Violències

Vagin d'entrada dues qüestions:

1- Formo part, des de fa anys, de l'organització d'un dels diputats agredits el passat dimecres a les portes del Parc de la Ciutadella.

2- Ja vaig escriure en aquest bloc, i ho vaig parlar amb diversa gent que està participant activament en el 15M, que no em semblava bona idea el bloqueig del Parlament. No em semblava bona la idea en si, però menys encara les conseqüències que sospitava que podria comportar i que, finalment, es van confirmar.

Dit això, passada la violència del 15J (per cert, ens equivocariem si, malgrat les imatges i vídeos que tots, jo inclòs, hem fet circular, la centressim en els "secretes" que, en realitat, no van fer res que no hagin fet sempre), potser que ens centrem en les violències que, finalment, seran les més importants.

Perquè, si és violència, física i verbal, el que va passar dimecres davant del Parlament, hi ha altres violències que tenim al davant i que temo que seran les que tindran més llarg abast.

Detecto, per exemple, una espècie de violència de baixa intensitat. Baixa intensitat per les formes i per l'objectiu més aviat reduit: el propi moviment del 15M. Els fets de davant del Parlament han estat l'excusa perfecta per començar una operació de desprestigi greu del moviment. I no parlo dels mitjans. Per cert, amb alguna excepció que tothom pot identificar, el paper dels mitjans aquests dies ha estat, si més no, diferent. Fins al punt, penso, que s'han arribat a convertir en un dels actors que han facilitat la mobilització. No parlo, doncs, dels mitjans. Parlo d'alguns polítics. L'ús de termes com kale borroka, guerrilla urbana, violència extrema, nous mètodes sofisticats de violència urbana, que aquests dies estan utilitzant polítics com el propi President de la Generalitat o el Conseller de l'Interior, al marge de ser molt qüestionable, no és, en absolut, gratuït. Tothom sap cap a on porten aquestes paraules en l'imaginari col·lectiu.

Atribuir als governs d'esquerres de Barcelona i Catalunya la suposada impunitat de moviments socials violents, com ha fet Josep Antoni Duran i Lleida (no sé si des de la seva suit de 1000€ diaris) és, també, una perversió. És, també, violència.

Però la violència principal d'aquests dies, és la violència que es conté en els pressupostos de la Generalitat i que els disturbis i actes violents van tapar des d'un punt de vista informatiu.

És o no és violència que en un temps de crisi com l'actual els pressupostos redueixin en 1.200 milions d'€ la despesa social (atenció primària, programes de salut mental, programes d'inclusió social de persones seropositives, programes de prevenció i de protecció en casos de violència de gènere, etc.)? És o no és violència que en aquest context es redueixin les consultes d'urgències en els hospitals públics i s'augmentin les llistes d'espera (ja de per si llargues)? És o no és violència que en un moment en que augmenta constantment el nombre d'alumnat a les escoles, es redueixi el professorat? És o no és violència que al sector que més l'està afectant la crisi se li redueixin en 20 milions d'€ les beques per a menjadors i transport escolar? És o no és violència que es redueixi en un 26% la recerca universitària quan tothom coincideix que la recerca i la innovació són claus per a la recuperació econòmica i social? En definitiva, és o no és violència aprovar uns pressupostos que el que fan és deteriorar i, en bona part, fomentar la privatització de molts serveis públics?

I, és o no és violència una llei com la Llei Òmnibus que, al marge de plantejar dubtes, potser no legals, però sí morals (quin menyspreu a la democràcia voler ventilar 80 lleis d'una tacada), suposa posar en safata al sector privat bona part de la gestió de l'àmbit públic? Ara entenem què volia dir el Preseident de la Generalitat quan deia que el seu govern seria un govern bussiness friendly.

Aquestes violències són les que recordarem. Perquè són les que perduraran i les que ens afectarna directament. I contra aquestes violències hem de seguir lluitant. Des del moviment 15M, des dels sindicats, des de les organitzacions polítiques d'esquerres, des del teixit social. I de manera unitària.

Per això és més important que mai sortir al carrer. Sortir al carrer el 19 de juny i sortir al carrer el 21 de juny.

Documental sobre l'#Acampadasol. L'esperança continua.

Aquí podeu veure el documental sencer. Feu-lo córrer!

I per desindignar-nos (ni que sigui per una estona)...

...fem punt de creu

Españistán

Ja ha donat moltes voltes per internet, però no està malament anar-lo veient. Més que res, per no perdre la indignació.

Jo vull que el Parlament treballi

Fa poc més de sis mesos es va constituir el Parlament de Catalunya d'aquesta legislatura. Un 60% de la població catalana va accedir a les urnes, lliurement, i va decidir quina seria la composició del Parlament.

És una composició que a mi no m'agrada. No m'agrada gens. Però és la que va decidir un 60% de la població (amb la col·laboració inestimable del 40% que, legitimament, va decidir no anar a votar). Per tant, tinc una cosa claríssima: és un Parlament legitimat pel poble català.

Contra les polítiques injstes que aquest Parlament, i d'altres, volen tirar endavant, hi ha diverses maneres de lluitar.

Una és, òbviament, el treball de la política tradicional. La política institucional. Que les persones que han estat escollides pel poble, facin la seva feina des de dintre.

Però també hi ha el treball del carrer. I aquí hi entra un moviment com el del 15M. Un moviment lliure, obert, transparent, engrescador, emocionant, directe, polític. Sí, polític, encara que a alguns els faci repel·lús aquest terme. El treball des del carrer és més necessari que mai. I, he de comfessar, que molts que estem indignats des de fa temps ens hem alegrat de l'aparició d'aquests neo-indignats i neo-indignades. Benvinguts siguin.

Però el treball, la indignació i la lluita al carrer, ha de tenir un límit. Què pensariem si les masses ultra-conservadores catòliques decissin bloquejar el parlament perquè no volen que es legisli a favor dels drets de gais i lesbianes, per exemple? Què pensariem si els poderosos de les empreses immobiliàries i constructores bloquegessin el Parlament quan aquest legislava les polítiques progressistes d'habitatge (que, per cert, CiU tirarà per terra)? Diriem, com diuen avui els concentrats davant del Parc de la Ciutadella, que són el poble i, per tant, tenen dret a bloquejar el Parlament?

Digueu-me tradicional si voleu. Però jo formo part dels centenars de milers de persones que el mes de novembre van exercir el seu dret a vot i van escollir un Parlament. Fa ben pocs anys aquest dret estava prohibit, per cert. I jo el que vull és que les persones a qui jo vaig dipositar la meva confiança, les persones que em representen, facin la seva feina. Avui aquesta feina és intentar evitar democràticament que s'aprovin els pressupostos més injustos socialment i políticament de tot el període democràtic. I això vol dir, que ho facin discutint i votant al Parlament.

I vull que la lluita al carrer també s'expressi amb contundència i claretat, però no amb mètodes totalitaris. Acampar davant del Parlament, sí. Cridar ben fort perquè la indiginació se senti dins del Parlament, també. Bloquejar el Parlament, no. Perquè només cal fer una ullada als diaris més reaccionaris per saber a qui beneficia això. Porten un mes desitjant que això passi. Porten un mes esperant aquesta relliscada. Els ho posarem en safata?

I si tinguéssim dret a decidir?

I si tinguéssim dret a decidir coses realment importants?

I si tinguéssim dret a decidir si volem retallades o no?

A Itàlia avui han tingut dret a decidir. I el poble ha parlat clarament.

Oi que CiU estava a favor del dret a decidir? Doncs vinga, no us talleu i apliqueu-lo!

L'esperança ve d'Itàlia

"Nadie nace delincuente. El problema es que aquí a veces no tienen otra opción. Debemos crearla con tres armas: transparencia en los concursos públicos, en la gestión del dinero; puestos de trabajo, que es un derecho, no un regalo que concede quien controla el barrio, y oferta cultural. La cultura es imprescindible. La ciudad no es más segura con el ejército en cada esquina, sino si la disfrutan los ciudadanos, si hay autobuses y metro por la noche, si existen talleres de teatro, de música. Tenemos que abrir Nápoles"

Fa uns mesos, quan esclataven les revolucions de Tunísia i Egipte, recordo que escrivia a Facebook, alguna cosa similar a "cau Mubarak, a veure quan cau Berlusconi". La victòria de Luigi de Magistris (autor d'aqueses paraules en una entrevista a El País), en les eleccions municipals a Nàpols, demostra que, potser, no estem tant lluny d'aquest moment.

Els resultats obtinguts per De Magistris a Nàpols, o de Giuliano Pisapia a Milà, són un brot d'esperança. Fa uns anys dèiem que les movilitzacions canvien les consciències, i els vots canvien governs. Aquí ho tenim.

I aquí no ha de quedar. El 15M, les acampades, han canviat consciències i han teixit esperances. Encara que siguin fragmentades. Potser l'esperança es cus a pedaços. Ara queda el camí més llarg. Que aquestes consciències transformades, que aquestes esperances, es tranformin en vots per canviar governs. I aquí la responsabilitat màxima no és el del votant, sinó de qui es vulgui convertir en la veu política d'aquestes consciències renovades. Sembla que a Nàpols i a Milà ho han sabut fer. Esperem que aquí també s'aconsegueixi.

Francesc-Marc Álvaro i les acampades

Fotografia extreta de la web acampadabcn.wordpress.com

Sr. Francesc-Marc Álvaro, llegint el seu article sobre les acampades, no em puc estar de respondre algunes coses de les que diu. Per sort, i encara que això pesi a alguns, les xarxes socials permeten posar al comú dels mortals en peu d'igualtat amb els columnistes i opinadors poc acostumats a rebre respostes als seus articles. Aniré seguint els punts del seu article.

Apuntes sobre las acampadas:

1. Piensan que nosotros, los que no estamos en ellas, somos idiotas y no nos enteramos. Es la premisa principal y más fuerte de este movimiento que ha ocupado las plazas. Una premisa que alimenta todos los argumentos, falacias incluidas, que se repiten cada día, en asambleas y a través de las redes sociales. Una premisa peligrosa, tóxica y destructiva que conduce esta protesta –llena inicialmente de ciudadanos de buena fe– a los abismos del pensamiento totalitario: la mayoría silenciosa no sabe nada, la minoría activa y transformadora tiene la razón. El menosprecio, la soberbia y la superioridad moral que exhiben los líderes (informales, cambiantes, espirituales y tácitos) de este fenómeno son una ofensa y, ante eso, hay que plantar cara. No acepto ni un día más que me traten de imbécil por el hecho de votar cada cuatro años y por pensar que la democracia que tenemos, con todas sus imperfecciones y defectos, es el sistema menos malo para organizar la convivencia colectiva. Ellos tienen todo el derecho del mundo a impugnar la democracia parlamentaria y el sistema de libre mercado, pero no pueden afirmar que la ciudadanía que no comparte sus consignas vive secuestrada. Si lo hacen, se excluyen del diálogo democrático, se encierran en el monólogo autosatisfecho. El respeto por el otro es condición indispensable para cualquier empresa humana. Si su revolución, revuelta o festival no lo tiene presente, ya sabemos qué tipo de oscura meta tienen en la cabeza los que la alimentan.

Quan he llegit els mots “pensen que som idiotes i no ens n’adonem” o “arguments, fal·làcies que es repeteixen cada dia” o “menyspreu, supèrbia i superioritat moral que exhibeixen”, pensava que estava parlant d’aquesta espècie a qui s’ha donat barra lliure per a tot: els tertulians i opinadors, dels quals en forma part. Però veig que no, veig que es refereix als acampats.

En tot cas, discrepant rotundament del que diu, no deixa de ser satisfactori que, per una vegada, alguns tertulians i opinadors que sense saber de (gairebé) res s’atreveixen a opinar de (gairebé) tot, se sentin com ens sentim molts cada dia que els llegim.

2. ¿De qué indignación estamos hablando? Indignados es la etiqueta que se han puesto a sí mismos –con la ayuda de los medios– los reunidos en estas protestas. Perfecto. Pero la indignación no es una ni de un solo color. Yo estoy indignado desde hace un montón de años. ¿Causas? No tengo espacio para todas, pero mencionaré algunas: porque como catalán estoy discriminado negativamente y cada día por el Estado que sostengo; porque como ciudadano he tenido que soportar políticos de una incompetencia clamorosa; porque tengo que aguantar conciudadanos que hacen lo que no dicen y dicen lo que no hacen y, además, quieren darme lecciones de ética; porque no hay manera de remover ciertas castas sindicales, patronales y corporativas que van viviendo del cuento desde hace décadas; porque somos una sociedad donde la aspiración principal es convertirse en funcionario pero, a la vez, despotricamos de la administración; porque nos escandaliza la corrupción política pero callamos ante las mil corrupciones de nuestra vida cotidiana, etcétera. Motivos para indignarse siempre hay y, en estos momentos, más que nunca. Pero no rebajaremos el 40% de paro juvenil con grandes frases ni durmiendo en un parterre, hará falta espabilarse, y hacerlo desde el realismo. Más que leer Stéphane Hessel, los indignados tendrían que estudiar a Tony Judt, un socialdemócrata lúcido y alérgico a las simplificaciones.

Sr. Francesc-Marc Álvaro, em sembla perfecte que el estigui indignat. Algunes de les seves indignacions les podria compartir i les comparteixo. El que no em sembla perfecte és que critiqui a altres indignats per com es comporten, sense oferir cap alternativa a la forma d’indignar-se. El que no em sembla perfecte és que apunti cap als indignats i no cap a les causes i causants de la indignació. El que no em sembla perfecte és que mostri la seva indignació des de la comoditat i el comfort d’una tribuna diària i, segur, excel·lentment remunerada, del diari del sr. Condé de Godó que, recordem, fa ben poc ha estat notícia per un procés de retallada de personal. Era aquesta una manera, sr. Francesc Marc Álvaro, de reduir el 40% d’atur juvenil?

3. Los que dicen hablar en nombre de las acampadas, tarde o temprano, comparan esto de aquí con fenómenos de otros lugares o épocas. Y las comparaciones resultan, más que odiosas, completamente absurdas, ridículas. ¿Es lo mismo una dictadura militar que el sistema político que hoy tenemos en España? La respuesta, para cualquier persona informada, es rotunda. Pero ellos, en cambio, repiten que, en esencia, todo es igual de nefasto. Por elevación, todo es una gran mierda. Les da igual que aquí puedas expresarte y votar y que allí te encierren porque el vecino ha declarado que eres un elemento sospechoso. Les da igual que aquí tengas asegurada la escuela, la cobertura sanitaria y una pensión y que allí vivas en la miseria más descarnada. Toda esta música apocalíptica está bien aliñada con teorías conspiratorias, de gran efectismo; si te falta un cacho de verdad, cita al Club Bilderberg, que siempre proporciona buen aroma.

En una cosa podem estar d’acord: no es pot comparar aquest moviment amb cap d’altre. No es pot comparar la situació d’Egipte amb la de Catalunya. Però és que ningú ho diu això. Llegeixi les demandes de l’Acampada BCN i ho veurà. Fixi’s en el detall no gratuït: “Així que ho farem saber als i les alcaldes i als plens que s’elegeixin el proper dia 22. Els demanarem punt per punt el que segueix (···)”. És a dir, les demandes de l’acampada de bcn es dirigeixen a les persones, en aquest cas alcaldes, que són escollides pel sistema democràtic actual.

Per tant, sr. Álvaro, no aprofiti la seva privilegiada tribuna per a simplificar, si no mentir.

4. Más que el fondo, en estas acampadas lo importante es la forma. Todo es más estético que estrictamente ideológico, aunque esto suene paradójico. Escenificar algo que recuerde las iconografías de la revolución, la reciente de los países del norte de África o la más clásica del Mayo francés, todo depende de los gustos de cada momento. Los medios de comunicación contribuyen poderosamente a facilitar este sesgo a una masa encantada de verse reflejada y amplificada como por arte de magia. Digámoslo claro: sin las televisiones, el éxito de las acampadas sería menor, incluso teniendo presente el papel de las redes sociales. Hay una borrachera mediática que impregna el acontecimiento y desfigura sus proporciones. El criterio de representación de minorías y mayorías queda en suspenso. Esta fascinación por el teatro de la revuelta incluye –es importante– las imágenes de violencia y la épica que puede derivarse de ahí. Un sector de los congregados en plaza Catalunya –no todos– celebró que, finalmente, la policía actuase, lo cual proporcionaba la parte del relato fácil que les faltaba.

Sí. Sense les televisions l’èxit de les acampades hagués estat menor. Però sense les televisions, l’èxit de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat també hagués estat menor. Sense les televisions la passió pel Barça seria menor. Sí. Clar que potser que s’adoni que vostè també forma part, i fomenta, aquest teatre que ho magnifica tot. I la pregunta que em faig és: per què posar-ho en qüestió ara? Per què posar en dubte la representativitat de les acampades i no la d’altres mobilitzacions?

I, posats a criticar les magnifcacions que estan fora de lloc, potser que s’apliqui el discurs i no magnifiqui el fet que algú entre els acampats esperés l’actuació policial. Li asseguro, tot i que ja ho sap, que el 99% no ho desitjava.

5. El rechazo al hecho nacional catalán y su agenda exhibido por la acampada de Barcelona no es nada nuevo. Responde a la tradición de la extrema izquierda local, aquella que, en la transición, hablaba del catalanismo como “residuo pequeñoburgués” que destruía “la causa del internacionalismo proletario”. Lo que me hace gracia es la sorpresa ingenua de los sectores más jóvenes y alternativos del independentismo, ansiosos de conseguir el favor de los indignados. Ahora no lo llaman internacionalismo proletario sino revuelta global, pero resulta tan españolizador y provinciano como en 1977.

Aquest argument ha estat una de les majors fal·làcies d’aquests dies. A la Plaça de Catalunya hi ha sensibilitats polítiques de tot tipus. Hi ha gent a qui no li importa el fet nacional català? Sí. Hi ha gent a qui sí li importa? Sí. Hi ha gent que va ser a la manifestació del 10 de juliol? Sí. Hi ha gent que no hi va ser? També. Això vol dir que és un moviment “espanyolitzador i provincià”? Argument de baix nivell, per no dir directament insultant.

D’altra banda, no deixa de ser curiosa aquesta defensa del fet nacional català des d’un diari que ha esperat més de 30 anys de democràcia en fer el pas d’escriure en la nostra llengua (i només després de comprovar que el català ja era competitiu en el mercat de la premsa diària) i que durant la dictadura es va aliniar, sense matisos, amb el bàndol que més ha fet per a què el català com a llengua i, òbviament el fet nacional català, desaparegués.

6. La falta de sentido del humor siempre da miedo. He detectado –sobre todo por internet y Twitter– que hay demasiados acampados que no soportan la crítica y todavía menos si se hace con espíritu satírico. Cuidado, porque cuando falla el sentido del humor y la tolerancia, asoma la oreja del fanatismo. Si desean cambiar el mundo, antes tendrán que reírse un poco de sí mismos.

Falta de sentit de l’humor? Potser sí. Pot ser que la indignació faci aguantar menys coses. Pot ser, també, que aquesta falta de sentit de l’humor vingui donada pel fet que la majoria de comentaris irònics i cínics cap a l’acampada, han vingut de gent com vostè, com el senyor Monzó o com la senyora Rahola, que viuen en una comoditat allunyada de la realitat de la majoria de la gent. Potser és això el que fa que el sentit de l’humor hagi disminuit.

Per anar acabant, sr. Francesc-Marc Álvarao. En el primer punt, criticava els acampats pel seu “menyspreu” cap a la resta. Li recomano que re-llegeixi el seu article. Que analitzi tots els qualificatius amb què defineix les acampades i els acampats, i que després es pregunti qui desqualifica a qui.

Ara sí, per acabar, enllaço un petit post que vaig escriure fa un temps. Crec que ve al cas.

Des de Plaça Catalunya

Ho deia el Jesús Hernández al seu bloc. Des que va néixer la mobilització de Plaça Catalunya, les eleccions municipals, per a mi, van passar a un segon pla. De cop, com recollia de manera excel·lent El Roto, semblava que la política tradicional hagués envellit.

He de reconèixer que no acabo de sentir-me còmode en un sistema assembleari pur. Discrepo rotundament amb aquells que diuen que és el sistema ideal de presa de decisions. És més, segurament és tant o més manipulable una assemblea com les que s'estan duent a terme a Barcelona, que no pas alguns dels mecanismes de la política 'tradicional'.

Però malgrat tot, la Plaça Catalunya, com la Puerta del Sol de Madrid, ha suposat una glopada d'aire fresc. Una glopada que no hem de deixar que quedi en res.

Aquests dies voltant per la plaça, més que en una concentració, he pensat en els moments que vaig viure als Fòrums Socials Mundials de Porto Alegre dels anys 2003 i 2005, i al Fòrum Social Mundial de Caracas de l'any 2006.

Les reivindicacions i l'ambient, molt similars. Les discussions, les de gairebé sempre. I les diferències, també: revolució o reformisme? Aquí ens encallem. Però val la pena. Val la pena veure com, malgrat la que cau, centenars, milers de persones, porten ja 12 dies proposant. I val la pena veure com això ha agafat descol·locats a gairebé tothom. Val la pena veure com, obsessionat com està el nostre país en situar-ho tot en clau nacional, en realitat el que afecta més directament a la vida de les persones està en el debat esquerra-dreta. Valen la pena aquests dies d'acampada i assemblees per veure, i fer reflexionar, sobre els dèficits democràtics sobre els quals ens hem acostumat a viure. Val la pena veure que, malgrat tot, encara hi ha capacitat d'indignació.

Fins on ha d'arribar això? Jo sóc partidari de deixar-ho a la cresta de l'onada. Quan estàs a la cresta de l'onada estàs a dalt de tot i tens l'impuls suficient per arribar el més lluny possible. I tinc la sensació que, amb l'ajut inestimable d'en Felip Puig, si no estem a la cresta de l'onada, gairebé. No hem de deixar que l'acampada mori d'inanició. Ha de reproduir-se en forma de debats polítics a nivell local, a nivell de barris, a nivell associatiu. Aquest és el seu futur. La mort per inanició donaria la raó a aquells que pensen, i desitgen, que tot això tindrà un caràcter simplement efervescent i que, quan passi l'efervescència, tothom tornarà a la comoditat de l'Iphone. Evitem-ho.

Plaça Catalunya, a ulls d'una Harinezumi

Error del sistema

La campanya que es va tancar ahir ha estat, sens dubte, diferent. I ho ha estat, bàsicament, perquè no ha estat la pròpia campanya la que ha centrat els principals focus d'atenció.

Amb el permís del racisme ja gens dissimulat del PP, dos fets han marcat la campanya. I tots dos relacionats amb el funcionament del propi sistema democràtic: la participació de Bildu a les eleccions municipals i les mobilitzacions de milers de persones (bàsicament joves) indignades per la situació econòmica, social i política.

Dues bones notícies:

Al País Basc un pas molt important per la normalitazció política. Un pas més cap a l'esperat final de la violència que ja fa tant anys que dura. La solució al conflicte es troba en la política.

I a diverses ciutats de l'Estat, especialment a Madrid i a Barcelona, un moviment que ha agafat a contrapeu a tothom: partits d'esquerres i de dretes, mitjans de comunicació, sindicats, entitats, etc. Un moviment transversal, divers, dispers, que no se sap on arribarà, però sí se sap d'on parteix: d'un error del sistema, que fa que centenars de milers de persones es trobin en les més diverses situacions d'inestabilitat i incertesa. Un moviment dinàmic i que, dia que passa, dia que creix. Menystenir aquest moviment seria un gran error. No saber llegir entre línies per entendre'l, també. Tothom n'ha de prendre nota.

Per cert, la plaça principal de la capital de Catalunya fa cinc dies que està ocupada per milers de persones i encara és hora que el Molt Honorable President del nostre estimat país obri la boca. No tenim dret a saber què en pensa?

Sensacions

Són només sensacions, perquè crec que ara mateix només poden ser això.

Sensació que això ha agafat a tothom, esquerra i dreta, a contrapeu.

Sensació que la il·lusió per la mobilització és proporcional a la indignació, però que aquesta indignació pot portar a reduccionismes injustos.

Sensació que la cosa és molt, molt, transversal.

Sensació que a diferència de l'11-M no hi ha mitjans que ho impulsin ni partits que ho maneguin.

Sensació que és una taca que s'estén com l'oli. Madrid, Barcelona, Granada, Santiago, Saragossa... Fins i tot hi ha hagut mobilitzacions a l'estranger en solidaritat amb les mobilitzacions d'aquí.

Sensació - constatació que hi ha qui no té vergonya en la seva hipocresia. Rajoy, Rubalcaba, Hereu, Fernández Díaz i Trias diuen que entenen la indignació.

Sensació que hi ha qui està al segle XX (partits, juntes electorals, mitjans) mentre que altres ja han superat fa temps les portes del segle XXI.

Sensació que això no té un final clar, que ningú sap cap on es mourà la cosa.

Sensació que El Roto, com sempre, l'encerta.



M'he deixat una sensació:

Sensació que hi ha qui s'assembla més del que es pensa a Mubarak i altres dictadors del nord d'Àfrica. Què es pensen que aconseguiran tallant les webcams de Plaça Catalunya i la Puerta del Sol?

Alguna cosa es mou...

... malgrat tot.







I els tres vídeos no estan triats perquè sí. Si moviments socials, entitats i associacions, i partits polítics d'esquerres no unim esforços, malament. Continuaran enfotent-se de nosaltres.