Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de juliol del 2010

Cap de setmana de contrastos

Fotografia presa dissabte abans de la manifestació, a la Via Laietana de Barcelona

Tinc la sensació que el cap de setmana que acabem de deixar enrere, serà un cap de setmana que recordarem durant força temps. Com a mínim, el que ningú podrà negar, és que ha estat un cap de setmana de contrastos a Catalunya.

Dissabte a la tarda, entre un milió i un milió i mig de persones es manifestaven al centre de Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català fa quatre anys. Malgrat que el perfil de gent assistent a la manifestació era absolutament heterogeni, el crit que més es va sentir va ser, sens dubte, el crit que demanava la independència de Catalunya. Una manifestació com la de dissabte era impensable fa ben poc temps i, amb molta lògica, va fer pensar que la independència de Catalunya potser no és una realitat tant llunyana.

I diumenge, dia que perfectament podria rebre el nom de L'Imperi contraataca, celebració massiva a la mateixa ciutat, als mateixos carrers, per la victòria de la selecció espanyola en el mundial de futbol. Diumenge doncs que, també amb molta lògica, potser va fer minvar aquest sentiment de tenir la independència tant a prop. I és que, a l'hora de decidir si Catalunya ha de ser independent o no, tant compatarà l'opinió dels que van sortir al carrer dissabte com la dels que van celebrar la victòria de la selecció espanyola només vint-i-quatre hores després. (A banda que, segurament, gent que va sortir dissabte al carrer, també ho va fer diumenge).

En tot cas, una cosa que es va evidenciar tant dissabte com diumenge: la transversalitat de la gent que es va mobilitzar. Dues imatges amb les que em quedo. Una de cada dia. Dissabte, a la finalització de la manifestació, un grup del que anomenariem chonis, i una d'elles amb una estelada penjada al coll. I diumenge, mirant pel balconet del meu pis, una altra imatge: desenes d'immigrants magrebins, vestint la samarreta d'Espanya, un país que no és que els rebi precisament amb els braços oberts.

Òbviament una de les preguntes que deixa el cap de setmana és, i ara què? Doncs no ho sé. És una pregunta que han de respondre altres. En tot cas, crec que el que és evident és que la societat catalana ha arribat a un grau de maduresa que li permet viure un cap de setmana com aquest sense excessius dramatismes, amb civisme, normalitat i sense violència. I això no és poc. Sobretot si tenim en compte que aquest mateix cap de setmana es commemorava el quinzè aniversari d'un dels fets més tristos del segle XX: la matança de Srebrenica.

divendres, 18 de setembre del 2009

Espanya i els drets humans

De vegades quan parlem de drets humans i, més en concret de manca de drets humans, fixem els ulls lluny de les nostres fronteres i els dirigim, habitualment, cap als països de l'anomenat tercer món.

Aquesta setmana, però, hi ha hagut dos fets que m'han fet pensar sobre el respecte als drets humans a l'Estat espanyol.

D'una banda el comunicat fet públic per part d'Amnistia Internacional (AI), en el qual es denuncia les detencions en règim d'incomunicació. Contundent la frase de Nicola Duckworth, membre d'AI, quan diu que "és inadmisible que en l'Espanya actual una persona detinguda per qualsevol raó desaparegui durant dies, com empassada per un forat negre". Segons Amnistia l'Estat espanyol és un dels Estats que manté un dels règims de detenció més estrictes de la Unió Europea.

Llegint el comunicat d'AI, organització a la qual suposo documentada en aquestes matèries, em vénen al cap imatges més pròpies d'una dictadura que no pas d'una democràcia.

I parlant de dictadura, aprofito per introduir el segon fet que ha motivat aquest post: la projecció aquesta setmana a TV3 del documental "Llach: la revolta permanent". Un documental que narra com Llach va composar el tema "Campanades a morts" després de conèixer la notícia que en una assemblea de treballadors i treballadores de Vitòria, la policia havia assassinat 5 persones, a més de causar centenars de ferits. Era el 3 de març de 1976. Aquells assassinats tenien responsables polítics amb noms i cognoms: Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa.


(Fraga i Martín Villa visitant alguns dels ferits de Vitòria. Segons el propi Martín Villa els ferits els van preguntar si estaven allà per rematar-los)

Els crims no només van quedar impunes, sinó que els seus responsables polítics han tingut carrera política destacada. Fraga actualment és Senador pel PP. Martín Villa és president de Sogecable.

No cal dir massa cosa més.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Valdano no ha entès res


Jorge Valdano, Director General del Real Madrid, s'ha guanyat la fama d'intel·lectual dintre del món del futbol. Sigui perquè dintre d'aquest món és difícil de trobar algú que vagi més enllà d'allò de el fúbol es asín, sigui perquè a la seva retòrica hi afegeix el suggerent accent argentí, o sigui perquè realment s'ho mereix, Valdano s'ha convertit, doncs, en una peça rara dintre del circ futbolístic.

Ara bé, ahir va demostrar que hi ha coses que, per molts esforços que es facin, per molts llibres escrits, per moltes reflexions fetes a un diari progre (ho poso en cursiva no qüestionant el terme progre, sinó que el diari en qüestió ho sigui), per molts anys que es porti vivint en ciutats com Vitòria, Saragossa, Madrid, Santa Cruz de Tenerife o València (ciutats de l'Estat espanyol on l'argentí ha viscut gràcies al futbol), sembla que a determinada gent els costa entendre.

Que d'una ment suposadament preparada com la de Valdano en surti la frase Aquí (referint-se a Madrid) será complicado que un jugador diga 'Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid', en clara al·lusió al que es fa a Catalunya, em sembla preocupant. Molt preocupant. D'una banda pel profund desconeixement històric que té, d'entrada sobre la pròpia Comunitat de Madrid i del poc sentiment de pertinença que la gent que viu a Madrid té respecte la seva comunitat. Però sobretot pel fet que una persona amb un mínim d'intel·ligència, o suposada intel·ligència, mostri aquest notori desconeixement de la realitat i de la història de Catalunya.

Valdano no ha entès res. I el pitjor és que, de ben segur, aquestes declaracions han estat aplaudides més enllà de les terres catalanes. I així ens va.

dijous, 16 de juliol del 2009

Indecències des de les cavernes

Feia temps que la catalanofòbia cavernària semblava adormida. Ha hagut d'arribar un acord de finançament per a què la bèstia es despertés i retornés als seus enyorats temps de les nostrades excursions a Perpinyà i de les fotografies amb corona d'espines inclosa.

Lamentablement aquest cop les vomitades no han vingut només de la dreta espanyolista, també l'esquerra (transformadora?) s'ha sumat a la indecència cavernària:

Això ho ha dit el coordinador d'IU d'Extremadura.

Això ens ha vingut des del PP de Madrid

I això publicava El Mundo: