Fotografia presa dissabte abans de la manifestació, a la Via Laietana de Barcelona
Tinc la sensació que el cap de setmana que acabem de deixar enrere, serà un cap de setmana que recordarem durant força temps. Com a mínim, el que ningú podrà negar, és que ha estat un cap de setmana de contrastos a Catalunya.
Dissabte a la tarda, entre un milió i un milió i mig de persones es manifestaven al centre de Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català fa quatre anys. Malgrat que el perfil de gent assistent a la manifestació era absolutament heterogeni, el crit que més es va sentir va ser, sens dubte, el crit que demanava la independència de Catalunya. Una manifestació com la de dissabte era impensable fa ben poc temps i, amb molta lògica, va fer pensar que la independència de Catalunya potser no és una realitat tant llunyana.
I diumenge, dia que perfectament podria rebre el nom de L'Imperi contraataca, celebració massiva a la mateixa ciutat, als mateixos carrers, per la victòria de la selecció espanyola en el mundial de futbol. Diumenge doncs que, també amb molta lògica, potser va fer minvar aquest sentiment de tenir la independència tant a prop. I és que, a l'hora de decidir si Catalunya ha de ser independent o no, tant compatarà l'opinió dels que van sortir al carrer dissabte com la dels que van celebrar la victòria de la selecció espanyola només vint-i-quatre hores després. (A banda que, segurament, gent que va sortir dissabte al carrer, també ho va fer diumenge).
En tot cas, una cosa que es va evidenciar tant dissabte com diumenge: la transversalitat de la gent que es va mobilitzar. Dues imatges amb les que em quedo. Una de cada dia. Dissabte, a la finalització de la manifestació, un grup del que anomenariem chonis, i una d'elles amb una estelada penjada al coll. I diumenge, mirant pel balconet del meu pis, una altra imatge: desenes d'immigrants magrebins, vestint la samarreta d'Espanya, un país que no és que els rebi precisament amb els braços oberts.
Òbviament una de les preguntes que deixa el cap de setmana és, i ara què? Doncs no ho sé. És una pregunta que han de respondre altres. En tot cas, crec que el que és evident és que la societat catalana ha arribat a un grau de maduresa que li permet viure un cap de setmana com aquest sense excessius dramatismes, amb civisme, normalitat i sense violència. I això no és poc. Sobretot si tenim en compte que aquest mateix cap de setmana es commemorava el quinzè aniversari d'un dels fets més tristos del segle XX: la matança de Srebrenica.
