La Vanguardia: en català, des de la reraguarda

Estem assistint aquestes setmanes al que alguns volen convertir en un dels esdeveniments de l'any 2011: La Vanguardia (el diari de la burgesia nacionalista catalana i que, sovint, ha donat lliçons de qui és bon català i qui no) ha decidit que és el moment de sortir als quioscos catalans en la llengua pròpia del nostre país.

Llegint l'article amb el qual el Conde de Godó (a qui, per cert, no he sentit parlar mai en català) fa l'anunci del naixement de l'edició en català de La Vanguardia, no deixo de sorprendre'm.

Diu el senyor Conde de Godó en el seu escrit que "La Vanguardia, des del seu llunyà naixement el 1881, ha avançat del braç de la societat a la qual serveix i interpreta de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més de pressa del que espera la immensa majoria". Tenint en compte que fa 130 anys que aquest diari va néixer, aquesta menció a la velocitat en el caminar sona a excusa. O sona a que, en comptes de veure els avenços des de l'avantguarda, s'ha preferit veure'ls des de la reraguarda, no fos cas que prenguessim mal.

Cotinua el propietari de l'imperi Godó, afirmant que "la progressiva normalització social del català, la seva puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva presència en la formació de les noves generacions de ciutadans han eixamplat de manera significativa el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval". Cert. I aquí jo en destacaria dues coses: 1- Que si això és així, no és gràcies a La Vanguardia, sinó a altres que en moments molt difícils van fer l'aposta pel català posant en risc moltes coses. 2- La no gratuïtat de la paraula "mercat", que deixa entreveure raons mercantils darrera aquesta decisió.

També m'ha sorprès que alguna persona de cert prestigi social i cultural, hagi parlat d'aquest esdeveniment com de la "consolidació del procés de normalització lingüística" a Catalunya. Perquè una cosa és que els propietaris del mitjà vulguin justificar de qualsevol manera la tardança en la presa d'aquesta decisió. I una altra que el món cultural i social català atorgui a un diari que no ha estat, ni molt menys, dels abanderats de la defensa de la llengua catalana, una importància en aquest tema que no mereix. Si hi ha alguns mitjans que mereixen ser destacats són els que van fer una aposta realment arriscada (Avui, premsa comarcal, premsa local, etc.), o els mitjans que han fet una aposta diferencial (cas de l'Ara i la seva mirada cap al 2.0). L'edició catalan del Periódico segurament seria una cosa intermitja.

Sigui com sigui, benvinguda sigui l'aparició d'un nou mitjà en català. Però, si us plau, que no s'auto-atorgui una medalla que no mereix.

No m'he pogut estar de penjar aquesta foto...

Carta a la Defensora del lector de La Vanguardia

Fa mesos que llegeixo amb preocupació les notícies de La Vanguardia. Sobretot les que formen part de la secció de política catalana.

I és que ja són diverses les ocasions en les quals el seu diari no ha informat, sinó que directament ha mentit.

A principis de l'any 2009 La Vanguardia va publicar una informació segons la qual diversos membres de Joves d'Esquerra Verda (les joventuts d'ICV) es van encadenar davant del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa, com a mesura de protesta pels atacs d'Israel a Gaza. La informació es va demostrar que era falsa. Em consta que des de Joves d'Esquerra Verda es van dirigir a La Vanguardia i a vostè mateixa, reclamant una rectificació pública de la notícia. Aquesta rectificació, si no m'equivoco, mai es va arribar a produir.

Ahir mateix, el seu diari publicava una gran exclusiva: un vídeo on es veien els bombers en l'incendi d'Horta de Sant Joan i que, suposadament, es tractava d'una prova més de la incompetència del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. La sorpresa, o no, ve quan es demostra que el vídeo era manipulat i que bona part de les imatges ni corresponien a l'incendi citat. Avui, com no podia ser d'una altra manera, he anat a veure la versió digital de La Vanguardia amb l'esperança de trobar-hi una rectificació pública. Ni una paraula.

Les meves preguntes són ben senzilles: A què juga La Vanguardia? Fins on està disposada a arribar? Això és periodisme? Vostè, com a defensora del lector, què n'opina?

Roger Morales i Puig

Neix el nou El Caso

Quan fa uns anys va deixar de trobar-se als quioscos El Caso, semanario de sucesos, alguns ens vam quedar orfes d'aquelles notícies que més ens agradaven: l'assassinat a cops de massa de la prostituta Carmen Broto, posteriorment semi-enterrada; el segrest de Quini; els assassinats del cortijo Los Galindos, etc. Notícies d'interès real.

Avui, però, estem d'enhorabona, perquè El Caso ja té un digne successor i que, a més (gràcies a déu), no és setmanari, sinó diari. Aquí teniu un exemple del que feia temps que la societat catalana esperava. El retorn del periodisme digne, el periodisme de veritat.

Gràcies a aquest nou El Caso, jo avui sortiré als carrers de Barcelona ben previngut, miraré per totes les cantonades, penjaré una pancarta al meu balcó, i et miraré malament, no fos cas que tu siguis un dels que atraca, apallissa i assassina en el meu barri.

(De notícies com la que avui escriu La Vanguardia a les postures pròpies de Le Pen hi va un passet ben petit)

La Vanguardia, el diari que Catalunya mereix?

He volgut començar aquest post amb una imatge prou explícita que ens recorda el passat no tant llunyà de La Vanguàrdia.

Però no era de la defensa del franquisme, de la connivència amb el feixisme, de l'adulació al dictador ("España se lo debe todo a Franco"), que aquest diari ha fet del que volia parlar. Volia parlar del seu paper actual. Del seu paper i de la seva impunitat (de la seva i de molts dels qui hi escriuen) en aquest país que, fa poc, en un dinar d'antics "camarades", qualificàvem de "país d'idiotes". I que ningú se m'ofengui.

Aquest és un diari que pot publicar una informació falsa amb clars objectius polítics. I no passa res. Òbviament no sommiem amb cap possible rectificació.

És un diari que es permet el luxe (o la indecència) de citar un polític que s'ha passat l'ètica política pel forro de les moltes butaques que ha ocupat, i que segurament és en bona part responsable del desastre polític i social que viu Itàlia en els darrers anys (parlo de Giulio Andreotti, brillantment retratat a la pel·lícula "Il divo"). I es permet fer aquesta cita per erosionar de la forma més lamentable a dos polítics catalans com són Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.

És un diari que permet que la gran guillotinada de la política catalana escrigui un article (vegeu la meva benevolència en fer referència a només un) parlant o vomitant de/sobre candidats guillotinats, un altre cop Saura i Carod (però sumant-hi Herrera i Puigcercós), i aprofitant per abocar tota la seva bilis anti ERC i anti ICV ("La cuestión no es quién manda en ERC, sino hacia dónde va ERC, y este es el algoritmo más indescifrable del viejo partido. No tienen ni idea" o "No es que IC no sepa qué quiere ser de mayor. Es que no sabe qué es de pequeño"). Per cert, la guillotina de la ciutadania va fer que Pilar Rahola aconseguís un 0'96% dels vots en les eleccions municipals a Barcelona l'any 1999. Que cadascú aguanti la seva guillotina.

I és un diari que avui es permet disfressar-se d'Acebes de la política catalana, anant més a l'extrem que CiU i PP, i contaminant de forma perversa el debat sobre l'incendi a l'Horta de Sant Joan. És igual que hagin mort cinc bombers. És igual que des que Saura és Conseller d'Interior s'hagi multiplicat la inversió en bombers. Tant se val. L'objectiu és el que és.

És el que té la impunitat: va més enllà (molt més enllà) de qualsevol codi deontològic.