El 24 de gener de l'any 2003 vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un d'aquells esdeveniments que, segurament, no oblidaré mai. Formant part de la delegació del Fòrum Social de Barcelona, vaig poder participar al Fòrum Social Mundial (FSM) que tenia lloc a Porto Alegre, Brasil. Tres setmanes abans, el dia 1 de gener, Luis Inacio Lula da Silva havia pres possessió del càrrec de president de Brasil. I aquell 24 de gener Lula da Silva va ser l'encarregat de fer que molts tinguessim la sensació d'estar vivint un moment històric. Lula es dirigia, com ja havia fet l'any anterior, als assistents al FSM en un míting multitudinari. Crec que és difícil intentar explicar l'emoció que es va viure aquell dia. Un discurs emotiu, ple d'ideologia, i un país esperançat com mai.
Teniem, com a mínim jo, la sensació d'estar presents en un d'aquells moments que són un punt d'inflexió històric per un país. I, tenint en compte la dimensió del Brasil i la dimensió del Partit dels Treballadors (PT), teniem la sensació d'estar vivint en directe un punt d'inflexió per l'Amèrcica Llatina i per l'esquerra política i social a nivell mundial. Que un sindicalista integrant dels moviments socials brasilers arribés a la presidència d'una potència com el Brasil, era un crit d'esperança. Un dels eslògans que sentiem aquells dies (encara en guardo una samarreta) era "l'esperança ha guanyat a la por".
Recordo també com el propi Lula, després del míting a Porto Alegre, agafava l'avió per anar a Davos al Fòrum Econòmic Mundial, el fòrum antagònic del FSM. A Porto Alegre es va seguir amb molta atenció la intervenció de Lula. I la satisfacció va incrementar-se quan es va veure que Lula feia, davant dels poders econòmics mundials, el mateix discurs que havia fet davant dels moviments socials mundials hores abans.
Set anys després, Lula està en la recta final del seu segon mandat i, per tant, en la recta final de la seva etapa com a president brasiler. Com no podia ser d'una altra manera, Lula no ha aconseguit assolir tots els objectius que es va fixar quan va ser escollit president del Brasil. I, de fet, el seu primer mandat va estar marcat, com a mínim des del punt de vista mediàtic, per diversos casos de corrupció, tant de membres del govern com de membres del seu partit, el PT. No obstant, el poble brasiler li va tornar a donar la confiança de forma incondicional i va poder afrontar el seu segon mandat que ara és a punt d'acabar.
I el fet és que, en una enquesta realitzada a finals de gener, Lula obté una popularitat del 81,7% i només un índex de rebuig del 13,9%. Tenint en compte que es tracta de la recta final dels seus dos mandats, és un índex de popularitat impressionant, brutal. Per a situar-nos: Sarkozy en les darreres enquestes tenia una popularitat del 39% i Obama del 48%. L'enquesta del mes de gener explica l'índex de popularitat de Lula pels bons índexs d'ocupació, per les polítiques socials i pels bons números de l'economia brasilera.
Lula acaba doncs el seu mandat, a no ser que hi hagi alguna sorpresa en els propers mesos, de forma molt positiva. I ara és quan el PT comença a engegar la maquinària de la successió. Dilma Rousseff serà la candidata del PT a la presidència en les eleccions de la propera tardor. Sincerament, desconec el tarannà i la tendència política de Rousseff i, el cert, és que les enquestes publicades al gener situen a José Serra, candidat de l'oposició, per davant de Rousseff. També és cert que en la penúltima enquesta Serra li treia 25 punts a Rousseff, mentre que en el darrer sondeig la diferència era de només 4,2 punts. I això sense que Rousseff fos, encara, candidata oficial del PT.
El que és cert és que Brasil pot tornar a marcar la diferència. Si fa set anys un sindicalista va accedir a la presidència d'un dels països més potents del món, enguany ho pot fer una dona. Tornarà l'esperança a guanyar a la por?
