Jo votaré als que hi eren

Fa unes hores que ha començat la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segurament és la campanya que a mi, personalment, m'agafa més desmotivat des del punt de vista partidista (que no polític) dels últims anys. No vol dir això que posi en dubte la meva militància, no. La tinc clara. Però la meva implicació, segurament, serà molt menor al que ha estat habitual en mi. Encara que sembli estrany, això farà que voti, més que mai, en clau ideològica.

I aquesta clau és la que em fa dir que jo votaré als que hi eren. I m'explico. Aquest any, al meu entendre, hi ha hagut tres mobilitzacions socials de gran transcendència ideològica i política: el 10 de juliol, la manifestació convocada per Òmnium Cultural arrel de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; el 29 de setembre, la vaga general convocada per CCOO, UGT i altres sindicats, contra la reforma laboral del PSOE; i el 7 de novembre, la concentració organitzada per la campanya "Jo no t'espero" demanant un Estat laic en motiu de la visita de Benet XVI a Barcelona.

Han estat tres mobilitzacions que, al marge de l'èxit de participació (notable en tots els casos), han tingut un rerefons polític molt important.

Qui hi era?

Repassem la presència dels partits polítics en aquestes mobilitzacions:

10 de juliol, manifestació convocada per Òmnium Cultural: CiU hi era; PSC hi era; ERC hi era; PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Vaga General del 29-S: CiU no hi era; PSC no hi era; ERC hi era (a la seva manera equidistant habitual); PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Concentració "Jo no t'espero": CiU no hi era; PSC no hi era; ERC hi era (també a la Sagrada Família i, també, demanant que es rebés al Papa amb senyeres); PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Feu comptes. A mi em surt que CiU i el PSC hi han estat un cop; ERC, tres però amb matisos molt significatius; el PP, cap; ICV-EUiA hi ha estat sempre.

"Amagar el cap sota l'estelada" (Andrés Querol dixit)

Hi ha gent que té la capacitat de generar frases certament brillants. Un d'ells és l'Andrés Querol i, conscient com sóc de la mancança que jo tinc en aquesta faceta (una de les meves frases més cèlebres és "la penya és imbècil"), plagio una frase que ell mateix ha fet servir per comentar aquesta notícia.

Preguntats els diferents partits catalans sobre la reforma laboral presentada pel govern del PSOE les respostes han estat, més o menys (permeteu-me un cert grau de subjectivitat), aquestes:

- ICV-EUiA està en contra de la reforma per principis i espera obtenir al carrer el recolzament que no tindrà al Congrés.

- El PSC hi està a favor. Sigui per pragmatisme, sigui per obediència deguda o sigui per convenciment. No sé què és pitjor.

- CiU i PP hi estan a favor. Perquè, com les mesures presentades pel PSOE, són de dretes. Això sí, no volen que se'ls noti massa que hi estan a favor, no fos cas que amb aquest posicionament li estiguessin donant un cop de mà a ZP.

- I ERC? Doncs ERC, en boca de Joan Puigcercós, diu que la millor manera de sortir de la crisi és la independència. Perquè tothom sap que la crisi de les hipoteques subprime als Estats Units la va provocar la dependència que el país d'Obama té respecte d'Espanya. I el mateix li passa a països com Grècia, Alemanya, la Gran Bretanya i, en general, a tota la comunitat internacional. La solució, sembla, és que la comunitat internacional s'independitzi d'Espanya. A això, a la manca d'arguments per parlar de la crisi econòmica actual, l'Andrés Querol li diu "amagar el cap sota l'estelada". M'apropio, doncs, de la seva frase.

La Vanguardia, el diari que Catalunya mereix?

He volgut començar aquest post amb una imatge prou explícita que ens recorda el passat no tant llunyà de La Vanguàrdia.

Però no era de la defensa del franquisme, de la connivència amb el feixisme, de l'adulació al dictador ("España se lo debe todo a Franco"), que aquest diari ha fet del que volia parlar. Volia parlar del seu paper actual. Del seu paper i de la seva impunitat (de la seva i de molts dels qui hi escriuen) en aquest país que, fa poc, en un dinar d'antics "camarades", qualificàvem de "país d'idiotes". I que ningú se m'ofengui.

Aquest és un diari que pot publicar una informació falsa amb clars objectius polítics. I no passa res. Òbviament no sommiem amb cap possible rectificació.

És un diari que es permet el luxe (o la indecència) de citar un polític que s'ha passat l'ètica política pel forro de les moltes butaques que ha ocupat, i que segurament és en bona part responsable del desastre polític i social que viu Itàlia en els darrers anys (parlo de Giulio Andreotti, brillantment retratat a la pel·lícula "Il divo"). I es permet fer aquesta cita per erosionar de la forma més lamentable a dos polítics catalans com són Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.

És un diari que permet que la gran guillotinada de la política catalana escrigui un article (vegeu la meva benevolència en fer referència a només un) parlant o vomitant de/sobre candidats guillotinats, un altre cop Saura i Carod (però sumant-hi Herrera i Puigcercós), i aprofitant per abocar tota la seva bilis anti ERC i anti ICV ("La cuestión no es quién manda en ERC, sino hacia dónde va ERC, y este es el algoritmo más indescifrable del viejo partido. No tienen ni idea" o "No es que IC no sepa qué quiere ser de mayor. Es que no sabe qué es de pequeño"). Per cert, la guillotina de la ciutadania va fer que Pilar Rahola aconseguís un 0'96% dels vots en les eleccions municipals a Barcelona l'any 1999. Que cadascú aguanti la seva guillotina.

I és un diari que avui es permet disfressar-se d'Acebes de la política catalana, anant més a l'extrem que CiU i PP, i contaminant de forma perversa el debat sobre l'incendi a l'Horta de Sant Joan. És igual que hagin mort cinc bombers. És igual que des que Saura és Conseller d'Interior s'hagi multiplicat la inversió en bombers. Tant se val. L'objectiu és el que és.

És el que té la impunitat: va més enllà (molt més enllà) de qualsevol codi deontològic.