Una fórmula ben senzilla

La fórmula és ben senzilla:

Retallar drets a les classes populars + retallar impostos a les classes altes = retalladesciu

Noms que sí fan la cosa

Joana Ortega promet el seu càrrec "amb l'ajuda de Déu"

Diuen que el nom no fa la cosa. Deixeu-me posar-ho en dubte. El nou govern de CiU ha fet, d'entrada, canvis de noms que defineixen, i molt bé, quina és la cosa que tenim al davant:

- El Departament d'Acció Social i Ciutadania passa a dir-se (en un retorn al segle passat) Departament de Benestar i Família.

- El Departament d'Educació passa a dir-se (en un altre retorn al segle passat) Departament d'Ensenyament.

- I dues Conselleres prometen el seu càrrec (en un retorn a uns quants segles enrere) amb l'ajuda de Déu.

Noms que diuen moltes coses.

Les primeres (i sospitoses) passes del govern de CiU

Felip Puig, nou Conseller d'Interior

Les primeres passes del govern de CiU demostren una cosa: a qui més mal va fer que ICV-EUiA agafés la Conselleria d'Interior no és a la pròpia ICV-EUiA, sinó a la dreta catalana representada per CiU.

Només cal llegir aquesta notícia per veure que un dels objectius de CiU serà suprimir tres de les iniciatives polítiques més destacades que s'han impulsat des de la Conselleria d'Interior en els anys de govern d'esquerres. Però penso que és obligatori destacar que no són iniciatives qualssevol, sinó que tenen un rerefeons polític i ideològic important.

Una de les obsessions de CiU és acabar amb el límit dels 80 km/h als accessos a Barcelona. Es pot estar d'acord o no, amb la mesura, però el que és objectiu és que és una mesura que ha permès reduïr els índexs de contaminació i els índexs d'accidentabilitat i de mortalitat a les carreteres catalanes. I el que també és objectiu és que ha estat una mesura premiada per la UE. Quins interessos fan que CiU la vulgui suprimir?

Un altre dels cavalls de batalla de CiU és la supressió del codi ètic dels Mossos d'Esquadra i l'eliminació del Comitè d'Ètica. Tant se val que entitats de defensa dels drets humans com l'Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans, l'Observatori DESC, l'Institut de Drets Humans de Catalunya, SOS Racisme, Justícia i Pau, l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans o Jutges per la Democràcia, hagin defensat públicament la necessitat d'aquest codi ètic. Quins interessos fan que CiU el vulgui suprimir?

I, el que m'ha sorprès més negativament: CiU vol revisar la instal·lació de càmeres de vídeo a les comissaries dels Mossos. Una mesura que ha permès que vagin desapareixent les falses denúncies per suposats maltractes a les comissaries i , alhora, els maltractes que sí que s'hi podien produir. Quins interessos fan que CiU vulgui eliminar aquesta mesura?

En fi, preguntes que caldrà respondre i que fan que les primeres passes del govern de CiU siguin, com a mínim, sospitoses.

Jo votaré als que hi eren

Fa unes hores que ha començat la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segurament és la campanya que a mi, personalment, m'agafa més desmotivat des del punt de vista partidista (que no polític) dels últims anys. No vol dir això que posi en dubte la meva militància, no. La tinc clara. Però la meva implicació, segurament, serà molt menor al que ha estat habitual en mi. Encara que sembli estrany, això farà que voti, més que mai, en clau ideològica.

I aquesta clau és la que em fa dir que jo votaré als que hi eren. I m'explico. Aquest any, al meu entendre, hi ha hagut tres mobilitzacions socials de gran transcendència ideològica i política: el 10 de juliol, la manifestació convocada per Òmnium Cultural arrel de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; el 29 de setembre, la vaga general convocada per CCOO, UGT i altres sindicats, contra la reforma laboral del PSOE; i el 7 de novembre, la concentració organitzada per la campanya "Jo no t'espero" demanant un Estat laic en motiu de la visita de Benet XVI a Barcelona.

Han estat tres mobilitzacions que, al marge de l'èxit de participació (notable en tots els casos), han tingut un rerefons polític molt important.

Qui hi era?

Repassem la presència dels partits polítics en aquestes mobilitzacions:

10 de juliol, manifestació convocada per Òmnium Cultural: CiU hi era; PSC hi era; ERC hi era; PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Vaga General del 29-S: CiU no hi era; PSC no hi era; ERC hi era (a la seva manera equidistant habitual); PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Concentració "Jo no t'espero": CiU no hi era; PSC no hi era; ERC hi era (també a la Sagrada Família i, també, demanant que es rebés al Papa amb senyeres); PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Feu comptes. A mi em surt que CiU i el PSC hi han estat un cop; ERC, tres però amb matisos molt significatius; el PP, cap; ICV-EUiA hi ha estat sempre.

JSC o donde dije digo...

Una imatge val més que mil paraules...

Donde dije digo, digo Diego...

Hipocresia...

Cliqueu la imatge per a llegir-ho millor i trieu vosaltres el que us sembli, però veureu que al final la reforma aprovada pel PSOE és més de dretes del que proposava CiU i que, com podeu veure, criticava la JSC fa tansols set mesos.

"Amagar el cap sota l'estelada" (Andrés Querol dixit)

Hi ha gent que té la capacitat de generar frases certament brillants. Un d'ells és l'Andrés Querol i, conscient com sóc de la mancança que jo tinc en aquesta faceta (una de les meves frases més cèlebres és "la penya és imbècil"), plagio una frase que ell mateix ha fet servir per comentar aquesta notícia.

Preguntats els diferents partits catalans sobre la reforma laboral presentada pel govern del PSOE les respostes han estat, més o menys (permeteu-me un cert grau de subjectivitat), aquestes:

- ICV-EUiA està en contra de la reforma per principis i espera obtenir al carrer el recolzament que no tindrà al Congrés.

- El PSC hi està a favor. Sigui per pragmatisme, sigui per obediència deguda o sigui per convenciment. No sé què és pitjor.

- CiU i PP hi estan a favor. Perquè, com les mesures presentades pel PSOE, són de dretes. Això sí, no volen que se'ls noti massa que hi estan a favor, no fos cas que amb aquest posicionament li estiguessin donant un cop de mà a ZP.

- I ERC? Doncs ERC, en boca de Joan Puigcercós, diu que la millor manera de sortir de la crisi és la independència. Perquè tothom sap que la crisi de les hipoteques subprime als Estats Units la va provocar la dependència que el país d'Obama té respecte d'Espanya. I el mateix li passa a països com Grècia, Alemanya, la Gran Bretanya i, en general, a tota la comunitat internacional. La solució, sembla, és que la comunitat internacional s'independitzi d'Espanya. A això, a la manca d'arguments per parlar de la crisi econòmica actual, l'Andrés Querol li diu "amagar el cap sota l'estelada". M'apropio, doncs, de la seva frase.

El final d'una legislatura

Arrel de les dimissions d'un regidor i una regidora del PSC, parlava ahir amb dues persones del món de la política de Cerdanyola, i de dos partits diferents, i a totes dues els vaig dir el mateix: aquesta legislatura, com a mínim pel que fa a la projecció pública de la política local, està sent un desastre. I feina tindrem per a què d'aquí a un any, més o menys, la gent vagi a votar.

La imatge és negativa des del principi. I la responsabilitat, col·lectiva. Del partit més gran al partit més petit, tots en sortim malparats d'aquests tres anys. Sense entrar en qüestions de fons, només cal fer un retrat de com estan els grups municipals per entendre que hi ha coses que no van bé. El grup d'ICV-EUiA perdem, a mig camí, un regidor i som fets fora del govern per una moció de censura. Al grup socialista li dimiteixen 3 de 10 regidors, entre ells el cap de llista, i accedeix a l'alcaldia pactant una moció de censura amb CiU i posant d'alcaldessa la candidata que anava al número 8 de la llista. CiU que, després d'assegurar que estaria a l'oposició, entra al govern per a què 2 anys després li destitueixin a la seva cap de llista i acabi de nou al govern, canviant el soci inicial. I el PP que acaba la legislatura amb el seu cap de llista fora del grup popular i participant als plens com a regidor no adscrit, després d'una batalla interna intestinal.

Si tenim en compte que encara queda un any per a les eleccions i que ara es comença a parlar de llistes electorals, no és descartable que encara hi hagi més moviments estranys en els propers mesos. Més encara quan, es diu, que la lluita per encapçalar les candidatures de PSC i CiU serà ben calenteta.

Ja deia abans que la responsabilitat d'aquesta situació és col·lectiva i tothom (i m'hi incloc en la mesura que em toca) ha de fer una profunda reflexió. Potser peco d'ingenuïtat però jo estic convençut que als partits polítics de Cerdanyola hi ha gent capacitada per a redreçar la situació. Esperem que ho aconsegueixin. Si no és així, entre aquest panorama i el descrèdit general de la política i els polítics, esforços gegants haurem de fer per a què l'últim diumenge de maig de l'any que ve la ciutadania vagi als col·legis electorals a votar.

Estampes de la Festa Major

Curioses estampes les que hem viscut a la Festa Major del Roser de Maig 2010.

En primer lloc, la voluntat de recuperar tradicions (de vegades si les tradicions es perden és per alguna cosa) de dubtable interès. En aquest cas el govern de la Cerdanyola (PSC i CiU) ha recuperat el tradicional ball d'autoritats que es feia tot just sortir de missa. I, sí, en ple 2010 alguns regidors i algunes regidores, després de la missa de la festa major van protagonitzar aquest ball, just davant de les portes de l'Església de Sant Martí. Només hi faltava el Mossèn i la Guàrdia Civil. No n'entenc del tema, però pel que sembla aquesta tradició té unes arrels no massa democràtiques.

Però més enllà d'això, que òbviament té la seva importància, em sembla caduc i poc afortunat que en un moment en el que "desafecció política" és un terme d'ús pràcticament diari, un govern escenifiqui de tal manera el culte a l'autoritat, la separació, de facto, del poble i de qui el governa. Per sort, no tothom va voler entrar a formar part d'aquest ball esperpèntic.

I, en segon lloc, la paradeta al mig de la Plaça de l'Abat Oliba d'un partit polític, en aquest cas CiU. Si en una situació de normalitat ja és lleig que un partit polític, sigui el que sigui, aprofiti uns dies com aquests per a publicitar-se, ho és més quan es tracta d'un partit que, des de les seves responsabilitats en la regidoria de cultura, impedeix que en determinats equipaments públics de la ciutat s'hi facin activitats polítiques. D'això alguns en dirien abús de poder.

(no em puc estar d'adjuntar-vos aquest enllaç)

Primera conseqüència de la sociovergència de Cerdanyola

Noves tendències al Ple Municipal de Cerdanyola

Feia dies que tenia pendent d'escriure algunes coses sobre el Ple Municipal del passat dijous. Un Ple que, en la meva humil opinió, introdueix noves tendències:

1ª tendència: l'avorriment (de per si habitual en una sessió plenària) s'accentua fins al punt que en alguns moments dubtava si estava en un Ple Municipal o en el Consell d'Administració d'alguna empresa. Bon treball dels tècnics, poc treball polític. Crec.

2ª tendència: els regidors i regidores del govern que intervinguin el mínim possible, encara que hi hagi interpel·lacions directes per part dels regidors de l'oposició. I qui minut passa, Ple empeny.

3ª tendència: la figura de portaveu del govern pràcticament no obre la boca. Ja l'obre l'alcaldessa.

4ª tendència: per a segons quins temes CiU creu convenient no opinar. L'opinió ja la dóna el PSC.

5ª tendència: algun regidor creu trobar-se enmig d'un duel de les pel·lícules de l'oest. Però de les dolentes, no embrutem un dels grans gèneres cinematogràfics.

6ª tendència: s'imposen els ERE*. Ara a Collserola de la mà del PSC. Dubte: ho sabia CiU? Dóna la sensació que no, però com que no opina...

* En la regulació del Parc Natural de Collserola s'estableix la figura dels ERE, Espais de Regulació Especial. Què són? Doncs això: "espais amb una presència significativa d'habitatges o amb àmbits d'equipaments a desenvolupar". És a dir, espais de Collserola on s'hi pot construir. El govern de Cerdanyola, PSC i CiU, ha sol·licitat que tres zones de Collserola que formen part del terme municipal de Cerdanyola, tinguin la consideració d'ERE. Això sí, segons la regidora de territori no hem de patir perquè assegura que no s'hi construirà. Llavors per què presenten l'alegació?

La sociovergència en estat pur

Acaba l'any 2009 i tenim unes noves formes de governar. PSC i CiU van presentar el dia 16 de desembre una moció de censura contra el govern d'ICV-EUiA amb l'únic argument (llegiu les intervencions del ple de la moció de censura i ho veureu), que els des del mes de setembre el govern no governava. Argument discutible, però legítim.

Ara bé, la sorpresa ens la trobem quan la primera decisió que pren la nova alcaldessa és la d'anul·lar el ple ordinari del mes de desembre. L'argument que utilitza la resolució d'alcaldia és, literalment, que no han tingut temps de preparar l'ordre del dia. Em sembla un argument com a mínim preocupant. Des del dia 16 de desembre a les 14h. fins aquesta setmana hi ha hagut temps de sobres per fer un ordre del dia.

ICV vam presentar un recurs demanant que es realitzés el ple i, a més, fèiem propostes de temes a incloure en l'ordre del dia. Des d'informar del nou cartipàs i les noves dedicacions polítiques a aprovar tots aquells temes que tant PSC, com CiU, com PP, de manera lamentablement irresponsable havien obligat a deixar sobre la taula en els plens d'octubre i novembre. Són temes importants dels quals tots els partits en tenen la informació des de fa temps i els expedients dels quals només cal aprovar-los definitivament. Però també hi havia altres temes que es podien tractar. Per exemple el FEIL 2. Durant les negociacions a quatre que es van dur a terme el mes de novembre, es va tractar el tema del FEIL 2. Els projectes hi són, estan a punt. I ara què passarà? Sense fer el ple de desembre, estaran a punt pel 3 de febrer, data límit per a presentar els projectes?

Com veieu, hi ha temes de sobres per fer un ple al mes de desembre. I el preocupant és que la resposta rebuda ha estat el silenci. Legalment estan autoritzats a no respondre en un termini que, crec, és de 20 dies. Però políticament, moralment, estaven obligats a respondre abans. Quin sentit té respondre al gener quan la petició és de fer un ple al mes de desembre?

Un altre element preocupant: avui fa 8 dies que el PSC i CiU van presentar als mitjans de comunicació el nou cartipàs municipal. Creieu que l'oposició n'ha tingut coneixement? El PP segurament sí. El grup principal de l'oposició, ICV-EUiA, encara estem esperant una simple trucada de cortesia que ens informi d'un tema tant important.

Doncs bé, sembla que aquestes són les noves formes de fer. La sociovergència en estat pur. La del "rodillo". La que no té en compte a l'oposició per a res.

Crisi política a Cerdanyola (i 3): el Ple de la moció de censura

Finalment dimecres es va presentar i aprovar la moció de censura contra ICV-EUiA i l'Antoni Morral. La Carme Carmona, del PSC, és la nova alcaldessa. Així doncs, gràcies als vots de PSC i de CiU, els socialistes tornen a governar a l'Ajuntament de Cerdanyola després de sis anys de govern d'ICV-EUiA, primer amb CiU i ERC i, en aquest mandat, amb CiU. Cerdanyola deixa de ser un cas excepcional, i passa a ser un municipi més on hi governarà, no sabem per quant de temps, la sociovergència que tant agrada a alguns.

Sobre el propi ple en vull destacar algunes coses.

Primera intervenció de la Carme Carmona explicant els motius de la moció: em va semblar un discurs sorprenentment pobre. En primer lloc, s'ha vist que la Carme Carmona agressiva de l'oposició sembla que no té les mateixes taules a l'hora de fer discursos polítics i institucionals. Ja se sap que sempre és més fàcil anar "en contra de" que argumentar constructivament. De totes maneres el que em va sorprendre és que l'única motivació de la moció va ser la ingovernabilitat dels darrers dos plens. Òbviament no va mencionar que la ingovernabilitat va ser produïda perquè PSC, CiU i PP malgrat estar en plenes negociacions, també amb ICV-EUiA, es van dedicar a no deixar que el Ple aprovés res. Amb els motius que va exposar la Carme Carmona, la moció de censura no se la mereixia només ICV-EUiA, sinó també el PSC, CiU i PP, per irresponsables.

Intervenció del Toni Morral: va demostrar que és l'únic que té discurs polític i amb visió global de ciutat. I l'únic dels que va intervenir que sap com fer i com expressar un discurs. Va estar a l'alçada del que requeria el moment tot i que, segurament, era el qui més ho patia emotivament. Crec que el seu "el 2011 ens veurem les cares" va deixar a més d'un acollonit.

Intervenció del Manuel Buenaño: sorprenent. En primer lloc, és d'agraïr que utilitzés un to constructiu (com d'altra banda va fer tothom). En segon lloc, crec que va sorprendre a tothom la crítica (per a mi totalment merescuda) que va fer a CiU. I, en tercer lloc, mà estesa tant a PSC com a ICV-EUiA.

Intervenció de la Consol Pla: Buida. Va perdre l'ocasió de fer un discurs amb contingut polític. No només no ho va aconseguir sinó que va ser profundament incoherent. Va assegurar que per a ella el pacte de govern del 2007 continua vigent i també el pla de mandat 2007-2011. Un pla al qual s'hi ha oposat frontalment el PSC en aquests dos anys. I ara pacten amb ells. Qui ho entengui... Per cert, la Consol Pla potser hauria de plantejar-se per què va ser l'única política de tots els que van intervenir que, quan va agafar la paraula, va ser increpada per una part de la gent que estava a baix veient el ple per les pantalles. Ni la Carme Carmona, ni el Toni Morral, ni el Manuel Buenaño, ni el Jordi Miró, ni el José Miguel Moreno van ser escridassats. La Consol Pla, sí.

Intervenció del Jordi Miró: bona defensa del Pla de Mandat. Bona apel·lació a les formes de fer política que tenen uns i altres. I encert al recordar les males formes del PSC i de les seves joventuts durant el ple d'investidura de l'any 2007. Hi ha coses que són difícils d'oblidar.

Intervenció del José Miguel Moreno: He de reconèixer que no la vaig poder seguir del tot bé. El que vaig sentir em va semblar un discurs tremendament buròcrata.

Intervenció final de la Carme Carmona: Sincerament, va fer un discurs que serveix igual per a Cerdanyola que per a Ripollet, Esplugues, Montcada o Santa Coloma. Gris. Espero que la seva forma de gestionar l'Ajuntament sigui millor i més engrescadora que el seu discurs.

I, per últim, una menció a la gent que estàvem a baix veient el ple per les pantalles de televisió. Respecte total. I emoció, també. Els qui vau estar al ple d'investidura del juny de 2007 i a la moció decensura de dimecres, vau poder veure les diferents formes de fer d'uns i altres. Com va dir el Jordi Miró, el dimecres ningú va cantar el "Cara al sol", ningú va dir feixista a ningú. Som diferents.

Per cert, algú va veure a gent de CiU entre el públic assistent al Ple? Jo els vaig comptar amb els dits d'una mà. Per alguna cosa serà.

Crisi política a Cerdanyola (2): I ara què?

Dimecres es presenta la moció de censura que, si no passa res d'estrany, farà que el PSC i CiU formin un nou govern a Cerdanyola i ICV-EUiA, després de sis anys, passem a l'oposició.

Crec que la moció de censura no respon a criteris polítics. Si més no, de les declaracions fetes pels signants de la moció, no se'n desprèn cap motiu polític. Veurem si el dia del ple són més explícits i aconsegueixen convèncer-nos que al darrera de la moció hi ha alguna cosa més enllà de la voluntat d'exclusió tant d'ICV-EUiA com del que ells consideren la seva bèstia negra: el Toni Morral.

Fa pocs dies, parlava amb un alt dirigent del PSC de Cerdanyola. Comentavem la situació política i, després que ell em digués que nosaltres no estavem fent política, sinó politiqueig, li vaig dir que haurien de dissimular més i no demostrar tant l'odi visceral que tenen cap al Toni Morral. La seva resposta va ser simplement somriure. Reconeixia el que li estava dient.

Però el tema d'aquest post és "i ara què?". Doncs a nivell col·lectiu treballar igual que hem fet fins ara per la ciutat, però des de l'oposició. Serà curiós veure com s'entenen dos partits que fins ara han estat enfrontats, veure com tracten a l'oposició, veure quin projecte de ciutat tenen (si en tenen), etc.

I, a nivell personal, trobar nous camins. Sembla que ja n'hi ha un de traçat. Ja informaré.

Crisi política a Cerdanyola (1): Va ser un error cessar la Consol Pla?

En els darrers mesos he intentat ser prudent i no escriure massa cosa sobre la crisi política que s'està vivint a Cerdanyola. Ara que sembla que la finalització (o no) d'aquesta crisi ja té data, potser ha arribat el moment de dir alguna cosa.

Com que hi ha moltes coses que es poden dir, segurament ho aniré fent per parts. I avui començo pel detonant d'aquest conflicte: la destitució de la Primera Tinent d'Alcalde, el 28 de setembre.

Vist com han anat les coses, i sabent que el proper 16 de desembre es presenta una moció de censura que farà que PSC i CiU formin un nou govern, sembla normal i legítim preguntar-se si la destitució de la Consol Pla va ser un error polític.

Cadascú tindrà la seva opinió. Jo en tinc la meva. I no en tinc cap dubte: no va ser un error. Quan es va prendre la decisió, la majoria de nosaltres erem conscients que això ens portaria a perdre l'alcaldia i a quedar fora del govern. Per dos motius: primer, perquè no crec que ningú pogués pensar seriosament que CiU continuaria al govern després que haguéssim destituït la seva portaveu. I, segon, perquè sabíem perfectament que el PSC, per molt que ha anat amb la cantarella del govern d'esquerres, no voldria pactar amb nosaltres de cap de les maneres. De cap de les maneres, tampoc. N'hi havia una: que nosaltres ens "desfessim" del Toni Morral. Però nosaltres vam presentar un cap de llista per a què ens representés durant quatre anys, no per a què marxés a mitja legislatura.

Sabíem, doncs, les conseqüències que portava aquesta decisió. I, en canvi, va haver-hi unanimitat tant en el grup municipal, com en la coalició ICV-EUiA. I és que la destitució de la Consol va ser el detonant, però el conflicte latent hi era des de feia temps. I ho dic sense embuts: motius per cessar la Consol n'hi ha hagut de sobres en l'últim any i mig. I així no es podia governar.

Estàvem, i estem convençuts que la decisió de destituir la Consol Pla era necessària. Ara ens toca gestionar les conseqüències de la decisió: estar a l'oposició després de sis anys de liderar el govern de la ciutat. I ho farem sense cap problema.

Comunistes i anacrònics

No vaig assistir a l'acte que CiU va fer dimecres al vespre a l'Ateneu de Cerdanyola. Però sí que he parlat amb diversa gent que hi va assistir. De totes maneres, com que ja dic que no hi vaig ser, no faré valoracions de l'acte perquè em semblaria poc rigorós fer-ho. Ara bé, sí que em vull referir a una cosa que va sorprendre a dues de les persones que sí que hi van anar i amb les quals he pogut comentar la jugada. I és el fet que dos dirigents locals de CiU es referissin, en to despectiu, a ICV-EUiA com els comunistes i com a gent amb una ideologia anacrònica. De fet això no es sorprenent perquè és una cantarella habitual de CiU. Sense anar més lluny, la setmana passada la diputada Irene Rigau es va referir al grup d'ICV-EUiA al Parlament com a "paleo-progres i comunistes".

No amagaré que quan vaig sentir les declaracions de Rigau vaig pensar que certa gràcia tenen. Però si ho penses a fons, són declaracions certament perilloses i d'un escàs sentit democràtic, ja que està utilitzant com a insult una ideologia que, compartida o no, és tant legítima com la seva. Em sembla encara més perillós si tenim en compte que es tracta d'una mestra, psicòloga, professora universitària que, com a diputada del Parlament de Catalunya, és representant de tot el poble català. Però no és de l'Irene Rigau de qui volia parlar.

Som comunistes? Potser sí. EUiA es defineix com a comunista, i ICV ve de diverses tradicions: la tradició comunista del PSUC i del PCC, i la tradició nacionalista d'esquerres de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerres. I ben orgullosos que estem dels nostres orígens.

Per cert, podria caure en la demagògia de preguntar on éren alguns quan els comunistes del nostre país lluitaven per la democràcia. Però no ho faré perquè cadascú és lliure de decidir en cada moment quines són les seves prioritats.

Som anacrònics? Potser sí. Però som anacrònics igual que l'any 2003 quan la ciutadania de Cerdanyola va decidir que tinguessim 7 regidors i CiU 4. I som anacrònics igual que l'any 2007 quan la ciutadania de Cerdanyola va decidir que tinguessim 9 regidors i CiU 3.

Potser ens volen dir que l'anacrònica és la ciutadania de Cerdanyola?

O potser la ciutadania de Cerdanyola pensa que els anacrònics són uns altres?

I, posats a preguntar, si tant anacrònics som, per què han pactat dos governs seguits amb nosaltres?

Diferents maneres de fer

Dimecres passat ICV-EUiA vam fer un acte públic al Casal de l'Esport. En principi estava previst que aquest fos un acte de balanç dels dos anys de mandat. Però la realitat política de Cerdanyola ha canviat molt en les dues darreres setmanes i, com és lògic, l'acte va agafar un caire diferent del que estava previst inicialment.

De totes maneres, vull aturar-me un moment en explicar la gènesi d'aquest acte. Ho va explicar breument la Rosa Vilaró al Casal de l'Esport. Al mes d'abril ICV-EUiA vam proposar a CiU d'organitzar un acte de balanç de mandat coincidint amb l'equador de la legislatura, cap al mes de juny. Voliem que fos un acte institucional, on l'Alcalde i la Primera Tinent d'Alcalde fossin els protagonistes. CiU s'hi va negar en rodó, i vam aparcar la proposta. Ja al mes de juliol, vam considerar oportú tornar a posar en agenda l'acte. Podiem haver-ho fet, igualment, de manera institucional: l'Alcalde té tota la legitimitat per fer una conferència d'aquest tipus. Però, davant la negativa prèvia de CiU, vam considerar que això podria violentar les relacions amb els socis de govern. I vam decidir fer-lo com a ICV-EUiA. Vam fixar la data del 7 d'octubre i a mitjans d'agost vam fer la primera reunió preparatòria de l'acte. Al mes de setembre vam comunicar a CiU que fariem aquest acte i no escriuré aquí la resposta que ens van donar, però ja podeu imaginar que no va ser ni positiva ni agradable. Més aviat al contrari. Cadascú té les seves maneres de fer.

Sobre l'acte, només apunto un parell de coses, perquè aquí en podeu llegir una crònica més complerta.

Va ser un èxit de convocatòria. No amagaré que temíem no omplir la sala. Teníem llogades 250 cadires. Finalment vam haver d'agafar una trentena de cadires més de les dependències del Casal de l'Esport, i calculo que unes 50 o 60 persones vam haver de veure l'acte drets. Fins i tot va haver-hi gent, és el meu cas, que es va quedar a les escales des d'on no es veia l'escenari. El tipus de gent va ser variat: representants d'entitats, de partits polítics de la ciutat, ciutadans i ciutadanes, i gent d'ICV i EUiA de Cerdanyola i de fora de la ciutat.

Dels missatges que va llançar el Toni Morral, el més mediàtic, el que ha sortit a tots els mitjans, és el de fer públic que a partir d'ara obrirà negociacions amb tots els partits polítics de la ciutat per tal de redreçar la situació política que s'està vivint i que el lloc d'alcalde està sobre la taula, que no serà cap impediment. Un punt de partida ben diferent al que ha mostrat, per exemple, el PSC que en boca del seu primer secretari ha dit que "el PSC posarà dificultats en les negociacions si ICV-EUiA vol que el lideratge d'Antoni Morral surti indemne". Afirmar que posaràs dificultats no és la millor manera d'iniciar cap procés de negociació, i menys quan l'altra part negociadora ha dit públicament el dia anterior que, en aquest cas, està disposada a cedir l'alcaldia per arribar a una solució. Però, novament, cadascú té les seves maneres de fer.

Ara queda veure els resultats de les negociacions i veure qui vol treballar realment per Cerdanyola i qui pels seus interessos partidistes. En pocs dies, suposo, en tindrem la solució.

4 línies sobre la situació política a Cerdanyola

Diverses persones m'han demanat que expliqui què està passant i quina és la meva opinió sobre la situació política que s'està vivint a Cerdanyola.

Fins ara he estat prudent i no he parlat amb massa gent sobre aquesta situació i, per descomptat, no he escrit res al bloc. Crec que la situació és prou delicada com per no frivolitzar o entrar al joc de suposicions, teories, conspiracions i altres històries que tant agraden a molta gent. I que, a més, en la majoria d'ocasions no tenen res a veure amb la realitat.

Avui us diré alguna cosa de les que penso, però continuaré sent prudent. Primer, perquè de moment encara tinc un càrrec que em demana que ho sigui. I, després, perquè com deia abans, crec que la situació ho requereix.

Sobre la decisió que dilluns al matí va prendre l'Alcalde de treure-li totes les responsabilitats de gestió a la portaveu de CiU, tres coses:

• Em sembla comprensible a nivell personal. La corda estava molt tensada des de fa mesos i la situació s'havia deteriorat fins a uns límits que eren difícils d'aguantar. No ha estat una cosa d'ara. Segurament hauriem d'anar a un any i mig enrere per començar a veure determinades actituds que han portat a aquesta situació que, al meu entendre, ja no tenia manera de tornar enrere.

• Em sembla també comprensible a nivell de gestió. La situació generada estava afectant la gestió del govern i això sí que era una cosa que no es podia permetre.

• És evident que és una decisió políticament arriscada, perquè la situació generada és d'absoluta incertesa i, segurament, portarà a un govern diferent en el qual qualsevol hi pot estar dintre i qualsevol hi pot estar fora.

En la línia d'aquesta darrera consideració, la reacció de la majoria de la gent quan va conèixer la decisió de l'Alcalde va ser la de pensar que aquesta decisió s'havia pres perquè darrera hi havia un acord entre ICV-EUiA i el PSC per a formar un nou govern. És una reacció lògica, i fins i tot algun partit (crec que precipitadament) va emetre un comunicat assegurant que aquest pacte existia. Estic convençut que, sis dies després, la majoria de gent és conscient que aquest pacte no existeix. Això el que vol dir és que aquí hi ha un Alcalde, i un grup municipal, que ha pres una decisió plenament conscient que el pot deixar fora de l'alcaldia i fora del govern. Fins a aquest punt era d'insostenible la situació.

Els escenaris de futur polític de la ciutat són diversos i esperem que d'aquesta crisi en surti el millor dels escenari possibles per a Cerdanyola. Suposo que en les dues properes setmanes en tindrem la solució.

Bloc de campanya (i 18): Impressions finals de campanya

Avui acaba la campanya electoral i aquest serà el meu darrer post de campanya. I voldria fer quatre línies de les impressions que n'he tret.

Des que vaig entrar a formar part d'ICV l'any 1994 he participat en 3 campanyes d'eleccions europees, 4 d'eleccions municipals, 4 d'eleccions generals i 4 d'eleccions municipals. En total 15 campanyes electorals, a les quals hi hem de sumar dos referèndums: el de l'Estatut i el de la constitució europea. I, potser amb el temps varia la meva opinió, però crec que aquesta ha estat de les de menys nivell polític, i la que m'estan fent qüestionar més la solidesa del nostre sistema democràtic.

Els mitjans de comuniació han estat un bombardeig del bipartidisme, maquillat una mica a Catalunya amb la presència de CiU, fugint de la pluralitat de què gaudeix la nostra societat. Els dos cara a cara entre Zapatero y Rajoy, en són l'exemple més clar. Crec que els mitjans periodístics haurien de fer una reflexió sobre això. Però és que, a més, els partits majoritaris, lluny d'aprofitar això per a fer pedagogia política, s'han dedicat, única i exclusivament, a la desqualificació contínua. L'objectiu del PSOE ha estat que la gent vagi a votar contra el PP, i l'objectiu d'aquests ha estat que la gent voti contra el PSOE. Els arguments polítics han brillat per la seva absència. Espero que la jugada els surti malament, però molt em temo que la cosa no acabarà massa bé.

ICV-EUiA va a les eleccions amb la feina feta. I feta bé. Durant els quatre anys de legislatura i durant aquestes setmanes de campanya. Amb els nostres recursos i amb els nostres (nuls) suports mediàtics hem fet el que haviem de fer. La crida al vot útil, que cada cop trobo més indecent, per part del PSC ens farà mal, però hem de ser capaços en les poques hores que queden de campanya de fer veure a la gent que hem d'anar a votar sense por.

Ho dic ara i sense embuts: tanta por em fa un govern del PP com un del PSOE amb majoria absoluta.

Bloc de campanya (12): Curiositats

Primera curiositat: dissabte a la tarda, tornant del dinar del 21è aniversari d'ICV, vaig veure com penjaven les banderoles elctorals de CiU. Banderoles amb la cara de Duran i Lleida. Les tres persones que penjaven les banderoles eren immigrants. Immigrants penjant banderoles de'n Duran, aquest polític que diu que a Catalunya no hi cap tothom. Per penjar la seva propaganda electoral si que hi caben, senyor Duran?

Segona curiositat: tothom sap de la gran autonomia del PSC respecte el PSOE: que si no som el mateix partit, que si som partits germans... Llavors em faig una pregunta: per què els carrers de Cerdanyola estan plagats de banderoles amb la cara de ZP?

Bloc de campanya (6): el sainet d'Artur Mas i apunts d'enquestes

Aquest cap de setmana hem assistit al sainet propi de cada campanya protagonitzat per Artur Mas. La malaltia de Duran ha fet que Mas entri en escena i ho ha fet sense decebre. Si un dia va fer el ridícul proposant que els esportistes catalans competissin sota els colors de la bandera andorrana; i un altre dia va anar al notari per donar fe que no pactaria amb el PP (no sé que en deuria pensar d'això en Duran); aquest cap de setmana ha tornat a lluïr-se assegurant que si CiU es decisiva a Madrid exigirà al PSOE signar un pacte segons el qual a Catalunya ha de governar la llista més votada. És a dir, que la seva obsessió pel fet de no ser President de la Generalitat el porta a:

1- Supeditar la política catalana al que passa a Madrid.

2- Demanar al PSOE i al president de Govern de l'Estat que signin un pacte que el que fa és saltar-se la legalitat.

3- Exigir un pacte que ni la pròpia CiU compleix. El govern de Cerdanyola n'és un exemple.

D'altra banda, aquests darrers dies han sortit publicades algunes enquestes. No en diré massa. Al bloc del Jesús Hernàndez en podeu llegir algunes conclusions i hi trobareu els links a les enquestes. Però sí que veig que es constata el que em va dir un ocellet fa pocs dies: totes les enquestes dels organismes públics donen com a clar guanyador al PSOE, però cap ho farà públic. Després de passar per la preceptiva cuina, surten publicades com si ens trobessim davant d'un empat tècnic entre PSOE i PP. L'objectiu està clar: mobilitzar l'electorat socialista que, en cas de preveure una victòria còmoda del PSOE, podria decidir no anar a votar o votar una altra opció política. Una manera més de potenciar el vot (in)útil.