Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política internacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política internacional. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de febrer del 2010

Després de Lula, una presidenta pel Brasil?


El 24 de gener de l'any 2003 vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un d'aquells esdeveniments que, segurament, no oblidaré mai. Formant part de la delegació del Fòrum Social de Barcelona, vaig poder participar al Fòrum Social Mundial (FSM) que tenia lloc a Porto Alegre, Brasil. Tres setmanes abans, el dia 1 de gener, Luis Inacio Lula da Silva havia pres possessió del càrrec de president de Brasil. I aquell 24 de gener Lula da Silva va ser l'encarregat de fer que molts tinguessim la sensació d'estar vivint un moment històric. Lula es dirigia, com ja havia fet l'any anterior, als assistents al FSM en un míting multitudinari. Crec que és difícil intentar explicar l'emoció que es va viure aquell dia. Un discurs emotiu, ple d'ideologia, i un país esperançat com mai.

Teniem, com a mínim jo, la sensació d'estar presents en un d'aquells moments que són un punt d'inflexió històric per un país. I, tenint en compte la dimensió del Brasil i la dimensió del Partit dels Treballadors (PT), teniem la sensació d'estar vivint en directe un punt d'inflexió per l'Amèrcica Llatina i per l'esquerra política i social a nivell mundial. Que un sindicalista integrant dels moviments socials brasilers arribés a la presidència d'una potència com el Brasil, era un crit d'esperança. Un dels eslògans que sentiem aquells dies (encara en guardo una samarreta) era "l'esperança ha guanyat a la por".

Recordo també com el propi Lula, després del míting a Porto Alegre, agafava l'avió per anar a Davos al Fòrum Econòmic Mundial, el fòrum antagònic del FSM. A Porto Alegre es va seguir amb molta atenció la intervenció de Lula. I la satisfacció va incrementar-se quan es va veure que Lula feia, davant dels poders econòmics mundials, el mateix discurs que havia fet davant dels moviments socials mundials hores abans.

Set anys després, Lula està en la recta final del seu segon mandat i, per tant, en la recta final de la seva etapa com a president brasiler. Com no podia ser d'una altra manera, Lula no ha aconseguit assolir tots els objectius que es va fixar quan va ser escollit president del Brasil. I, de fet, el seu primer mandat va estar marcat, com a mínim des del punt de vista mediàtic, per diversos casos de corrupció, tant de membres del govern com de membres del seu partit, el PT. No obstant, el poble brasiler li va tornar a donar la confiança de forma incondicional i va poder afrontar el seu segon mandat que ara és a punt d'acabar.

I el fet és que, en una enquesta realitzada a finals de gener, Lula obté una popularitat del 81,7% i només un índex de rebuig del 13,9%. Tenint en compte que es tracta de la recta final dels seus dos mandats, és un índex de popularitat impressionant, brutal. Per a situar-nos: Sarkozy en les darreres enquestes tenia una popularitat del 39% i Obama del 48%. L'enquesta del mes de gener explica l'índex de popularitat de Lula pels bons índexs d'ocupació, per les polítiques socials i pels bons números de l'economia brasilera.

Lula acaba doncs el seu mandat, a no ser que hi hagi alguna sorpresa en els propers mesos, de forma molt positiva. I ara és quan el PT comença a engegar la maquinària de la successió. Dilma Rousseff serà la candidata del PT a la presidència en les eleccions de la propera tardor. Sincerament, desconec el tarannà i la tendència política de Rousseff i, el cert, és que les enquestes publicades al gener situen a José Serra, candidat de l'oposició, per davant de Rousseff. També és cert que en la penúltima enquesta Serra li treia 25 punts a Rousseff, mentre que en el darrer sondeig la diferència era de només 4,2 punts. I això sense que Rousseff fos, encara, candidata oficial del PT.

El que és cert és que Brasil pot tornar a marcar la diferència. Si fa set anys un sindicalista va accedir a la presidència d'un dels països més potents del món, enguany ho pot fer una dona. Tornarà l'esperança a guanyar a la por?

divendres, 9 d’octubre del 2009

Premi Nobel de la Pau a Obama: desprestigi o oportunitat?



Dóna la sensació, d'entrada, que el premi Nobel de la Pau que avui s'ha endut Barack Obama és un dels més injustos que es recorden, Henry Kissinger a part.

Obama fa pocs mesos que és president dels Estats Units d'Amèrica. I per molt que la seva elecció ha suposat un canvi radical en la política nord - americana, tant interior com exterior, respecte George W. Bush i la majoria de presidents nord - americans, el premi Nobel del la Pau sembla, aparentment, com a mínim precipitat, i pot posar en entredit el prestigi d'aquests premis. Tant debò quan Obama acabi la seva trajectòria política hagi estat mereixedor d'aquest guardó, però estic segur que hi ha al món centenars, milers, de persones que mereixen més aquest premi.

Ara bé, se m'acut també que aquest premi pot ser una oportunitat per a la pau. Des que tinc ús de la raó, i que jo recordi, els Estat units han envaït militarment el Panamà, han participat en la guerra civil nicaragüenca per derrotar la Revolució Sandinista, han bombardejat Líbia, el Sudan, han envaït Somàlia (d'on van sortir amb la cua entre cames), han atacat dues vegades l'Iraq després de donar suport a l'Iraq en la seva guerra contra l'Iran, han envaït l'Afganistan. Segur que em deixo alguns casos més.

Totes aquestes accions militars han estat dutes a terme en mandats de diversos presidents: Ronald Reagan, George Bush pare, Bill Clinton i George Bush fill. Cap d'ells ha guanyat el Nobel de la Pau. Podria un Nobel de la Pau impulsar aquestes agressions militars? Doncs potser aquí hi ha l'oportunitat d'aquest premi precipitat: Obama pot tenir, des d'avui, les mans més lligades en matèria militar.

dijous, 24 de setembre del 2009

Algunes coses canvien, d'altres no


Repassant les notícies d'ahir, vaig arribar a la conclusió que hi ha coses que canvien i d'altres que no. Una obvietat? Potser sí.

Escoltant part del discurs de Barack Obama a l'ONU, un comença a pensar que potser sí que comencen a canviar determinades coses. Sentir d'un president dels Estats Units que en la política internacional s'ha d'acabar amb l'unilateralisme per passar a una era de cooperació global multilateral, no deixa de ser novedós i positiu. És evident que s'ha de passar de les paraules als fets. Però també és evident que és un canvi radical respecte el que ens tenen acostumats els governs nord-americans. Sobretot si ens fixem en les etapes del clan Bush, Reagan, Nixon i companyia.

Una altra notícia d'ahir era la polèmica sobre els informes encarregats per la Generalitat. Sóc de l'opinió que, en cas que hi hagi irregularitats, responsabilitats polítiques o legals, aquestes s'han d'assumir. Però també crec que s'ha de destacar que ha estat el propi govern qui ha tingut la voluntat d'auto-fiscalitzar-se. Com deia ahir la Dolors Camats, una auditoria com aquesta no s'ha fet mai abans al nostre país.

I per últim, com no podia ser d'una altra manera, hi ha coses que no canvien. Només cal llegir les declaracions de l'Oriol Pujol defensant en Fèlix Millet (el saquejador del Palau de la Música, com el defineix en Jordi Guillot), per veure que hi ha coses que no canvien, i que segurament no canviaran.