver-hi algunes cèl.lules de sectors radicalitzats que vulguin desestabilitzar precisament aquesta convivència, atacant, fins i tot, als seus propis germans i germanes als quals consideren massa 'moderats', simplement per què no són fonamentalistes. En aquest sentit cal tenir en compte, entre d'altres elements, que una de les comunitats paquistaneses que més manifestament es va expressar en favor de Benazir Bhutto, qui havia de ser un dels símbols de l'apertura democràtica del Paquistà, ha estat la que viu a Catalunya.

Per altra banda, avui, al voltant de les 17.30, compareix Pervez Musharraf davant la Comissió d'Afers Exteriors del Parlament Europeu. Em toca intervenir-hi en nom del meu grup. Li haurem de preguntar si coneix els fets, i si és conscient que la mala imatge que estan donant episodis com l'assassinat de l'opositora Benazir Bhutto i la dificultat per tal d'organitzar unes eleccions clares, transparents i democràtiques, així com la manca de llibertat de premsa i d'informació que viu el país, pot tenir també efectes altament perjudicials per a milers de persones paquistaneses que viuen arreu del món, també a Barcelona. I a la resta del món caldrà preguntar-nos si el de Musharraf és un règim digne de fer-hi els nombrosos tractes que s'hi han fet fins ara, incloses les abundoses vendes d'armes provinents de països europeus (França, Àustria, Regne Unit i Alemanya, sobre tot, però també Espanya, recordem sinó les negociacions iniciades pel llavors ministre de defensa, i futurible president del Congrés, José Bono, l'any 2005, per tal de vendre'ls 4 submarins S-80 per valor de 1000 milions d'Euros).