Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de juny del 2010

La Llanterna Màgica torna als Premis Blocs Catalunya


Com ja és tradició, presento el meu bloc de cinema als Premis Blocs Catalunya. L'any passat vaig aconseguir ser finalista, a veure què tal va la cosa enguany.

I aquest post, com no podia ser d'una altra manera, us l'envio per a demanar-vos que em doneu un cop de mà i que voteu (com molts i moltes vau fer l'any passat) per la Llanterna Màgica.

Per votar només heu d'entrar aquí, i clicar i votar. La novetat d'aquest any és que, a més de votar el bloc, podeu votar els diferents articles que jo vagi penjant. Per cada cinc vots que rebi un dels articles, el bloc sumarà un vot més.

Com que només cal fer uns quants clics, en un parell de minuts ho tindreu fet.

Moltes gràcies!!

dimarts, 8 de juny del 2010

La crisis, el Festival de Cannes y el cine español

Interessant editorial, per atípica, la que signa Carlos F. Heredero al número de juny de la revista Cahiers du Cinema España.

Us la transcric:

La crisis, el Festival de Cannes y el cine español

Miércoles, 12 de mayo. José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno, anuncia un drástico golpe de timón que sacrifica su propia política social y que implica cargar una gran parte del peso de la crisis económica sobre las clases medias funcionariales y sobre los pensionistas españoles. Los sindicatos protestan. El Fondo Monetario Internacional y la CEOE dicen que las medidas van "en la buena dirección".

Jueves, 13 de mayo. El Festival de Cannes presenta O estranho caso de Angélica, en la que su director, el portugués Manoel de Oliveira, introduce algunos sustanciosos diálogos que reflexionan sobre la actual crisis económica. Los periódicos españoles hacen públicas las presiones de Barack Obama ("hay que calmar a los mercados", le dice a Zapatero el presidente americano) para que España emprenda el ajuste anunciado.

Viernes, 14 de mayo. Cannes proyecta "Wall Street. Money never sleeps", en la que Oliver Stone retrata a un impacable tiburón financiero, pero la película nos dice que la redención es posible y que también los agresivos gestores de los depredadores hedge funds tienen su corazoncito. Hollywood ofrece su receta balsámica para los ciudadanos/espectadores que sufren la crisis. En España, la patronal bancaria pide que se hagan más recortes aún; es decir, necesitan que los pobres se empobrezcan un poco más para que ellos se enriquezcan un mucho más.

Sábado, 15 de mayo. Los mercados (ese ente invisible tras el que ningún medio de comunicación identifica a ningún especulador con nombres y apellidos) vuelven a caer porque consideran que los recortes anunciados son insuficientes. Hay que recortar más, dicen.

Domingo, 16 de mayo. Se proyecta en Cannes "Inside job", un implacable documental americano de Charles Ferguson (producido por la Sony) que pone nombres y apellidos a los especuladores, que desvela la complicidad del gobierno de George Bush con la política desreguladora que está en el origen de la crisis. También muestra como ciertos altos cargos del Gobierno de Barack Obama mantienen estrechos lazos con algunos de los más poderosos financieros responsables de la catástrofe. En la "Quincena de los Realizadores" se estrena "Cleveland contra Wall Street", un documental ficcionado de producción francesa en el que Jean-Stéphane Bron denuncia como miles y miles de familias norteamericanas están quedándose en la calle por la avaricia de las grandes corporaciones financieras. En España se publica que el coste salarial de los altos directivos ha pasado, entre 2005 y 2009, de 208 a 313 veces el salario mínimo. Hay consejeros ejecutivos de grandes bancos que han cobrado pensiones por valor de 68,7 y de 79,8 millones de euros.

Lunes, 17 de mayo. En Cannes se presenta "Film socialisme", la nueva película de Jean-Luc Godard (producción francesa), que reflexiona a la par sobre la historia de Europa y sobre la crisis económica.

Jueves, 20 de mayo. Un informe de El País asegura que gravar el patrimonio de los más ricos aportaría al Estado seiscientos millones de euros más que lo que se puede ahorrar al congelar las pensiones. Zapatero anuncia una subida de impuestos para los que "realmente más tienen". Pero dos días después (el sábado, 22) dice que "ahora no toca el impuesto a los más ricos".

Domingo, 23 de mayo. Termina el Festival de Cannes. No se conoce ninguna película de un director español que haya hablado, durante los dos últimos años, de la crisis económica. Entre los rodajes en marcha, tampoco hay ninguno previsto que se interese por el tema. Para el cine español, en España no hay crisis. El mundo no es redondo.

divendres, 1 de gener del 2010

La foscor del temps...

L'Elena Planas ha volgut regalar-nos un poema visual de Víctor Erice per iniciar l'any. M'ha fet enveja, i jo us en regalo un de Jean-Luc Godard.



Aquí el teniu amb els subtítols en castellà, però li falten tres o quatre segons al final.

dijous, 3 de desembre del 2009

Yo era un tonto...


Fa unes setmanes va arribar a la taula del meu despatx, com per art de màgia i dintre d'un sobre, un llibre de poemes de Rafael Alberti. És un llibre amb dos reculls de poesia: "Sobre los ángles" i "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos".

"Yo era un tonto..." és un conjunt de poesies que Alberti va escriure a finals dels anys 20, com a homenatge als grans còmics del cinema mut: Charles Chaplin, Buster Keaton, Harold Lloyd, Stan Laurel, Oliver Hardy, etc. La mà invisible que va fer arribar el llibre a la meva taula, coneix la meva passió pel cinema, així que, des d'aquí, li envio els meus agraïments.

Una de les imatges del cinema que he tingut sempre present és la del gran i entranyable Buster Keaton. La tinc des que amb l'Escoleta feiem excursions cap al cinema Capsa de Barcelona (encara existeix?) i ens passaven pel·lícules, moltes vegades dels grans mestres de la comèdia muda. Allà haviem vist pel·lícules com "El maquinista de la General" del propi Keaton, "L'home mosca" de Harold Lloyd o "La quimera de l'or" de Chaplin. Grans pel·lícules. Per això em fa especial il·lusió poder llegir aquest recull del poeta gadità.

Alberti té un poema dedicat a Buster Keaton (de to surrealista, com la majoria de poemes d'aquest recull), i inspirat en la seva pel·lícula "Go west" (aquí es va traduir amb dos títols diferents: "Mi vaca y yo" i "El rey de los cowboys"), en la qual Keaton s'enamora d'una vaca:


Buster Keaton busca por el bosque a su propia novia, que es una verdadera vaca

1, 2, 3 y 4
En estas cuatro huellas no caben mis zapatos.
Si en estas cuatro huellas no caben mis zapatos,
¿de quién son estas cuatro huellas?
¿De un tiburón,
de un elefante recién nacido o de un pato?
¿De una pulga o de una codorniz?

(Pi, pi, pi.)

¡Georginaaaaaaaaaa!
¿Donde estás?
¡Que no te oigo Georgina!
¿Que pensarán de mi los bigotes de tu papa?

(Papaaaaaaaa.)

¡Georginaaaaaaaaaaa!
¿Estás o no estás?

Abeto, ¿donde está?
Alisio, ¿donde está?
Pinsapo, ¿donde está?

¿Georgina paso por aquí?

(Pi, pi, pi, pi)

Ha pasado a la una comiendo yervas.
Cucu,
el cuervo la iba engañando con una flor de resada.
Cuacuá,
la lechuza, con una rata muerta.

¡Señores, perdonadme, pero me urge llorar!
(Gua, gua, gua)

¡Georgina!
Ahora que te faltaba un solo cuerno
para doctorarte en la verdaderamente útil carrera de ciclista
y adquirir una gorra de cartero.

(Cri, cri, cri, cri)

Hasta los grillos se apiadan de mí
y me acompaña en mi dolor la garrapata.
Compadecete del smoking que te busca y te llora entre aguaceros
y del sombrero hongo que tiernamente
te presiente de mata en mata.

¡Georginaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

(Maaaaaa).

¿Eres una dulce niña o una verdadera vaca?
Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
Tu papa, que eras una dulce niña.
Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
Una dulce niña.
Una verdadera vaca.
Una niña
Una vaca.
¿Una niña o una vaca?
O ¿una niña y una vaca?
Yo nunca supe nada.

Adios, Georgina.

(¡Pum!)

dimarts, 15 de setembre del 2009

La Llanterna Màgica, finalista dels Premis Blocs Catalunya 09


Aquest any sí! Gràcies a tota la gent que m'heu votat, La Llanterna Màgica estarà a la final dels Premis Blocs Catalunya 09. Els premis es divideixen en vuit categories, i La Llanterna Màgica està a la categoria de cultura.

Aquest any només el Martí i jo mateix representem la blogosfera cinèfila. A veure si un dels dos és l'afortunat!

La resta de blocs de l'apartat cultural són aquests:










Ara li toca decidir al jurat. I els premis es lliuraran el proper 2 d'octubre en un acte que se celebrarà a Vic.

Molta sort a tothom!

diumenge, 30 d’agost del 2009

Quines són les pel·lícules de la teva vida?



A La Llanterna Màgica li agradaria saber quines són les pel·lícules més importants en la vida dels lectors i les lectores d'aquest bloc.

Així que us proposa que li digueu quines són les tres pel·lícules més importants de la vostra vida. Poseu-les en ordre d'importància. Podeu dir les pel·lícules responent aquest post o enviant un mail a llanternamagica@gmail.com

En unes setmanes, quan tingui unes quantes respostes, en farà públics els resultats.

A veure què tal surt l'experiment...

dimecres, 26 d’agost del 2009

El català i el cinema


Diumenge passat vaig anar a veure la pel·lícula catalana "3 dies amb la família" de Mar Coll. Una pel·lícula molt recomanable. Però aquí no volia parlar de la pel·lícula, sinó d'un fet que em sembla, com a mínim, estrany.

La pel·lícula la vaig anar a veure als cinemes Icària de Barcelona. I em va molestar, i molt, que essent una pel·lícula parlada en català la passessin amb subtítols en castellà. No és la primera vegada que em passa. També vaig viure una situació igual quan vaig anar a veure "El cant dels ocells" de l'Albert Serra.

No m'imagino cap cinema de Barcelona, ni de Catalunya, on quan passin pel·lícules d'Almodóvar, Amenábar, Trueba, Bollaín, etc., se'ls acudeixi posar subtítols en català. Per què a la inversa sí que passa?

dijous, 12 de febrer del 2009

Recomanacions cinèfilo-polítiques

Qui segueixi la Llanterna Màgica estarà al corrent de les meves recomanacions cinematogràfiques. Per a qui no segueixi aquest bloc, us faig dues recomanacions de pel·lícules amb clar contingut polític. Es tracta de "Milk" i "Frost/Nixon". Molt recomanables.



diumenge, 11 de gener del 2009

Una nova proposta on-line

Qui segueixi La Llanterna Màgica ja ho sabrà, però per qui no estigui al dia del meu bloc cinematogràfic, us presento una nova proposta cultural. Es tracta de la revista Film Conductor. Una revista on-line dedicada al cinema emergent.

És una revista mensual nascuda el mes de novembre passat i que ja va, per tant, pel seu número tres. En aquest tercer número del mes de gener hi trobareu algun escrit meu.

Espero que us sigui d'utilitat.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

La crisi, una oportunitat pel cinema?

Les situacions de crisi, siguin crisis bèl·liques, econòmiques, socials, etc., històricament han afavorit el sorgiment de nous corrents artístics que, en moltes ocasions, s'han convertit en moviments brillants i de referència. El cinema no ha estat cap excepció.

Després de la Primera Guerra Mundial sorgeixen dos dels grans moviments de la història del cinema: l'expressionisme alemany (amb Murnau, Lang, Wiene, Pabst, etc.) i el cinema soviètic (amb Eisenstein, Pudovkin, Vertov, etc.).

La gran Depressió de l'any 1929 va permetre, entre d'altres coses, donar ales a un gènere extraordinari com és el cinema negre. Raoul Walsh, Howard Hawks, John Huston, etc.

La Segona Guerra Mundial i els inicis de la post-guerra donen com a resultat cinematogràfic, a part de la mort del gran cinema alemany, el naixement del neo-realisme italià, amb Rossellini, Visconti i De Sica al capdavant.

També la Nouvelle vague francesa es pot relacionar amb els efectes de la post-guerra. Els noms: Godard, Truffaut, Rivette, Rohmer, Melville o Chabrol.

I una altra crisi econòmica i social, la dels anys 70, va fer néixer una nova generació de cineastes que encara està marcant el cinema actual: Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Stanley Kubrik, Sam Peckinpah (aquest venia d'una mica més enrere), el propi Woody Allen, etc.

Bona part dels analistes econòmics asseguren que la crisi econòmica actual és equiparable a la gran Depressió del 29. Jo no sé si és així o no. Però la pregunta que em faig és si aquesta situació de crisi fara néixer un nou moviment cinematogràfic a l'alçada dels que he comentat anteriorment. El temps dirà.

"Perros de paja" (1970) de Sam Peckinpah


Post publicat a La llanterna màgica

dissabte, 11 d’octubre del 2008

"Tiro en la cabeza" de Jaime Rosales

"Tiro en la cabeza" és una pel·lícula que fa un enfoc del terrorisme d'ETA que mai s'havia fet fins ara. I, com a bon cineasta, Jaime Rosales per a presentar aquest nou enfoc, li dóna tanta importància al que explica com a la forma d'explicar-ho.

Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a traslladar nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.

El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.

D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.

Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.

El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.

Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.

Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.

AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.




Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador



Post publicat a La Llanterna Màgica

dilluns, 29 de setembre del 2008

Per què m'agrada el cinema documental?

- Perquè crec que és el cinema en estat més pur.

- Perquè crec que és el cinema més directe.

- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.

- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.

- Perquè és el cinema amb més compromís social.

- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.

Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.

I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.

Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.

diumenge, 14 de setembre del 2008

"Che el argentino" de Steven Soderbergh

Vaig anar a veure "Che el argentino" de Steven Soderbergh amb cert escepticisme. No em creava massa confiança una pel·lícula sobre un personatge com aquest rodada des dels Estats Units sota el paraigües de la 20th Century Fox.

El cert, però, és que és una pel·lícula més que acceptable. Com a mínim en aquesta primera part (recordem que s'ha estrenat només una meitat de la pel·lícula i que haurem d'esperar a que se n'estreni l'altra meitat per a valorar-la millor).

Una cosa que m'agradaria destacar com a positiva és que es faci difussió internacional, i per canals comercials que arriben al gran (quantitativament) públic, d'un personatge com aquest. Un personatge que, com no podia ser d'una altra manera, té llums i ombres però que és indubtable que en el seu moment va jugar un paper important en la lluita anti-imperialista de l'Amèrica Llatina. Difondre personatges d'aquest estil no és un costum massa habitual del cinema de Hollywood.

En segon lloc, crec que també és de destacar que es tingui la valentia de realitzar des d'estudis nord-americans una pel·lícula que, en la seva versió original, el 95% està parlada en castellà. Tampoc és massa habitual que Hollywood faci apostes d'aquest tipus i respecti la llengua original dels personatges relegant l'anglès a un protagonisme mínim. Això és una aposta decidida tant del productor, Bencio del Toro, com del direcor, Steven Soderbergh. En una entrevista realitzada a la revista Cahiers du Cinema, Soderbergh assegura que "per a mi era obligat respectar la cultura a la qual pertanyen els personatges. L'època en la qual es podia adulterar impunement la llengua natural dels protagonistes s'ha acabat".

Un altre element positiu, al meu entendre, és l'ús d'un format quasi-documental. Sense deixar de ser cinema de ficció, el format que Soderbergh li dóna a la pel·lícula és d'una espècie de documental ficcionat. I això dóna una dosi de realisme i credibilitat que fa més interessant la pel·lícula.

Destacar, com no podia ser d'una altra manera, les interpretacions tant de Benicio del Toro, que ratlla a un nivell molt alt com a Che Guevara, com de Demián Bichir que interpreta a la perfecció el paper de Fidel Castro.

Segurament alguns diran que un dels pecats de la pel·lícula és una certa manca d'objectivitat. I és que el cert és que l'aproximació que es fa a la figura del Che està feta de tal manera que l'espectador surt de la sala sentint simpatia pel personatge. Jo crec que tant per l'enfoc que li dóna el director com per la interpretació de Del Toro. De totes maneres sobre aquesta qüestió m'agradaria dir dues coses: en primer lloc, que el guió de la pel·lícula està basat en escrits del propi Che, per tant és obvi que la idea que en traurem d'ell serà més positiva que no pas negativa. Però, i en segon lloc, no em sembla malament que, ni que sigui per una vegada, la pèrdua d'objectivitat vagi en favor de crear simpaties cap a un personatge que, tot i que com deia al principi és un personatge amb clarobscurs, s'ha convertit en mite i referència (més mite que no pas referència, tot s'ha de dir) dels moviments d'esquerres internacionals.



Aquest escrit també el podreu llegir a La Llanterna Màgica, el meu bloc dedicat al cinema

divendres, 5 de setembre del 2008

Homenatge a Salvador Allende

El proper 11 de setembre farà 35 anys que el President xilè Salvador Allende va morir a causa del cop d'Estat perpetrat pel general dictador Augusto Pinochet.

Per a commemorar aquest aniversari, ICV i EUiA de Cerdanyola organitzem un vídeo-fòrum on passarem la pel·lícula "Salvador Allende", d'un dels documentalistes de més prestigi internacional, Patricio Guzmán.

L'acte es farà a la sala 6 de l'Ateneu el dimecres 10 de setembre a les 19h. És prou interessant com per a què hi assisteixi el màxim nombre de gent, al marge de si són o no membres d'ICV o EUiA. Així que, ja sabeu, animeu-vos-hi!

Aquí teniu un fragment del documental:

dissabte, 10 de maig del 2008

"Utopia 79" de Joan López Lloret

En Jordi Mena em va recomanar que anés a veure "Utopia 79", un documental en el qual ell hi participa activament, que està dirigit per Joan López Lloret i que se centra en l'experiència viscuda per diverses persones que van participar de forma més o menys activa en la revolució sandinista de Nicaragua. Avui l'he anat a veure. Curiosament en menys d'una setmana he pogut veure dues pel·lícules de López Lloret. I dic curiosament perquè, lamentablement el gènere documental no té massa ressò mediàtic.

No explicaré aquí la pel·lícula perquè del que es tracta és que la gent la vagi a veure (la fan al cinema Maldà de Barcelona, i de moment està programada fins el dia 15 de maig), però sí que us diré que si heu tingut algun lligam amb Nicaragua us agradarà.

Jo personalment vaig estar a Nicaragua ara farà onze anys i, després de tant de temps, tornar a sentir les cançons nicaragüenques, tornar a veure carrers que vaig trepitjar, tornar a sentir l'accent nica, m'ha fet posar la pell de gallina més d'una vegada.

Patricio Guzmán, director xilè de documentals, assegura que per a què un documental funcioni ha de tenir un dispositiu eficaç, i defineix el dispositiu com una estratègia, una metàfora del tema, un ganxo. En el cas de la gent que sentim una especial predilecció per Nicaragua no ens cal un dispositiu especial quan veiem "Utopia 79". La pròpia pel·lícula es converteix en el dispositiu. Però en canvi López Lloret sí que troba un dispositiu que pot ser eficaç per la resta de la gent: les comparacions. La comparació entre la dinastia de dictadors nicaragüencs (la dinastia Somoza) i el dictador Francisco Franco; la comparació entre la caiguda del franquisme i la caiguda del somozisme que és molt propera en el temps; la comparació entre la intervenció dels Estats Units en la guerra contra el sanidnisme i la intervenció dels Estats Units a la guerra de l'Iraq; i, també, la comparació entre els diferents punts de vista que tenen dues generacions diferents (pare i fills) sobre la utopia i les lluites revolucionàries.

No dic res més. Si podeu aneu a veure-la. Com a aperitiu us deixo el tràiler de la pel·lícula:

diumenge, 6 d’abril del 2008

Un luxe

Novament dedico un post a fer cunya publicitària del meu bloc cinematogràfic. En aquest cas per a recomanar-vos la lectura de l'entrevista que li he fet a Patricio Guzmán, un dels cineastes de cinema documental de més prestigi internacional.

Guzmán és xilè i ha dedicat bona part dels seus esforços a la denúncia, a través del cinema documental, de la dictadura d'Augusto Pinochet.

divendres, 4 d’abril del 2008

Entrevista interessant

A la gent que us agradi el cinema us pot interessar l'entrevista que he fet a l'Àngel Quintana, crític de cinema i professor d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona. Crec que les seves reflexions valen la pena.

dijous, 20 de març del 2008

Parèntesi



Després de setmanes intenses, tant per l'activitat política local, com per la nacional i l'estatal, han vingut dies de cert relax. De moment he aprofitat per consumir cinema: "There will be blood" de Paul Thomas Anderson, "Bird" de Clint Eastwood, "Coeurs" ("Asuntos públicos en lugares privados") d'Alain Resnais, i "No country for old men" dels germans Coen, són les pel·lícules que he vist aquesta setmana.

A partir de demà, desconnexió total. ATarragona i a la Vall de Bianya, prop d'Olot. No crec que pugui estar massa pendent del bloc.

Ens retrobem aviat.

PD: Us penjo una foto d'aquests dies de desconnexió a la Vall de Bianya, una vall que realment val la pena. L'Isaac i la Laia han trobat un bon lloc per a viure!

PD 2: Ahir se'm va encendre la llumeta sobre "No country for old men"

divendres, 8 de febrer del 2008

Duck Amuck

Enmig de tanta seriositat política i de la crispació d'aquests dies, us deixo aquí (i, cunya publicitària, en el meu bloc de cinema) una obra mestra dels Cartoons. És Duck Amuck.