Cerdanyola i la independència

El darrer ple municipal va aprovar una moció per la qual Cerdanyola entra a formar part de la Xarxa de Municipis per la Independència.

La moció es va aprovar amb 12 vots a favor, 11 en contra i una abstenció. D'aquesta votació se'n poden destacar dues anècdotes. La primera és que CiU (els de la casa gran del catalanisme) van demanar el vot secret per evitar que se sàpiga quin dels seus regidors es va abstenir. I, la segona, que l'absència del Manuel Buenaño (regidor del PP i que va marxar del ple per anar a un sopar amb empresaris) va fer que, finalment, s'aprovés aquesta moció. Gràcies al PP, doncs, Cerdanyola ha entrat a la Xarxa de Municipis per la Independència.

Però això són anècdotes. El que m'ha fet pensar aquesta moció és que, sovint, la llunyania de la política respecte la ciutadania és més que justificada. I m'explico. No sense abans deixar clar que jo vaig participar en la consulta sobre la independència que es va fer a Cerdanyola el 20 de juny de 2010. I vaig posar la papereta del 'sí' a l'urna. Ho dic per a què no quedin dubtes.

El que em plantejo jo és si algú creu realment (i entre aquest 'algú' hi incloc els regidors i regidores d'ICV-EUiA que van votar a favor d'aquesta moció) que Cerdanyola és realment un "municipi per la independència"? Si passegem pels carrers de la nostra ciutat, estem segurs que la majoria de la ciutadania se sentirà identificada amb aquesta moció? Reflecteix aquesta moció el que és la realitat cerdanyolenca? Com diria aquell, m'hi jugo un pèsol (i ben gros) a que no. La mateixa consulta de l'any passat n'és un exemple. Malgrat que es va deixar votar durant uns quants dies; malgrat que hi havia delegats que podien recollir vots de la gent (alliberant-los d'haver d'anar a les urnes); malgrat ser una consulta simbòlica no vinvulant; malgrat tot això, la participació no va arribar al 13%. I els vots contraris a la independència (un 12,65%) van ser dels més alts de totes les consultes que es van fer arreu del territori català.

Votacions com aquesta i altres que s'han fet històricament (també en les èpoques que governava ICV-EUiA, que consti) augmenten la sensació que el que passa a la sala de plens no sempre es correspon a la realitat del que passa portes enfora de l'ajuntament.

Em permeto, finalment, i amb tota la modèstia, demanar al conjunt de regidors i regidores de Cerdanyola que, ara que ja som municipi per la independència, aprovem una moció per ser un municipi per la justícia social. Estic segur que, aquest cop sí, la política cerdanyolenca s'assemblaria més a la ciutadania que representa.

Reunions privades en despatxos públics

Foto: cerdanyola.info

Potser serà una tonteria. Potser no se li ha de donar importància, però penso que el despatx d'alcaldia no és el lloc on s'hagin de fer reunions entre partits. Encara que sigui per decidir qui governarà o deixarà de governar.

Són reunions privades en despatxos públics.

Totes les entitats de la ciutat podran fer servir, a partir d'ara, els despatxos de l'ajuntament per a fer les seves reunions?

Pactes a Cerdanyola (2)

Els vots diuen moltes coses. Tot i que de vegades sigui difícil desxifrar, o acceptar, el que transmeten.

Quan fa quatre anys des d'ICV-EUiA de Cerdanyola dèiem que els resultats demostraven que la gent volia que governéssim i, per tant, proposavem un acord de govern a PSC primer i a CiU després, ho fèiem perquè interpretavem que, malgrat no guanyar les eleccions, pujar de 7 regidors a 9 ens legitimava a fer-ho. És un argument discutible, però estic segur que tothom pot arribar a entendre'l.

Què passa quan els vots de la ciutadania ens fan passar de 9 a 5 regidors? Jo ho tinc clar: aquest cop la gent no vol que governem. Algú em podrà dir que si precisem una mica més, en realitat el que no vol la gent és que liderem el govern. Cert. Però no hem d'oblidar que nosaltres ens presentavem per guanyar les eleccions, per liderar un projecte de ciutat. I la ciutadania no ens ha donat suport. Punt. No passa res.

Estic convençut que el que ens cal ara és tornar a l'oposició, i des d'aquí intentar reconstruir el nostre projecte. Un projecte que té bases molt sòlides (molt més que qualsevol dels altres projectes que s'han presentat a les eleccions) però que refent-lo, repensant-lo amb sentit crític i constructiu, ens pot fer tornar a connectar amb la gent i amb els sectors que potser, inconscientment, l'activitat institucional ens ha fet abandonar.

En un moment en el qual s'està fent política a les institucions, però també a les places (literalment), atrinxerar-nos al govern pot ser fatal per nosaltres. Penso.

Pactes a Cerdanyola (1)

Les setmanes que van del dia de les eleccions al dia del ple d'investidura, són de les més divertides de la política municipal. Són dies de rumors intensos, molts increïbles, que circulen de boca a orella, de xarxa en xarxa i que, inevitablement, es converteixen en realitats absolutes que, però, ben aviat acaben diluïnt-se per l'aparició d'un nou rumor que, aquest sí, és el cert "perquè m'ho ha dit una persona de la qual em refio".

Si fessim cas dels fitxatges que diuen que faran el Barça o el Madrid els propers mesos, ens trobarem amb que els dos clubs afrontaran la propera temporada amb 40 o 45 jugadors cadascun. De la mateixa manera, si fessim cas dels suposats pactes post-electorals ja signats, Cerdanyola tindrà aquesta legislatura cinc o sis (o set o vuit) governs diferents. Proposo fer una rotació de pactes. Aquí en van uns quants:

1- PSC i CiU en minoria.

2- PSC i CiU amb el suport del PP (dintre o fora del govern).

3- PSC i ICV-EUiA en minoria.

4- PSC, ICV-EUiA i CiU.

5- PSC, ICV-EUiA, ERC.

6- PSC, ICV-EUiA, ERC i CxC.

7- PSC, PP i un trànsfuga de CiU.

8- PSC, CiU i ERC.

Segur que me'n deixo algun. Però, com que tenim temps per davant, encara pot aparèixer algun rumor que digui, per exemple, que ja està signat el pacte de govern entre PP, ICV-EUiA, CxC i ERC. O entre CxC, CiU i PP amb el suport puntual del PSC. O d'un govern de 25 regidors i regidores. O, per què no?, d'un govern de CxC en solitari buscant els suports puntuals que necessitin.

Combinacions, les que vulguem. I encara falten 10 dies pel ple d'investidura.

PD1: En l'escrit original m'havia oblidat de l'opció 3, coses del subconscient suposo. La Cristina Gallardo m'ho ha recordat. Esmenat queda.

PD2: Segurament setmanes com aquestes ens allunyen, encara més, de les places.

Cerdanyola is different

En un moment en el qual la laïcitat cada cop està més acceptada; en un moment en què gairebé ningú posa en dubte la separació de l'Església i els poders públics; en un moment en que està a l'ordre del dia la necessitat d'un perfeccionament del sistema democràtic...

Just en aquest moment, Cerdanyola li posa el nom de Joan Pau II a una plaça de la ciutat.

Cerdanyola is different.

PSC, CiU i PP recolzen posar el nom de Joan Pau II a la plaça de l'església

Cerdanyola, abril de 2011:

PSC, CiU i PP de Cerdanyola han donat suport aquesta setmana a la proposta de donar a una part de la plaça de l'Església el nom de Joan Pau II.

Ernesto Cardenal i Joan Pau II:

Ernesto Cardenal és un sacerdot nicaragüenc. És un dels exponents màxims de la teologia de l'alliberament. Al marge de la seva activitat religiosa, és un reconegut poeta. És un dels intel·ectuals més respectats de l'Amèrica Llatina.

Amb el triomf de la Revolució Sandinista l'estiu de 1979, va ser nomenat Ministre de Cultura. I des d'aquesta responsabilitat va dirigir una de les experiències més satisfactòries de la seva vida: el que es va conèixer com a Cruzada Nacional de Alfabetización. La filosofia que hi havia darrera aquest programa era que l'emancipació social no era possible sense un poble alfabetitzat. Nicaragua tenia llavors un índex superior al 50% d'analfabetisme. La Cruzada va reduir aquest índex a menys del 13%.

Durant el seu mandat com a Ministre, el llavors papa de Roma, Joan Pau II, va visitar oficialment Nicaragua. Cardenal va suggerir al seu govern que era millor que ell no assistís a la rebuda oficial al Pontífex, ja que era conegut per tothom que des del Vaticà es veia amb mal ulls la tasca dels representants de la Teologia de l'Alliberament. El govern sandinista, però, no va acceptar el suggeriment de Cardenal i aquest va assistir a la rebuda que es va fer al Papa a l'aeroport de Managua. Cardenal, en una imatge que va donar la volat al món, quan el Papa va ser davant seu, es va agenollar als seus peus i, malgrat aquest gest, el Papa no va dubtar en esbroncar-lo públicament retreient-li que un sacerdot formés part d'un govern com el sandinista.



Al Papa li importava poc, o gens, que Nicaragua, gràcies en part a la tasca de Cardenal, hagués deixat de ser un poble analfabet per ser un poble culturalitzat. Ben poc li importaven les enormes possibilitats per al progrés individual i col·lectiu que aquesta croada implicaven. Res de tot això l'importava. Les seves prioritats eren unes altres.

Anys després Cardenal, mantenint la seva fe i la seva profunda creença cristiana, assegurava que Joan Pau II va fer endarrerir diversos segles a l'Església Catòlica. Per a Cardenal l'Església Catòlica que va representar Joan Pau II "està amb l'oligarquia, mentre els seglars treballen amb els pobres. És obvi que hi ha dues esglésies: una és la que està amb els explotats. L'altra prefereix els explotadors. Però només una segueix la paraula de Crist: la que està amb els pobres".

Joan Pau II, l'avortament, l'homosexualitat i la SIDA:

Aquí seré esquemàtic o, més aviat, literal. Reproduiré frases del mateix Papa.

Sobre l'avortament: "el crim de l'avortament, la vergonya de la humanitat, condemna els nens concebuts a la més injusta de les execucions".

Sobre l'homosexualitat: "el que no és moralment admissible és l'aprovació jurídica de la pràctica homosexual. Ésser comprensius respecte a qui peca, a qui no és capaç d'alliberar-se d'aquesta tendència, no equival a disminuir les exigències de la norma moral".

Sobre la SIDA: "Cercar la solució del contagi promovent l'ús de preservatius, significa prendre un rumbque no només no és molt eficaç des del punt de vista tècnic, sinó també, i per sobre de tot, és inacceptable des del punt de vista moral. L'única manera efectiva de prevenció és en un 95% dels casos, abstenir-se de la pràctica sexual fora del matrimoni i del consum de drogues".

Joan Pau II i Cerdanyola:

Com deia al principi, tots els partits de l'Ajuntament de Cerdanyola, amb l'excepció d'ICV-EUiA, han aprovat donar suport a la iniciativa de donar a una part de la plaça de l'Abat Oliba el nom de Joan Pau II. Ho puc entendre del PP i de CiU. No ho puc entendre del PSC a no ser que estigui fent càlculs de cara a les eleccions del 22 de maig. Ells sabran.

Personalment sóc de l'opinió que Joan Pau II no mereix aquest honor. I, per a què no se m'acusi de res, fixeu-vos que he volgut començar amb la duríssima i raonada crítica que sectors de dins de l'església catòlica mateixa fan del que va suposar aquest personatge. Òbviament, he volgut continuar amb qüestions de debat social i polític (avortament, homosexualitat i SIDA) que estan sobre la taula, que des de postures progressistes ja en ple segle XXI, tenen poca discussió i que demostren, al meu entendre, que aquest personatge no mereix un homenatge similar. Podria haver entrat, també, en el fet que en un moment en què reivindiquem, en general, un aprofundiment democràtic tindria certa gràcia dedicar-li una plaça al cap d'Estat d'un Estat no democràtic i que té en la discriminació, per exemple, per raó de gènere un dels seus símbols d'identitat.

Espero que la proposta no arribi a bon port. Espero que la comissió de nomenclàtor a qui han passat la patata calenta no accepti la proposta. Espero que les veus crítiques amb aquesta proposta es facin sentir. Tant les que vénen de fora dels partits polítics o dels partits que no comparteixen la iniciativa, com les que vénen de dintre dels propis partits que sí que hi han donat suport. Perquè aquestes veus crítiques existeixen.

Com em deia en Jordi Garsaball, posats a triar noms de religiosos, posem-hi els de monsenyor Óscar Romero o Ignacio Ellacuría. Jo hi afegiria el del mateix Ernesto Cardenal. Però em sembla que aquests tres noms farien venir nàusees als actuals inquilins de l'Església de Sant Martí de Cerdanyola.

La llista d'ICV per a les eleccions municipals (II): una candidatura per a guanyar les eleccions.

La candidatura que avui ha presentat públicament és, essencialment, una candidatura valenta. I de ciutat. Ho deia en el post anterior: de 22 persones que la formen, 13 són independents. Només 9 són "de carnet". Això, que es pot veure com un risc, és, al meu entendre, una oportunitat. Una oportunitat de fer que la política estigui més lligada a la ciutadania i al seu teixit social.

És una candidatura transversal. De gent procedent de diversos àmbits i sectors de la ciutat. És una candidatura intergeneracional. És una candidatura per a guanyar les eleccions.

- Laura Bros Torio. 18 anys. Implicada en el món cultural de la ciutat. Estduiant de filologia anglesa. Membre de l'Esbart Dansaire Sant Marçal i del Cor jove de Veus Sense Fronteres.

- David Chaparro Danón. 22 anys. Estudiant de biologia. Responsable de comunicació d'ICV i co-coordinador de Joves d'Esquerra Verda.

- Marc Guillamón Gómez. 23 anys. Diplomat en Educació Física. Monitor al Saltells i a l'Agrupament Escolta Pau Casals. Entrenador de futbol de l'Anunciata.

- Maria Reina Serna. 30 anys. Politòloga. Ex-regidora de joventut i ocupació. Co-coordinadora de Joves d'Esquerra Verda.

- Nàyade López Rodríguez. 35 anys. Llicenciada en Geografia. Administrativa.

- Alejandro Carmona Sala. Integrador laboral per a disminuïts psíquics del grup Catalònia. Membre de la UGT del Vallès Occidental.

- Carme Perelló Iñiguez. 39 anys. Ha estat responsable de produccions. Estudiant de filosofia.

- Rafa Bellido Cárdenas. 39 anys. Advocat. Ex-regidor de medi ambient i territori. Responsable de l'àmbit de medi ambient d'ICV.

- Carme Arché Ametller. 41 anys. Educadora infantil. Administrativa. Ampa de La Sínia.

- Daniel Seda Martós. 43 anys. Peixater del Mercat de les Fontetes. Vinculat al món del bàsquet de Cerdanyola.

- Santi Cayuela Tomás. 47 anys. Economista. Ex-regidor de Serveis Generals i Esports. Responsable de política econòmica d'ICV.

- Marta Pujol Puente. 47 anys. Llicenciada en traducció i interpretació. Empresària. Vinculada al Club Bellaterra.

- Jordi Miró Guix. 52 anys. Mecànic fressador. Ex-regidor de presidència i recursos humans.

- Marutxi Beaumont. 54 anys. Pintora i professora de l'escola d'arts plàstiques de l'Ateneu.

- Eva Torralba Belenguer. 55 anys. Botiguera durant 20 anys. Ex-regidora de Sanitat i Promoció de la ciutat. Actualment és administrativa.

- Jordi Esteller López. 55 anys. Emprenedor, informàtic, amic de la ciència, fundador de la colla castellera de Cerdanyola.

- Carme Barrera Barba. 56 anys. Mestra i ex-directora de la Sínia.

- Santiago Bayo López. 58 anys. Director d'instal·lacions esportives i mestre nacional de kàrate.

- Josep Grifoll Cazador. 61 anys. Fundador i membre d'ADIA. Participa en projectes sobre el terreny a Etiòpia. Membre del Consell de Solidaritat de l'Ajuntament de Cerdanyola.

- Conxita Estepa González. 62 anys. Restauradora. Regenta el restaurant Taulell d'en Giorgio. Va començar la seva professió a l'escola Saltells.

- Antoni Bernabé Molina. 63 anys. Xofer. Portaveu de la comissió de festes de Sant Martí de Cerdanyola.

- Àngel Bringué Garreta. 65 anys. Professor de l'Institut Pere Calders. De formació periodista. Expert en ètica i filosofia.

Aquí la llista està posada per ordre d'edat. Ara és hora que la ciutadania l'ordeni com cregui millor.

La llista d'ICV per a les eleccions municipals (I): el procés.

Fa temps que no escric sobre política municipal de Cerdanyola. Avui m'he decidit a fer-ho per dues qüestions. En primer lloc, perquè he assistit a l'acte de presentació de la candidatura d'ICV per a les eleccions municipals. Una candidatura que encara no té ordre definitiu perquè, la novetat de cara a aquestes eleccions municipals, és que hem obert un procés obert a tota la ciutadania per a què n'esculli l'ordre definitiu. Procés que, per cert, està generant "curioses" reaccions. I, en segon lloc, per la composició de la pròpia llista.

Començaré pel procés que vam iniciar fa uns mesos, que avui ha rebut un nou impuls en un acte amb més de 200 persones, i que acabarà a finals del mes de març.

És un procés inèdit. A mitjans de l'any passat vam escollir el cap de llista. Ho vam fer d'una manera oberta, fent que qualsevol persona de Cerdanyola, fos d'ICV o no, pugués votar. L'experiència va sortir bé. 600 persones van participar en el procés. Tenint en compte que a ICV som unes 100 persones, el resultat és satisfactori. Això va engrescar-nos i ens va animar a intentar un procés encara més ambiciós: presentar una llista de 22 candidats i candidates a formar part de la nostra candidatura. I serà de nou la ciutadania qui esculli l'ordre que ocuparan cadascuna de les persones en la llista definitiva. Tothom hi podrà votar. I per a garantir la transparència del procés, hem constituit una comissió de garanties formada per persones no vinculades amb ICV de Cerdanyola, i caracteritzades per a tenir cert prestigi en el seu àmbit professional o social. Joan Botella, Arcadi Oliveres, Mercè Garreta, Daniel Banyuls, Roser Pérez, Isidre Grau i Dolors Lázaro, s'encarregaran de supervisar el procés.

És un procés inèdit a nivell estatal per una ciutat de les dimensions de Cerdanyola. ICV de Sabadell, per exemple, també fa un procés similar, però només pels 10 primers llocs de la candidatura.

Però és que, a més, la llista que avui s'ha presentat està formada per 22 persones, 13 de les quals són independents i només 9 són militants d'ICV. Una altra manera d'obrir-se a la ciutat, de fer una candidatura plural i representativa del que és avui Cerdanyola.

Aquest procés, que pot tenir els seus defectes, que segur que els té, està sent vist amb molt de recel per part de la resta de partits polítics. Diuen que es tracta d'un procés fals de participació o que ICV utilitza de manera partidista les entitats de la ciutat.

Diuen, alguns, que és un procés fals de participació ciutadana ja que només donem la possibilitat d'ordenar la llista. I ho diuen aquells que estan fent les llistes a la manera clàssica de tots els partits (i que també feia ICV fins ara): amb secretisme, tancats a les quatre parets del seu local i, òbviament, sense deixar decidir (m'atreviria a dir que ni a la pròpia base) l'ordre de ni un sol dels llocs de la llista electoral.

Diuen, alguns, que ICV utilitza de manera partidista les entitats de la ciutat i ho diuen pel fet que algunes persones que formaran part de la llista vénen del teixit social de Cerdanyola. Aquest argument fa un tuf elitista preocupant, ja que ve a dir que els membres de les entitats de Cerdanyola no tenen la capacitat suficient de decidir el que volen fer amb la seva vida i que es presten a ser manipulats.

El que concloc de tot això és que hi ha qui té por. Hi ha qui no té les coses gens clares de cara al 22 de maig. Perquè la llista d'ICV serà, més que mai, una llista de ciutat, no de partit. I perquè serà, a més, una llista decidida fora de les parets del local d'ICV. I avui, a Cerdanyola, pocs partits tenen capacitat de fer això. De fet, només un.

Un any després

Avui fa un any de la moció de censura que van presentar PSC i CiU a l'ajuntament de Cerdanyola i que va fer que es formés un nou govern, encapçalat per Carme Carmona, i que el grup d'ICV-EUiA, després de gairebé set anys, passés a l'oposició.

No és objectiu d'aquest post fer repàs ni dels set anys de govern anteriors a la moció de censura, ni de l'any que hem viscut des d'aquella data. Això segurament requerirà més perspectiva històrica per a valorar-ho amb un mínim d'objectivitat. No crec que sigui bo caure en frases fàcils, com hem fem tots plegats de manera bastant habitual. L'Antonio Cárdenas (l'oblidat candidat del PSC en les darreres eleccions) solia dir en els plens municipals que Cerdanyola no havia nascut el 2003 (any en el que ICV-EUiA va assolir l'alcaldia). Tenia raó. De la mateixa manera que segurament tindran raó els que creguin que és absurd fer discursos que pràcticament et volen fer creure que el sol va sortir a Cerdanyola per primer cop després de la moció de censura de l'any passat.

Cada afirmació d'aquest tipus allunya més la política de la realitat. I més encara quan s'han fet en una legislatura que, a nivell polític, no ha estat bona. Les coses bones que s'han fet a la ciutat, que se n'han fet moltes, i que se'n continuen fent, s'han vist sovint tapades per les males relacions i les males formes de fer política. I aquí la responsabilitat és col·lectiva i compartida. Segurament uns pensaran que és més responsabilitat d'uns que dels altres, i altres pensarem que és més dels altres que dels uns. Però en tot cas és compartida.

El que fa evident la realitat dels darrers anys, no només a Cerdanyola sinó a tota Catalunya, és que es necessita donar-li una volta a la política. Com? Doncs no ho sé. És molt senzill parlar de "renovació de la política", però aquest és un terme buit si no té una aplicació concreta. Ha d'anar més enllà d'una renovació generacional. Una cara nova, de per si, no vol dir res. Igual que una cara coneguda, tampoc. Ha d'anar més enllà d'això.

A ICV de Cerdanyola s'està fent un intent. Es va fer una prova pilot amb l'elecció del cap de llista. Segurament és difícil vendre com a "renovació" un procés polític que significa escollir un cap de llista que ja ho ha estat en unes quantes eleccions. Qui dirigeixi la crítica cap aquí tindrà part de raó. Però la prova pilot consistia en aconseguir que l'elecció la fessin, no només militants d'ICV, sinó que fos oberta a la ciutadania. Sense que el procés fos excessivament publicitat, hi van participar 600 persones. Gairebé 500 de fora d'ICV. Ara el procés que encetem és un altre. Més ambiciós i arriscat, segur. Es tracta de sotmetre l'ordre de candidats i candidates que formaran la llista de les eleccions municipals, a la votació de la ciutadania. Si el procés surt bé, més enllà dels resultats de les eleccions del mes de maig, haurà estat un èxit i una experiència a tenir en compte.

Aquesta experiència que encetem ara a ICV només és això, una exeperiència. Però és una més de les que poden, encara que sigui mínimament, moure una mica les estructures excessivament rígides de la política i, així, engrescar una mica a una ciutadania que, ara per ara, no té massa arguments per a estar-ho.

El 20-J a Cerdanyola (i 2)

El 20-J a Cerdanyola també es van celebrar alguns actes polítics. Entre ells la presentació del Toni Morral com a candidat a l'alcaldia de cara a les eleccions de l'any que ve.

Més que de l'acte en sí, vull parlar de dos temes que han estat controvertits: l'eslògan de l'acte i el fet que coincidís amb el dia de la celebració de la consulta sobre la independència.

Com que alguna cosa hi tinc a veure, vull començar parlant de l'eslògan triat, i dels seus motius. L'eslògan era "Ja em coneixeu".

El primer que s'ha de tenir en compte és que l'acte era de presentació del candidat. No era un acte de presentació del programa, ni de la candidatura, i no era un acte purament de campanya electoral. Era un acte de presentació del candidat, del Toni Morral. Per tant s'havia de fer referència a la seva figura. I aquí surt la dificultat. Com presentes a algú que ha fet 6 anys d'alcalde i que porta 20 anys de regidor a l'ajuntament? És a dir, com presentes a algú que ja coneix tothom?

Jo sóc partidari que els eslògans polítics siguin el més breus i directes possibles. I "Ja em coneixeu" és breu i directe. Més, impossible.

A part d'això, des del punt de vista purament de màrqueting polític, encara que sigui de forma subtil, quan estàs dient "Ja em coneixeu" estàs dient "Als altres no els coneixeu". I aquest és un dels diferencials que té el candidat d'ICV-EUiA respecte la resta dels candidats i candidates dels partits polítics de Cerdanyola (alguns perquè encara no se sap qui seran, i altres perquè ara mateix són desconeguts). I els diferencials, s'han d'explotar.

D'altra banda, el que és evident és que aquest eslògan no ha deixat indiferent ningú, i que ha aconseguit que els altres partits de la ciutat (crec que amb un error de mires important) anessin a remolc. I això és, també, un valor. Només cal que us fixeu en les declaracions de l'alcaldessa de Cerdanyola el mateix dia de l'acte, i que doneu una volta per la comunitat cibernauta cerdanyolenca, per adonar-vos-en.

D'altra banda, també hi ha hagut certa controvèrsia pel fet que organitzessim aquest acte coincidint amb la consulta del 20-J. Alguns ens han acusat d'oportunistes. De vegades les raons són més senzilles. I en aquest cas l'acte es va fer el dia 20 de juny per una qüestió d'agenda del Joan Herrera. A més, en el propi acte es va animar en dues ocasions a participar en la consulta i això va fer que gent que no tenia pensat votar, ho fes. O sigui que no cal veure fantasmes on no hi són.

El 20-J a Cerdanyola (1)

Diumenge passat Cerdanyola va ser una de les ciutats catalanes on es va dur a terme la consulta sobre la independència de Catalunya. Sobre aquestes consultes se n'ha parlat molt. I, per tant, el que aporti jo segurament serà poc.

Crec que s'ha caigut sovint en postures i raonaments maniqueistes, tant pel que fa a la participació, com pel que fa als resultats de la consulta. I les postures maniqueistes en política no solen ser massa aconsellables.

Sobre la participació, tenim qui es dedica, contínuament, a ridicularitzar-la. A Cerdanyola ha estat del 14%. Cert que és un percentatge que, a priori, pot semblar baix. Segurament ho és. Però a aquests que es dediquen a ridicularitzar el resultat i que, en base a la participació, dedueixen que el que es planteja en aquesta consulta és una qüestió que no importa a la ciutadania, potser haurien de tenir les mires més amples i potser haurien de fer el mateix discurs (cosa que no fan) quan, per exemple, la participació en el referèndum de l'Estatut o la participació en les eleccions europees no arriba al 40%. Pel tipus de consulta i pels recursos que s'hi dediquen, aquesta baixa participació és més preocupant (i més significativa) que la baixa participació en la consulta de diumenge. Sense anar més lluny, a mi em preocupa molt més, i crec que és un problema polític molt més greu, que en les eleccions municipals hi voti només el 50%.

I després tenim la valoració dels resultats. Per una banda tenim, com deia ara, les postures que el ridiculitzen escudant-se en la participació. I, per l'altra, tenim qui vol fer veure que el 80 o 90% favorable a la independència és el primer pas per una Catalunya independent. Ni una cosa ni l'altra. La consulta de diumenge té el seu valor simbòlic, però, n'estic convençut, el resultat no seria, ni de lluny, el mateix si la consulta fos realment vinculant.

Però, sincerament, per a mi aquestes no són les qüestions essencials del referèndum. El positiu d'aquestes consultes, al meu entendre, és que posa sobre la taula una cosa que fa ben poc era impensable: que a Catalunya estem en condicions d'afrontar el debat del model d'Estat que volem sense crispació ni dramatismes. Lamentablement, alguns encara no ho han entès.

El final d'una legislatura

Arrel de les dimissions d'un regidor i una regidora del PSC, parlava ahir amb dues persones del món de la política de Cerdanyola, i de dos partits diferents, i a totes dues els vaig dir el mateix: aquesta legislatura, com a mínim pel que fa a la projecció pública de la política local, està sent un desastre. I feina tindrem per a què d'aquí a un any, més o menys, la gent vagi a votar.

La imatge és negativa des del principi. I la responsabilitat, col·lectiva. Del partit més gran al partit més petit, tots en sortim malparats d'aquests tres anys. Sense entrar en qüestions de fons, només cal fer un retrat de com estan els grups municipals per entendre que hi ha coses que no van bé. El grup d'ICV-EUiA perdem, a mig camí, un regidor i som fets fora del govern per una moció de censura. Al grup socialista li dimiteixen 3 de 10 regidors, entre ells el cap de llista, i accedeix a l'alcaldia pactant una moció de censura amb CiU i posant d'alcaldessa la candidata que anava al número 8 de la llista. CiU que, després d'assegurar que estaria a l'oposició, entra al govern per a què 2 anys després li destitueixin a la seva cap de llista i acabi de nou al govern, canviant el soci inicial. I el PP que acaba la legislatura amb el seu cap de llista fora del grup popular i participant als plens com a regidor no adscrit, després d'una batalla interna intestinal.

Si tenim en compte que encara queda un any per a les eleccions i que ara es comença a parlar de llistes electorals, no és descartable que encara hi hagi més moviments estranys en els propers mesos. Més encara quan, es diu, que la lluita per encapçalar les candidatures de PSC i CiU serà ben calenteta.

Ja deia abans que la responsabilitat d'aquesta situació és col·lectiva i tothom (i m'hi incloc en la mesura que em toca) ha de fer una profunda reflexió. Potser peco d'ingenuïtat però jo estic convençut que als partits polítics de Cerdanyola hi ha gent capacitada per a redreçar la situació. Esperem que ho aconsegueixin. Si no és així, entre aquest panorama i el descrèdit general de la política i els polítics, esforços gegants haurem de fer per a què l'últim diumenge de maig de l'any que ve la ciutadania vagi als col·legis electorals a votar.

Estampes de la Festa Major

Curioses estampes les que hem viscut a la Festa Major del Roser de Maig 2010.

En primer lloc, la voluntat de recuperar tradicions (de vegades si les tradicions es perden és per alguna cosa) de dubtable interès. En aquest cas el govern de la Cerdanyola (PSC i CiU) ha recuperat el tradicional ball d'autoritats que es feia tot just sortir de missa. I, sí, en ple 2010 alguns regidors i algunes regidores, després de la missa de la festa major van protagonitzar aquest ball, just davant de les portes de l'Església de Sant Martí. Només hi faltava el Mossèn i la Guàrdia Civil. No n'entenc del tema, però pel que sembla aquesta tradició té unes arrels no massa democràtiques.

Però més enllà d'això, que òbviament té la seva importància, em sembla caduc i poc afortunat que en un moment en el que "desafecció política" és un terme d'ús pràcticament diari, un govern escenifiqui de tal manera el culte a l'autoritat, la separació, de facto, del poble i de qui el governa. Per sort, no tothom va voler entrar a formar part d'aquest ball esperpèntic.

I, en segon lloc, la paradeta al mig de la Plaça de l'Abat Oliba d'un partit polític, en aquest cas CiU. Si en una situació de normalitat ja és lleig que un partit polític, sigui el que sigui, aprofiti uns dies com aquests per a publicitar-se, ho és més quan es tracta d'un partit que, des de les seves responsabilitats en la regidoria de cultura, impedeix que en determinats equipaments públics de la ciutat s'hi facin activitats polítiques. D'això alguns en dirien abús de poder.

(no em puc estar d'adjuntar-vos aquest enllaç)

Alcaldessa, cues de pansa

Llegeixo en el bloc de l'alcaldessa de Cerdanyola un article sobre polítiques de joventut a la nostra ciutat. L'alcaldessa es felicita per l'obertura d'un procés participatiu per a què la gent jove de la ciutat tingui veu en els processos de decisió sobre els equipaments que necessita el jovent cerdanyolenc. Posteriorment dedica diversos paràgrafs a desacreditar les polítiques de joventut de l'anterior govern i a lloar les polítiques de joventut que el PSC havia fet abans de l'any 2003.

No entraré en el discurs patètic de dir que nosaltres ho hem fet tot bé i els altres tot malament (l'alcaldessa arriba a dir que “ara hem de cosir l'estripat”, l'estripat per ICV-EUiA, clar). És més, reconec aquí que en polítiques de joventut ho podríem haver fet millor, sobretot els primers anys del mandat i mig que hem estat governant. Però clar, alguna cosa sí que em ve de gust dir.

Primer de tot, fer un exercici de memòria històrica sobre els anys en els quals sembla ser que Cerdanyola era un referent en polítiques de joventut.

Quan preguntes en què érem referent, els propis socialistes només et saben respondre una cosa: el Casal de Joves. Bé, anem a pams. Vaig viure l'època en què es va inaugurar el Casal de Joves. I, certament, va ser un equipament molt utilitzat per la gent jove de la ciutat. Va ser un equipament necessari i innovador. Però també és cert que molta gent vam deixar d'anar-hi quan vam començar a notar que aquell equipament era poc més que, per utilitzar en català correcte el terme que fa servir l'alcaldessa, un equipament destinat a promocionar la pedrera de joves socialistes (per cert, no és contradictori dir que la gent jove és el present i no el futur i, a la vegada, qualificar-la de "pedrera"?). Recordo com, sent jo alumne del Forat del Vent, van crear una espècie de sindicat d'estudiants (no sé si es deia Joves Estudiants de Cerdanyola), que va “ocupar” de forma notable el Casal de Joves i que després es va acabar “fonent” amb la Joventut Socialista. Alguns membres d'aquell “sindicat” després van esdevenir regidors, tècnics i assessors. Aquest fet va dissuadir molta gent jove de l'època.

D'altra banda, el Casal de Joves va entrar en un estat de decadència evident a la segona meitat dels 90. Ho reconeix l'alcaldessa quan diu que s'havia de remodelar a principis del 2000 però que el canvi polític del 2003 ho va impedir. Aquí potser cal preguntar-nos què va passar en aquests 3 anys, no? Per què els grans impulsors de les polítiques de joventut modèliques no van abordar aquesta reforma?

Continuant amb el procés de memòria històrica, em ve al cap el procés “participatiu” El Galliner. El nom del procés ho diu tot. Després de múltiples reunions "participatives" amb tècnics municipals eternament joves, el procés es va limitar a enviar a la gent jove de Cerdanyola un qüestionari preguntant què li faltava i què li sobrava a la ciutat. El procés va culminar amb una festa al Pavelló de Can Xarau un dissabte a la tarda. No se n'ha sabut res més. Millor.

També em ve al cap l'any 2002. Aquell any jo treballava a Barcelona i tenia dret a entrar en el sorteig de les promocions d'habitatges de protecció oficial per a gent jove que oferia l'ajuntament de Barcelona. Vaig tenir sort i me'n va tocar un. Però abans d'acceptar-lo vaig decidir anar a l'ajuntament de Cerdanyola perquè abans de canviar de ciutat volia saber si hi havia promocions d'aquell estil a Cerdanyola. Em van dir que ni n'hi havia, ni hi havia previsió de fer-ne en molts anys. Resposta literal.

I això em porta a un altre tema que detecto de l'escrit de l'alcaldessa, i és que continua tenint la concepció de les polítiques de joventut limitades al que pot oferir un Casal de Joves. Això als anys 80 s'entén, al 2010 no. Les polítiques de joventut són molt més que un Casal de Joves. Són polítiques d'habitatge, són polítiques d'ocupació, són polítiques de participació, són polítiques d'educació. I en això Cerdanyola no era un exemple ni era model de res.

Reitero que no diré que nosaltres ho hem fet tot bé, perquè no és cert. Hem fallat en moltes coses. Però hi ha qui no pot anar donant lliçons.

Perquè podríem recordar, per exemple, que l'actual alcaldessa va votar en contra dels pisos per a gent jove que s'han construït a la zona de la Clota. O podem recordar, per exemple, que l'actual govern ha reduït incomprensiblement partides econòmiques destinades a l'ocupació.

I posats a recordar, potser cal recordar-li a l'alcaldessa quina regidora de joventut va ser la que va iniciar el procés participatiu que ara presenta amb tant d'orgull. Doncs va ser la Maria Reina, d'ICV-EUiA.

Alcaldessa, més cues de pansa.

Una assembla amb vistes al 2011

Qui més qui menys, està engegant la maquinària de cara a un procés electoral llarg que, a nivell municipal, culminarà amb les eleccions del 29 de maig de 2011. ICV de Cerdanyola no en som una excepció i dissabte passat celebràvem una assemblea que ha de servir per començar a posar les pedres del projecte pel 2011.

D'entrada, un element positiu. I és que l'assemblea va aprovar la incorporació a la Comissió Política Local de cinc cares noves. Quatre d'elles són menors de quaranta anys. I, en concret dos d'ells, encara no tenen 22 anys. I s'incorporen a àrees importants com són la comunicació, l'estratègia política, l'educació i el medi ambient.

Al marge d'aquest element de renovació generacional que de vegades costa massa als partits polítics, inclosa ICV, jo en destacaria, de l'assemblea, el clima de cohesió i optimisme. Després de les turbulències dels darrers vuit mesos podia passar que el pessimisme i els conflictes interns s'instal·lessin a ICV. No seria el primer cop que una organització s'ensorra després de perdre les responsabilitats de govern. Vista l'assemblea de dissabte, això no està passant a ICV de Cerdanyola.

Esdevenir l'organització que representi la centralitat política és una garantia a l'hora d'encarar unes eleccions amb voluntat de guanyar-les. A Cerdanyola sembla que hi havia qui donava per suposat (i algun dirigent polític encara així ho manifesta) que només el PSC pot ostentar aquesta centralitat. Visió miop si s'analitzen els resultats de les dues darreres eleccions municipals. Fins i tot m'atreviria a dir que les eleccions del 1999, tot i que les va guanyar el PSC amb comoditat, començaven a indicar un canvi de tendència a la ciutat. Estic convençut que ICV està en condicions de lluitar per aquesta centralitat. I per aquí anava l'assemblea de dissabte passat. L'objectiu és guanyar aquesta centralitat, per guanyar suport social i polític.

No és un objectiu senzill. És més fàcil guanyar aquest espai estant al govern. Podríem fer servir aquí allò que va dir algú que el govern desgasta, però l'oposició encara més. Cert. Des de l'oposició sempre és més complicat obrir camí. Però nosaltres el camí ja el vam obrir fa anys. I aquests anys ens han donat més reconeixement social, més lideratge polític i, a nivell intern, més unitat i més cohesió.

Haurem d'aguantar obusos, sí. El govern actual al marge de governar, que suposo que ho està fent, dedica part important dels seus esforços a atacar l'anterior govern. La política comunicativa que han dut a terme amb el tema del pont del Riu Sec, n'és un exemple. Com aquests obusos n'hi haurà més, no en tingueu cap dubte. Però els obusos, segons com, poden tenir els efectes contraris als esperats. Hi ha qui en la legislatura passada pensava que quantes més fotografies seves sortissin als mitjans de comunicació, més s'acostaria a les seves ànsies d'assolir la màxima poltrona de l'ajuntament. La ciutadania la va fer caure del núvol. Els obusos mal llançats poden tenir el mateix efecte. Mal llançats els pot acabar patint qui els llença.

Haurem, doncs, d'aguantar aquests obusos, però el camí el tenim iniciat des de fa temps. L'assemblea de dissabte passat va servir per engreixar la maquinària. Les eleccions primàries a cap de llista que ara iniciem, seran el segon pas. I aquí tenim, crec, unes quantes passes d'avantatge respecte altres.

Després que ERC hagi presentat a la seva nova candidata, després que ICV concloguem el nostre procés, li tocarà el torn a la resta. I tinc la sensació que ens divertirem. Per una banda el PSC que des de la marxa de Celestino Sánchez no ha aconseguit un lideratge clar, parteix del llast que suposa el fet que portés de Madrid un candidat que, vist fora del poder, no va aguantar dos anys a l'ajuntament. Després d'aquesta espantada, el PSC va haver de posar una alcaldessa que, ho faci bé o no, sempre portarà l'etiqueta de persona provisional i desconeguda (aquí sospito que l'augment desproporcionat de la partida pressupostària destinada a publicitat en els pressupostos d'enguany hi té alguna cosa a veure). I CiU tampoc ho té fàcil. Dos lideratges dintre de l'organització, mals resultats electorals i incapacitat de fer una anàlisi acurada d'aquests resultats no són una bona situació per encarar ni un procés d'elecció de candidat o candidata, ni un procés electoral. I CiU sembla que aquests tres problemes els té.

Però, com diu aquell, nosotros a lo nuestro (que prou feina ens portarà).

Cultura, política i ideologia

Crec que ha passat massa desapercebut el que el govern de PSC i CiU han fet respecte l'ús que se li pot donar al Museu d'Art de Can Domènech (MAC). A mi em sembla especialment greu.

Quan al mes de setembre de 2009, el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, es va inaugurar el MAC, tothom coincidia amb què s'havia recuperat no només una part importantíssima de la història de la Cerdanyola del segle XX, sinó també un nou espai obert a la ciutadania. I és que el MAC no només conté la sala d'exposicions, sinó que també té uns magnífics jardins i una bona sala d'actes on s'hi poden realitzar activitats cíviques diverses.

Només sis mesos després, i amb un nou govern format per PSC i CiU, les coses han canviat. El nou govern ha decidit restringir les possibilitats d'ús del MAC per a la ciutadania. I és que s'ha prohibit que s'hi realitzin activitats polítiques i de "caràcter ideològic", i només s'hi permetran activitats "culturals".

En primer lloc, em sembla que avui dia és bastant absurd dissociar cultura de conceptes com política o ideologia. El mateix MAC n'és un exemple. Es tracta d'un museu dedicat al Modernisme. Un moviment que no només era un moviment cultural, sinó que tenia profundes arrels socials i polítiques.

Però el que em sembla més preocupant és que una pràctica com la que han impulsat CiU i PSC es dugui a terme l'any 2010. Sincerament no recordo, perquè jo no l'he viscut (i estic a punt de fer 36 anys), l'època en que es prohibia fer activitats polítiques i de "caràcter ideològic" al nostre país.

També ens podriem preguntar si Cerdanyola és, pels equipaments amb els que compta, una ciutat que es pugui permetre el luxe de prohibir activitats en les seves sales i espais públics. Jo crec que no.

Però és que, a més, les contradiccions amb les que cau el nou govern, i en concret CiU, són evidents.

Recordem que va ser la regidoria de cultura, en mans de CiU, qui va decidir que entrava en la programació del Cafè amb Lletres la presentació del llibre de memòries de Jordi Pujol. I recordem que aquest acte es va fer al MAC. No sé a vosaltres, però a mi la presentació de les memòries d'un ex-President de la Generalitat i que actualment és president de Convergència Democràtica de Catalunya, em sembla més un acte de caràcter polític i ideològic, que no pas un acte cultural.

I recordem, també, que va ser la regidoria de cultura, en mans de CiU, qui va decidir que el MAC s'havia d'inaugurar, fos com fos, el dia 10 de setembre, un dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, una diada de marcat caràcter polític.

Crec que el MAC i que Cerdanyola mereixen altres formes de fer. El MAC ha de tenir com a activitat central la cultura, això és evident, però restringir-ne el seu ús i fer-ho a través de criteris tant dubtosos com els que ha establert el nou govern és perillós. Qui té a partir d'ara la facultat de decidir què és polític i què no, què és ideològic i què no, què és cultura i què no? El govern de la ciutat? Malament anem.

Primera conseqüència de la sociovergència de Cerdanyola

Si avui és dijous, toca club de la comèdia (o roda de premsa del PSC, que ve a ser el mateix)

A Cerdanyola ja ens estem acostumant a un nou esdeveniment. I és que els dijous sembla que toca "Club de la comèdia". El protagonista fins ara ha estat sempre el mateix: Víctor Francos (Primer Secretari del PSC cerdanyolenc), en roda de premsa.

Si fa un parell de setmanes ens sorprenia amb un gag a l'estil caciquil, en el qual es permetia el luxe de decidir ell, perquè sí, quins vots eren acceptables i quins no; i es permetia el luxe ell, perquè sí, de decidir qui havia de ser convidat i qui no en els actes institucionals; si, com deia, fa un parell de setmanes ens soprenia amb això, avui ha tornat a escena amb una frase certament enginyosa: "Antoni Morral ha estat una arma de destrucció massiva per a la ciutat".

Quan he llegit la frase per primer cop he pensat que no imaginava que poguessin arribar a tal nivell de mesquinesa. També he pensat que molt preocupat ha d'estar el principal partit del govern per atacar de forma tant miserable a un partit que tot just s'està situant a l'oposició. I he pensat, també, que la frase del Toni Morral en el ple de moció de censura dient que al 2011 "ens veurem les cares", va escagarrinar a més d'un. Començant pel Víctor Francos.

Però ràpidament m'he adonat que no, que l'escena era un gag més del "Club de la comèdia" dels dijous. Perquè, ben mirat, si la frase estés dita de forma seriosa hauria d'estar fonamentada, com a mínim, en la credibilitat. Credibilitat del què es diu i credibilitat de qui ho diu.

Si comencem per qui ho diu doncs, què voleu que us digui, cap credibilitat tenen alguns per a parlar de temes econòmics quan després de governar els anys que van governar van deixar l'ajuntament com el van deixar. De fet són els mateixos que estan aconseguint que l'Estat espanyol s'hagi situat en la cua dels països que sortiran de la crisi econòmica global.

I tant important com el qui, és el què. Mireu, per més que un digui que el Milú és el gat del Tintín, el menys llest de la classe sap que el Milú és el gos del Tintín. Per molt que un hagi promès plena ocupació, el més tonto del poble sap que no tenim plena ocupació. Perquè la gent sap què és un gat, sap que és un gos, i sap què és la plena ocupació, malgrat que gràcies a alguns, estiguem més lluny que mai d'aconseguir-la. I amb el concepte "arma de destrucció massiva" passa el mateix. Tothom sap què és, i el més tonto del poble (crec) que sap que és una barbaritat aplicar-lo a la realitat de Cerdanyola.

Per això m'he convençut ràpidament que la roda de premsa d'avui no era una cosa seriosa, que era un nou esquetx dels dijous humorístics de Cerdanyola.

I, com no podia ser d'una altra manera, friso per saber quin serà el nou gag.

Noves tendències al Ple Municipal de Cerdanyola

Feia dies que tenia pendent d'escriure algunes coses sobre el Ple Municipal del passat dijous. Un Ple que, en la meva humil opinió, introdueix noves tendències:

1ª tendència: l'avorriment (de per si habitual en una sessió plenària) s'accentua fins al punt que en alguns moments dubtava si estava en un Ple Municipal o en el Consell d'Administració d'alguna empresa. Bon treball dels tècnics, poc treball polític. Crec.

2ª tendència: els regidors i regidores del govern que intervinguin el mínim possible, encara que hi hagi interpel·lacions directes per part dels regidors de l'oposició. I qui minut passa, Ple empeny.

3ª tendència: la figura de portaveu del govern pràcticament no obre la boca. Ja l'obre l'alcaldessa.

4ª tendència: per a segons quins temes CiU creu convenient no opinar. L'opinió ja la dóna el PSC.

5ª tendència: algun regidor creu trobar-se enmig d'un duel de les pel·lícules de l'oest. Però de les dolentes, no embrutem un dels grans gèneres cinematogràfics.

6ª tendència: s'imposen els ERE*. Ara a Collserola de la mà del PSC. Dubte: ho sabia CiU? Dóna la sensació que no, però com que no opina...

* En la regulació del Parc Natural de Collserola s'estableix la figura dels ERE, Espais de Regulació Especial. Què són? Doncs això: "espais amb una presència significativa d'habitatges o amb àmbits d'equipaments a desenvolupar". És a dir, espais de Collserola on s'hi pot construir. El govern de Cerdanyola, PSC i CiU, ha sol·licitat que tres zones de Collserola que formen part del terme municipal de Cerdanyola, tinguin la consideració d'ERE. Això sí, segons la regidora de territori no hem de patir perquè assegura que no s'hi construirà. Llavors per què presenten l'alegació?

Coses de la inexperiència política?

Llegeixo amb estupor dues frases que el primer secretari del PSC de Cerdanyola, en Víctor Francos, ha deixat anar en una roda de premsa del seu partit.

La primera sentència sorprenent: "(el PSC) accepta els vots favorables anunciats per ICV-EUiA a tots els projectes iniciats abans del 16 de desembre de 2009".

I jo em pregunto... qui és el Víctor Francos per acceptar o no els vots favorables, o no, d'ICV-EUiA o de qualsevol altre partit? És que ara hi haurà un sedàs (en mans socialistes, clar) que diferenciarà els vots que són acceptables i els que no?

Segona sentència sorprenent: "(Víctor Francos) assegura que el portaveu d'ICV-EUiA estarà convidat a totes les inauguracions on hi hagi tingut participació ICV-EUiA".

I aquí em surten diverses preguntes: les invitacions institucionals ara les fa el PSC i no l'Ajuntament? A les inauguracions de projectes on no hi hagi participat ICV-EUiA, no hi serem convidats? Sap en Víctor Francos que els portaveus municipals, com a mínim mentre ha governat ICV-EUiA, sempre han estat convidat a totes les inauguracions? Sap diferenciar, en definitiva, el que és la institució municipal i el que és el seu propi partit?

Espero que aquestes declaracions siguin simplement un error fruit de la seva inexperiència política. Si no és així, tenim un problema. I greu.