Jo votaré als que hi eren

Fa unes hores que ha començat la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segurament és la campanya que a mi, personalment, m'agafa més desmotivat des del punt de vista partidista (que no polític) dels últims anys. No vol dir això que posi en dubte la meva militància, no. La tinc clara. Però la meva implicació, segurament, serà molt menor al que ha estat habitual en mi. Encara que sembli estrany, això farà que voti, més que mai, en clau ideològica.

I aquesta clau és la que em fa dir que jo votaré als que hi eren. I m'explico. Aquest any, al meu entendre, hi ha hagut tres mobilitzacions socials de gran transcendència ideològica i política: el 10 de juliol, la manifestació convocada per Òmnium Cultural arrel de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; el 29 de setembre, la vaga general convocada per CCOO, UGT i altres sindicats, contra la reforma laboral del PSOE; i el 7 de novembre, la concentració organitzada per la campanya "Jo no t'espero" demanant un Estat laic en motiu de la visita de Benet XVI a Barcelona.

Han estat tres mobilitzacions que, al marge de l'èxit de participació (notable en tots els casos), han tingut un rerefons polític molt important.

Qui hi era?

Repassem la presència dels partits polítics en aquestes mobilitzacions:

10 de juliol, manifestació convocada per Òmnium Cultural: CiU hi era; PSC hi era; ERC hi era; PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Vaga General del 29-S: CiU no hi era; PSC no hi era; ERC hi era (a la seva manera equidistant habitual); PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Concentració "Jo no t'espero": CiU no hi era; PSC no hi era; ERC hi era (també a la Sagrada Família i, també, demanant que es rebés al Papa amb senyeres); PP no hi era; ICV-EUiA hi era.

Feu comptes. A mi em surt que CiU i el PSC hi han estat un cop; ERC, tres però amb matisos molt significatius; el PP, cap; ICV-EUiA hi ha estat sempre.

PSC-PSOE, remember when...

29 de setembre, Vaga General

Cinisme

"Hay que aprovechar esta nueva oportunidad para rebatir el modelo neoliberal, atajando las consecuencias de la crisis y sus causas, los especuladores. La izquierda debe dar la batalla por el mantenimiento del Estado del bienestar, porqué va a ser la siguiente discusión en los foros internacionales".

Leire Pajín, Secretaria d'Organització del PSOE*.

*Partit que acaba de flexibilitzar les possibilitats d'acomiadar a treballadors i treballadores, que acaba de retallar les prestacions de la llei de dependència, que acaba de retallar les pensions, que acaba de reduir els sous a funcionaris i treballadors/es públics, i que no s'atreveix a gravar les grans fortunes o, per exemple, les SICAV.

"Amagar el cap sota l'estelada" (Andrés Querol dixit)

Hi ha gent que té la capacitat de generar frases certament brillants. Un d'ells és l'Andrés Querol i, conscient com sóc de la mancança que jo tinc en aquesta faceta (una de les meves frases més cèlebres és "la penya és imbècil"), plagio una frase que ell mateix ha fet servir per comentar aquesta notícia.

Preguntats els diferents partits catalans sobre la reforma laboral presentada pel govern del PSOE les respostes han estat, més o menys (permeteu-me un cert grau de subjectivitat), aquestes:

- ICV-EUiA està en contra de la reforma per principis i espera obtenir al carrer el recolzament que no tindrà al Congrés.

- El PSC hi està a favor. Sigui per pragmatisme, sigui per obediència deguda o sigui per convenciment. No sé què és pitjor.

- CiU i PP hi estan a favor. Perquè, com les mesures presentades pel PSOE, són de dretes. Això sí, no volen que se'ls noti massa que hi estan a favor, no fos cas que amb aquest posicionament li estiguessin donant un cop de mà a ZP.

- I ERC? Doncs ERC, en boca de Joan Puigcercós, diu que la millor manera de sortir de la crisi és la independència. Perquè tothom sap que la crisi de les hipoteques subprime als Estats Units la va provocar la dependència que el país d'Obama té respecte d'Espanya. I el mateix li passa a països com Grècia, Alemanya, la Gran Bretanya i, en general, a tota la comunitat internacional. La solució, sembla, és que la comunitat internacional s'independitzi d'Espanya. A això, a la manca d'arguments per parlar de la crisi econòmica actual, l'Andrés Querol li diu "amagar el cap sota l'estelada". M'apropio, doncs, de la seva frase.

Ara s'hi atrevirien?

Com canvien les coses en poc temps. S'atrevirien els socialistes ara a fer aquests dos vídeos?

El final d'una legislatura

Arrel de les dimissions d'un regidor i una regidora del PSC, parlava ahir amb dues persones del món de la política de Cerdanyola, i de dos partits diferents, i a totes dues els vaig dir el mateix: aquesta legislatura, com a mínim pel que fa a la projecció pública de la política local, està sent un desastre. I feina tindrem per a què d'aquí a un any, més o menys, la gent vagi a votar.

La imatge és negativa des del principi. I la responsabilitat, col·lectiva. Del partit més gran al partit més petit, tots en sortim malparats d'aquests tres anys. Sense entrar en qüestions de fons, només cal fer un retrat de com estan els grups municipals per entendre que hi ha coses que no van bé. El grup d'ICV-EUiA perdem, a mig camí, un regidor i som fets fora del govern per una moció de censura. Al grup socialista li dimiteixen 3 de 10 regidors, entre ells el cap de llista, i accedeix a l'alcaldia pactant una moció de censura amb CiU i posant d'alcaldessa la candidata que anava al número 8 de la llista. CiU que, després d'assegurar que estaria a l'oposició, entra al govern per a què 2 anys després li destitueixin a la seva cap de llista i acabi de nou al govern, canviant el soci inicial. I el PP que acaba la legislatura amb el seu cap de llista fora del grup popular i participant als plens com a regidor no adscrit, després d'una batalla interna intestinal.

Si tenim en compte que encara queda un any per a les eleccions i que ara es comença a parlar de llistes electorals, no és descartable que encara hi hagi més moviments estranys en els propers mesos. Més encara quan, es diu, que la lluita per encapçalar les candidatures de PSC i CiU serà ben calenteta.

Ja deia abans que la responsabilitat d'aquesta situació és col·lectiva i tothom (i m'hi incloc en la mesura que em toca) ha de fer una profunda reflexió. Potser peco d'ingenuïtat però jo estic convençut que als partits polítics de Cerdanyola hi ha gent capacitada per a redreçar la situació. Esperem que ho aconsegueixin. Si no és així, entre aquest panorama i el descrèdit general de la política i els polítics, esforços gegants haurem de fer per a què l'últim diumenge de maig de l'any que ve la ciutadania vagi als col·legis electorals a votar.

Estampes de la Festa Major

Curioses estampes les que hem viscut a la Festa Major del Roser de Maig 2010.

En primer lloc, la voluntat de recuperar tradicions (de vegades si les tradicions es perden és per alguna cosa) de dubtable interès. En aquest cas el govern de la Cerdanyola (PSC i CiU) ha recuperat el tradicional ball d'autoritats que es feia tot just sortir de missa. I, sí, en ple 2010 alguns regidors i algunes regidores, després de la missa de la festa major van protagonitzar aquest ball, just davant de les portes de l'Església de Sant Martí. Només hi faltava el Mossèn i la Guàrdia Civil. No n'entenc del tema, però pel que sembla aquesta tradició té unes arrels no massa democràtiques.

Però més enllà d'això, que òbviament té la seva importància, em sembla caduc i poc afortunat que en un moment en el que "desafecció política" és un terme d'ús pràcticament diari, un govern escenifiqui de tal manera el culte a l'autoritat, la separació, de facto, del poble i de qui el governa. Per sort, no tothom va voler entrar a formar part d'aquest ball esperpèntic.

I, en segon lloc, la paradeta al mig de la Plaça de l'Abat Oliba d'un partit polític, en aquest cas CiU. Si en una situació de normalitat ja és lleig que un partit polític, sigui el que sigui, aprofiti uns dies com aquests per a publicitar-se, ho és més quan es tracta d'un partit que, des de les seves responsabilitats en la regidoria de cultura, impedeix que en determinats equipaments públics de la ciutat s'hi facin activitats polítiques. D'això alguns en dirien abús de poder.

(no em puc estar d'adjuntar-vos aquest enllaç)

Alcaldessa, cues de pansa

Llegeixo en el bloc de l'alcaldessa de Cerdanyola un article sobre polítiques de joventut a la nostra ciutat. L'alcaldessa es felicita per l'obertura d'un procés participatiu per a què la gent jove de la ciutat tingui veu en els processos de decisió sobre els equipaments que necessita el jovent cerdanyolenc. Posteriorment dedica diversos paràgrafs a desacreditar les polítiques de joventut de l'anterior govern i a lloar les polítiques de joventut que el PSC havia fet abans de l'any 2003.

No entraré en el discurs patètic de dir que nosaltres ho hem fet tot bé i els altres tot malament (l'alcaldessa arriba a dir que “ara hem de cosir l'estripat”, l'estripat per ICV-EUiA, clar). És més, reconec aquí que en polítiques de joventut ho podríem haver fet millor, sobretot els primers anys del mandat i mig que hem estat governant. Però clar, alguna cosa sí que em ve de gust dir.

Primer de tot, fer un exercici de memòria històrica sobre els anys en els quals sembla ser que Cerdanyola era un referent en polítiques de joventut.

Quan preguntes en què érem referent, els propis socialistes només et saben respondre una cosa: el Casal de Joves. Bé, anem a pams. Vaig viure l'època en què es va inaugurar el Casal de Joves. I, certament, va ser un equipament molt utilitzat per la gent jove de la ciutat. Va ser un equipament necessari i innovador. Però també és cert que molta gent vam deixar d'anar-hi quan vam començar a notar que aquell equipament era poc més que, per utilitzar en català correcte el terme que fa servir l'alcaldessa, un equipament destinat a promocionar la pedrera de joves socialistes (per cert, no és contradictori dir que la gent jove és el present i no el futur i, a la vegada, qualificar-la de "pedrera"?). Recordo com, sent jo alumne del Forat del Vent, van crear una espècie de sindicat d'estudiants (no sé si es deia Joves Estudiants de Cerdanyola), que va “ocupar” de forma notable el Casal de Joves i que després es va acabar “fonent” amb la Joventut Socialista. Alguns membres d'aquell “sindicat” després van esdevenir regidors, tècnics i assessors. Aquest fet va dissuadir molta gent jove de l'època.

D'altra banda, el Casal de Joves va entrar en un estat de decadència evident a la segona meitat dels 90. Ho reconeix l'alcaldessa quan diu que s'havia de remodelar a principis del 2000 però que el canvi polític del 2003 ho va impedir. Aquí potser cal preguntar-nos què va passar en aquests 3 anys, no? Per què els grans impulsors de les polítiques de joventut modèliques no van abordar aquesta reforma?

Continuant amb el procés de memòria històrica, em ve al cap el procés “participatiu” El Galliner. El nom del procés ho diu tot. Després de múltiples reunions "participatives" amb tècnics municipals eternament joves, el procés es va limitar a enviar a la gent jove de Cerdanyola un qüestionari preguntant què li faltava i què li sobrava a la ciutat. El procés va culminar amb una festa al Pavelló de Can Xarau un dissabte a la tarda. No se n'ha sabut res més. Millor.

També em ve al cap l'any 2002. Aquell any jo treballava a Barcelona i tenia dret a entrar en el sorteig de les promocions d'habitatges de protecció oficial per a gent jove que oferia l'ajuntament de Barcelona. Vaig tenir sort i me'n va tocar un. Però abans d'acceptar-lo vaig decidir anar a l'ajuntament de Cerdanyola perquè abans de canviar de ciutat volia saber si hi havia promocions d'aquell estil a Cerdanyola. Em van dir que ni n'hi havia, ni hi havia previsió de fer-ne en molts anys. Resposta literal.

I això em porta a un altre tema que detecto de l'escrit de l'alcaldessa, i és que continua tenint la concepció de les polítiques de joventut limitades al que pot oferir un Casal de Joves. Això als anys 80 s'entén, al 2010 no. Les polítiques de joventut són molt més que un Casal de Joves. Són polítiques d'habitatge, són polítiques d'ocupació, són polítiques de participació, són polítiques d'educació. I en això Cerdanyola no era un exemple ni era model de res.

Reitero que no diré que nosaltres ho hem fet tot bé, perquè no és cert. Hem fallat en moltes coses. Però hi ha qui no pot anar donant lliçons.

Perquè podríem recordar, per exemple, que l'actual alcaldessa va votar en contra dels pisos per a gent jove que s'han construït a la zona de la Clota. O podem recordar, per exemple, que l'actual govern ha reduït incomprensiblement partides econòmiques destinades a l'ocupació.

I posats a recordar, potser cal recordar-li a l'alcaldessa quina regidora de joventut va ser la que va iniciar el procés participatiu que ara presenta amb tant d'orgull. Doncs va ser la Maria Reina, d'ICV-EUiA.

Alcaldessa, més cues de pansa.

Primera conseqüència de la sociovergència de Cerdanyola

Si avui és dijous, toca club de la comèdia (o roda de premsa del PSC, que ve a ser el mateix)

A Cerdanyola ja ens estem acostumant a un nou esdeveniment. I és que els dijous sembla que toca "Club de la comèdia". El protagonista fins ara ha estat sempre el mateix: Víctor Francos (Primer Secretari del PSC cerdanyolenc), en roda de premsa.

Si fa un parell de setmanes ens sorprenia amb un gag a l'estil caciquil, en el qual es permetia el luxe de decidir ell, perquè sí, quins vots eren acceptables i quins no; i es permetia el luxe ell, perquè sí, de decidir qui havia de ser convidat i qui no en els actes institucionals; si, com deia, fa un parell de setmanes ens soprenia amb això, avui ha tornat a escena amb una frase certament enginyosa: "Antoni Morral ha estat una arma de destrucció massiva per a la ciutat".

Quan he llegit la frase per primer cop he pensat que no imaginava que poguessin arribar a tal nivell de mesquinesa. També he pensat que molt preocupat ha d'estar el principal partit del govern per atacar de forma tant miserable a un partit que tot just s'està situant a l'oposició. I he pensat, també, que la frase del Toni Morral en el ple de moció de censura dient que al 2011 "ens veurem les cares", va escagarrinar a més d'un. Començant pel Víctor Francos.

Però ràpidament m'he adonat que no, que l'escena era un gag més del "Club de la comèdia" dels dijous. Perquè, ben mirat, si la frase estés dita de forma seriosa hauria d'estar fonamentada, com a mínim, en la credibilitat. Credibilitat del què es diu i credibilitat de qui ho diu.

Si comencem per qui ho diu doncs, què voleu que us digui, cap credibilitat tenen alguns per a parlar de temes econòmics quan després de governar els anys que van governar van deixar l'ajuntament com el van deixar. De fet són els mateixos que estan aconseguint que l'Estat espanyol s'hagi situat en la cua dels països que sortiran de la crisi econòmica global.

I tant important com el qui, és el què. Mireu, per més que un digui que el Milú és el gat del Tintín, el menys llest de la classe sap que el Milú és el gos del Tintín. Per molt que un hagi promès plena ocupació, el més tonto del poble sap que no tenim plena ocupació. Perquè la gent sap què és un gat, sap que és un gos, i sap què és la plena ocupació, malgrat que gràcies a alguns, estiguem més lluny que mai d'aconseguir-la. I amb el concepte "arma de destrucció massiva" passa el mateix. Tothom sap què és, i el més tonto del poble (crec) que sap que és una barbaritat aplicar-lo a la realitat de Cerdanyola.

Per això m'he convençut ràpidament que la roda de premsa d'avui no era una cosa seriosa, que era un nou esquetx dels dijous humorístics de Cerdanyola.

I, com no podia ser d'una altra manera, friso per saber quin serà el nou gag.

Noves tendències al Ple Municipal de Cerdanyola

Feia dies que tenia pendent d'escriure algunes coses sobre el Ple Municipal del passat dijous. Un Ple que, en la meva humil opinió, introdueix noves tendències:

1ª tendència: l'avorriment (de per si habitual en una sessió plenària) s'accentua fins al punt que en alguns moments dubtava si estava en un Ple Municipal o en el Consell d'Administració d'alguna empresa. Bon treball dels tècnics, poc treball polític. Crec.

2ª tendència: els regidors i regidores del govern que intervinguin el mínim possible, encara que hi hagi interpel·lacions directes per part dels regidors de l'oposició. I qui minut passa, Ple empeny.

3ª tendència: la figura de portaveu del govern pràcticament no obre la boca. Ja l'obre l'alcaldessa.

4ª tendència: per a segons quins temes CiU creu convenient no opinar. L'opinió ja la dóna el PSC.

5ª tendència: algun regidor creu trobar-se enmig d'un duel de les pel·lícules de l'oest. Però de les dolentes, no embrutem un dels grans gèneres cinematogràfics.

6ª tendència: s'imposen els ERE*. Ara a Collserola de la mà del PSC. Dubte: ho sabia CiU? Dóna la sensació que no, però com que no opina...

* En la regulació del Parc Natural de Collserola s'estableix la figura dels ERE, Espais de Regulació Especial. Què són? Doncs això: "espais amb una presència significativa d'habitatges o amb àmbits d'equipaments a desenvolupar". És a dir, espais de Collserola on s'hi pot construir. El govern de Cerdanyola, PSC i CiU, ha sol·licitat que tres zones de Collserola que formen part del terme municipal de Cerdanyola, tinguin la consideració d'ERE. Això sí, segons la regidora de territori no hem de patir perquè assegura que no s'hi construirà. Llavors per què presenten l'alegació?

Coses de la inexperiència política?

Llegeixo amb estupor dues frases que el primer secretari del PSC de Cerdanyola, en Víctor Francos, ha deixat anar en una roda de premsa del seu partit.

La primera sentència sorprenent: "(el PSC) accepta els vots favorables anunciats per ICV-EUiA a tots els projectes iniciats abans del 16 de desembre de 2009".

I jo em pregunto... qui és el Víctor Francos per acceptar o no els vots favorables, o no, d'ICV-EUiA o de qualsevol altre partit? És que ara hi haurà un sedàs (en mans socialistes, clar) que diferenciarà els vots que són acceptables i els que no?

Segona sentència sorprenent: "(Víctor Francos) assegura que el portaveu d'ICV-EUiA estarà convidat a totes les inauguracions on hi hagi tingut participació ICV-EUiA".

I aquí em surten diverses preguntes: les invitacions institucionals ara les fa el PSC i no l'Ajuntament? A les inauguracions de projectes on no hi hagi participat ICV-EUiA, no hi serem convidats? Sap en Víctor Francos que els portaveus municipals, com a mínim mentre ha governat ICV-EUiA, sempre han estat convidat a totes les inauguracions? Sap diferenciar, en definitiva, el que és la institució municipal i el que és el seu propi partit?

Espero que aquestes declaracions siguin simplement un error fruit de la seva inexperiència política. Si no és així, tenim un problema. I greu.

La sociovergència en estat pur

Acaba l'any 2009 i tenim unes noves formes de governar. PSC i CiU van presentar el dia 16 de desembre una moció de censura contra el govern d'ICV-EUiA amb l'únic argument (llegiu les intervencions del ple de la moció de censura i ho veureu), que els des del mes de setembre el govern no governava. Argument discutible, però legítim.

Ara bé, la sorpresa ens la trobem quan la primera decisió que pren la nova alcaldessa és la d'anul·lar el ple ordinari del mes de desembre. L'argument que utilitza la resolució d'alcaldia és, literalment, que no han tingut temps de preparar l'ordre del dia. Em sembla un argument com a mínim preocupant. Des del dia 16 de desembre a les 14h. fins aquesta setmana hi ha hagut temps de sobres per fer un ordre del dia.

ICV vam presentar un recurs demanant que es realitzés el ple i, a més, fèiem propostes de temes a incloure en l'ordre del dia. Des d'informar del nou cartipàs i les noves dedicacions polítiques a aprovar tots aquells temes que tant PSC, com CiU, com PP, de manera lamentablement irresponsable havien obligat a deixar sobre la taula en els plens d'octubre i novembre. Són temes importants dels quals tots els partits en tenen la informació des de fa temps i els expedients dels quals només cal aprovar-los definitivament. Però també hi havia altres temes que es podien tractar. Per exemple el FEIL 2. Durant les negociacions a quatre que es van dur a terme el mes de novembre, es va tractar el tema del FEIL 2. Els projectes hi són, estan a punt. I ara què passarà? Sense fer el ple de desembre, estaran a punt pel 3 de febrer, data límit per a presentar els projectes?

Com veieu, hi ha temes de sobres per fer un ple al mes de desembre. I el preocupant és que la resposta rebuda ha estat el silenci. Legalment estan autoritzats a no respondre en un termini que, crec, és de 20 dies. Però políticament, moralment, estaven obligats a respondre abans. Quin sentit té respondre al gener quan la petició és de fer un ple al mes de desembre?

Un altre element preocupant: avui fa 8 dies que el PSC i CiU van presentar als mitjans de comunicació el nou cartipàs municipal. Creieu que l'oposició n'ha tingut coneixement? El PP segurament sí. El grup principal de l'oposició, ICV-EUiA, encara estem esperant una simple trucada de cortesia que ens informi d'un tema tant important.

Doncs bé, sembla que aquestes són les noves formes de fer. La sociovergència en estat pur. La del "rodillo". La que no té en compte a l'oposició per a res.

Crisi política a Cerdanyola (i 3): el Ple de la moció de censura

Finalment dimecres es va presentar i aprovar la moció de censura contra ICV-EUiA i l'Antoni Morral. La Carme Carmona, del PSC, és la nova alcaldessa. Així doncs, gràcies als vots de PSC i de CiU, els socialistes tornen a governar a l'Ajuntament de Cerdanyola després de sis anys de govern d'ICV-EUiA, primer amb CiU i ERC i, en aquest mandat, amb CiU. Cerdanyola deixa de ser un cas excepcional, i passa a ser un municipi més on hi governarà, no sabem per quant de temps, la sociovergència que tant agrada a alguns.

Sobre el propi ple en vull destacar algunes coses.

Primera intervenció de la Carme Carmona explicant els motius de la moció: em va semblar un discurs sorprenentment pobre. En primer lloc, s'ha vist que la Carme Carmona agressiva de l'oposició sembla que no té les mateixes taules a l'hora de fer discursos polítics i institucionals. Ja se sap que sempre és més fàcil anar "en contra de" que argumentar constructivament. De totes maneres el que em va sorprendre és que l'única motivació de la moció va ser la ingovernabilitat dels darrers dos plens. Òbviament no va mencionar que la ingovernabilitat va ser produïda perquè PSC, CiU i PP malgrat estar en plenes negociacions, també amb ICV-EUiA, es van dedicar a no deixar que el Ple aprovés res. Amb els motius que va exposar la Carme Carmona, la moció de censura no se la mereixia només ICV-EUiA, sinó també el PSC, CiU i PP, per irresponsables.

Intervenció del Toni Morral: va demostrar que és l'únic que té discurs polític i amb visió global de ciutat. I l'únic dels que va intervenir que sap com fer i com expressar un discurs. Va estar a l'alçada del que requeria el moment tot i que, segurament, era el qui més ho patia emotivament. Crec que el seu "el 2011 ens veurem les cares" va deixar a més d'un acollonit.

Intervenció del Manuel Buenaño: sorprenent. En primer lloc, és d'agraïr que utilitzés un to constructiu (com d'altra banda va fer tothom). En segon lloc, crec que va sorprendre a tothom la crítica (per a mi totalment merescuda) que va fer a CiU. I, en tercer lloc, mà estesa tant a PSC com a ICV-EUiA.

Intervenció de la Consol Pla: Buida. Va perdre l'ocasió de fer un discurs amb contingut polític. No només no ho va aconseguir sinó que va ser profundament incoherent. Va assegurar que per a ella el pacte de govern del 2007 continua vigent i també el pla de mandat 2007-2011. Un pla al qual s'hi ha oposat frontalment el PSC en aquests dos anys. I ara pacten amb ells. Qui ho entengui... Per cert, la Consol Pla potser hauria de plantejar-se per què va ser l'única política de tots els que van intervenir que, quan va agafar la paraula, va ser increpada per una part de la gent que estava a baix veient el ple per les pantalles. Ni la Carme Carmona, ni el Toni Morral, ni el Manuel Buenaño, ni el Jordi Miró, ni el José Miguel Moreno van ser escridassats. La Consol Pla, sí.

Intervenció del Jordi Miró: bona defensa del Pla de Mandat. Bona apel·lació a les formes de fer política que tenen uns i altres. I encert al recordar les males formes del PSC i de les seves joventuts durant el ple d'investidura de l'any 2007. Hi ha coses que són difícils d'oblidar.

Intervenció del José Miguel Moreno: He de reconèixer que no la vaig poder seguir del tot bé. El que vaig sentir em va semblar un discurs tremendament buròcrata.

Intervenció final de la Carme Carmona: Sincerament, va fer un discurs que serveix igual per a Cerdanyola que per a Ripollet, Esplugues, Montcada o Santa Coloma. Gris. Espero que la seva forma de gestionar l'Ajuntament sigui millor i més engrescadora que el seu discurs.

I, per últim, una menció a la gent que estàvem a baix veient el ple per les pantalles de televisió. Respecte total. I emoció, també. Els qui vau estar al ple d'investidura del juny de 2007 i a la moció decensura de dimecres, vau poder veure les diferents formes de fer d'uns i altres. Com va dir el Jordi Miró, el dimecres ningú va cantar el "Cara al sol", ningú va dir feixista a ningú. Som diferents.

Per cert, algú va veure a gent de CiU entre el públic assistent al Ple? Jo els vaig comptar amb els dits d'una mà. Per alguna cosa serà.

Crisi política a Cerdanyola (2): I ara què?

Dimecres es presenta la moció de censura que, si no passa res d'estrany, farà que el PSC i CiU formin un nou govern a Cerdanyola i ICV-EUiA, després de sis anys, passem a l'oposició.

Crec que la moció de censura no respon a criteris polítics. Si més no, de les declaracions fetes pels signants de la moció, no se'n desprèn cap motiu polític. Veurem si el dia del ple són més explícits i aconsegueixen convèncer-nos que al darrera de la moció hi ha alguna cosa més enllà de la voluntat d'exclusió tant d'ICV-EUiA com del que ells consideren la seva bèstia negra: el Toni Morral.

Fa pocs dies, parlava amb un alt dirigent del PSC de Cerdanyola. Comentavem la situació política i, després que ell em digués que nosaltres no estavem fent política, sinó politiqueig, li vaig dir que haurien de dissimular més i no demostrar tant l'odi visceral que tenen cap al Toni Morral. La seva resposta va ser simplement somriure. Reconeixia el que li estava dient.

Però el tema d'aquest post és "i ara què?". Doncs a nivell col·lectiu treballar igual que hem fet fins ara per la ciutat, però des de l'oposició. Serà curiós veure com s'entenen dos partits que fins ara han estat enfrontats, veure com tracten a l'oposició, veure quin projecte de ciutat tenen (si en tenen), etc.

I, a nivell personal, trobar nous camins. Sembla que ja n'hi ha un de traçat. Ja informaré.

Crisi política a Cerdanyola (1): Va ser un error cessar la Consol Pla?

En els darrers mesos he intentat ser prudent i no escriure massa cosa sobre la crisi política que s'està vivint a Cerdanyola. Ara que sembla que la finalització (o no) d'aquesta crisi ja té data, potser ha arribat el moment de dir alguna cosa.

Com que hi ha moltes coses que es poden dir, segurament ho aniré fent per parts. I avui començo pel detonant d'aquest conflicte: la destitució de la Primera Tinent d'Alcalde, el 28 de setembre.

Vist com han anat les coses, i sabent que el proper 16 de desembre es presenta una moció de censura que farà que PSC i CiU formin un nou govern, sembla normal i legítim preguntar-se si la destitució de la Consol Pla va ser un error polític.

Cadascú tindrà la seva opinió. Jo en tinc la meva. I no en tinc cap dubte: no va ser un error. Quan es va prendre la decisió, la majoria de nosaltres erem conscients que això ens portaria a perdre l'alcaldia i a quedar fora del govern. Per dos motius: primer, perquè no crec que ningú pogués pensar seriosament que CiU continuaria al govern després que haguéssim destituït la seva portaveu. I, segon, perquè sabíem perfectament que el PSC, per molt que ha anat amb la cantarella del govern d'esquerres, no voldria pactar amb nosaltres de cap de les maneres. De cap de les maneres, tampoc. N'hi havia una: que nosaltres ens "desfessim" del Toni Morral. Però nosaltres vam presentar un cap de llista per a què ens representés durant quatre anys, no per a què marxés a mitja legislatura.

Sabíem, doncs, les conseqüències que portava aquesta decisió. I, en canvi, va haver-hi unanimitat tant en el grup municipal, com en la coalició ICV-EUiA. I és que la destitució de la Consol va ser el detonant, però el conflicte latent hi era des de feia temps. I ho dic sense embuts: motius per cessar la Consol n'hi ha hagut de sobres en l'últim any i mig. I així no es podia governar.

Estàvem, i estem convençuts que la decisió de destituir la Consol Pla era necessària. Ara ens toca gestionar les conseqüències de la decisió: estar a l'oposició després de sis anys de liderar el govern de la ciutat. I ho farem sense cap problema.

Els curiosos oblits d’en Jordi Mena

Llegeixo amb atenció la carta que en Jordi Mena escriu amb el títol de "Qui sembra vents, recull tempestes" amb la intenció de fer un repàs a la situació política que s'està vivint a Cerdanyola. Un exercici hàbil d'escriptura si no fos (o gràcies a) que oblida, suposo que intencionadament, algun dels fets que han passat en la política de la nostra ciutat en els darrers dos anys.

D'entrada estaria bé saber per què no explica que la primera proposta de govern que va fer ICV-EUiA l'any 2007 va ser la d'arribar a un acord amb el PSC en el qual l'Antoni Morral fos dos anys alcalde i l'Antonio Cárdenas dos anys més. I estaria bé saber per què no s'explica que va ser el PSC qui va rebutjar aquesta opció.

També estaria bé saber si quan en Jordi Mena critica el pacte al qual vam arribar ICV-EUiA i CiU deixant a l'oposició al partit més votat, també està criticant el que va fer el PSC a Santa Perpètua, on hi governa sense haver guanyat les eleccions; o si està criticant també el que ha fet el PSC a Catalunya on Montilla és President sense haver guanyat les eleccions; o si està criticant també la política del Partit Socialista d'Euskadi on hi governa Patxi López tot i la clara victòria d'Ibarretxe.

Em sembla curiós que en la seva carta en Jordi Mena parli extensament dels lideratges d'ICV-EUiA, de CiU i del PP, i en canvi passi de puntetes pel lideratge d'Antonio Cárdenas. Un lideratge que Mena qualifica de "molt atractiu" i que, en canvi, ha durat només dos anys a la nostra ciutat. Quan en Jordi Mena parla de voler l'alcaldia a qualsevol preu, parla d'això?

I anant a la situació actual. En Jordi Mena li demana a l'alcalde que en aquesta situació de dificultats "faciliti les coses". Doncs bé, ja tenim les primeres pistes de què està disposat a facilitar cadascú. Mentre l'alcalde ha començat dient públicament que el seu càrrec està sobre la taula, que el seu càrrec no serà cap problema per a garantir la governabilitat de la ciutat, en Víctor Francos, primer secretari del partit d'en Jordi Mena, ha dit públicament que no pensa posar fàcils les coses a ICV-EUiA en les negociacions. Una manera ben diferent d'afrontar la situació. Que cadascú jutgi quina és la més adequada.

Diferents maneres de fer

Dimecres passat ICV-EUiA vam fer un acte públic al Casal de l'Esport. En principi estava previst que aquest fos un acte de balanç dels dos anys de mandat. Però la realitat política de Cerdanyola ha canviat molt en les dues darreres setmanes i, com és lògic, l'acte va agafar un caire diferent del que estava previst inicialment.

De totes maneres, vull aturar-me un moment en explicar la gènesi d'aquest acte. Ho va explicar breument la Rosa Vilaró al Casal de l'Esport. Al mes d'abril ICV-EUiA vam proposar a CiU d'organitzar un acte de balanç de mandat coincidint amb l'equador de la legislatura, cap al mes de juny. Voliem que fos un acte institucional, on l'Alcalde i la Primera Tinent d'Alcalde fossin els protagonistes. CiU s'hi va negar en rodó, i vam aparcar la proposta. Ja al mes de juliol, vam considerar oportú tornar a posar en agenda l'acte. Podiem haver-ho fet, igualment, de manera institucional: l'Alcalde té tota la legitimitat per fer una conferència d'aquest tipus. Però, davant la negativa prèvia de CiU, vam considerar que això podria violentar les relacions amb els socis de govern. I vam decidir fer-lo com a ICV-EUiA. Vam fixar la data del 7 d'octubre i a mitjans d'agost vam fer la primera reunió preparatòria de l'acte. Al mes de setembre vam comunicar a CiU que fariem aquest acte i no escriuré aquí la resposta que ens van donar, però ja podeu imaginar que no va ser ni positiva ni agradable. Més aviat al contrari. Cadascú té les seves maneres de fer.

Sobre l'acte, només apunto un parell de coses, perquè aquí en podeu llegir una crònica més complerta.

Va ser un èxit de convocatòria. No amagaré que temíem no omplir la sala. Teníem llogades 250 cadires. Finalment vam haver d'agafar una trentena de cadires més de les dependències del Casal de l'Esport, i calculo que unes 50 o 60 persones vam haver de veure l'acte drets. Fins i tot va haver-hi gent, és el meu cas, que es va quedar a les escales des d'on no es veia l'escenari. El tipus de gent va ser variat: representants d'entitats, de partits polítics de la ciutat, ciutadans i ciutadanes, i gent d'ICV i EUiA de Cerdanyola i de fora de la ciutat.

Dels missatges que va llançar el Toni Morral, el més mediàtic, el que ha sortit a tots els mitjans, és el de fer públic que a partir d'ara obrirà negociacions amb tots els partits polítics de la ciutat per tal de redreçar la situació política que s'està vivint i que el lloc d'alcalde està sobre la taula, que no serà cap impediment. Un punt de partida ben diferent al que ha mostrat, per exemple, el PSC que en boca del seu primer secretari ha dit que "el PSC posarà dificultats en les negociacions si ICV-EUiA vol que el lideratge d'Antoni Morral surti indemne". Afirmar que posaràs dificultats no és la millor manera d'iniciar cap procés de negociació, i menys quan l'altra part negociadora ha dit públicament el dia anterior que, en aquest cas, està disposada a cedir l'alcaldia per arribar a una solució. Però, novament, cadascú té les seves maneres de fer.

Ara queda veure els resultats de les negociacions i veure qui vol treballar realment per Cerdanyola i qui pels seus interessos partidistes. En pocs dies, suposo, en tindrem la solució.

Sabeu que...

Sabeu que malgrat això...




El PSOE i el PP han votat conjuntament més del 80% de les votacions al Parlament Europeu?

El PSOE, el PSC i el PP van votar en contra de la proposta d'ICV-EUiA de retirar la directiva que proposava ampliar fins a 65 hores la jornada laboral setmanal?

El PSOE, el PP i part dels eurodiputats del PSC han votat a favor de la "directiva de la vergonya", una directiva que suposa una gran vulneració dels drets humans de les persones immigrades?

El PSOE, el PP i el PSC donen suport a José Manuel Durao Barroso (promotor de la Guerra de l'Iraq conjuntament amb Bush, Blair i Aznar, i defensor de Guantánamo) com a President de la Comissió Europea?


Contra l'amnèsia:

La diferència entre fer oposició i fer el ridícul

Durant un temps vam tenir el dubte de quin tipus d'opisició faria el PSC de Cerdanyola. El tema era: faran oposició constructiva o faran oposició destructiva?

Des de fa uns mesos ja sabem que han optat per la segona opció, però l'escenificació del darrer ple va ser digna d'emmarcar. Us explico breument, perquè he vist que hi ha gent que, sense haver assistit al ple opina del que allà hi va passar. Per primera vegada en aquest mandat tots els punts del l'ordre del dia, absolutament tots, van ser aprovats amb els vots favorables del PSC. Tots. Clar, això va suposar un mal d'estómac al PSC que segur que els va crear un principi d'úlcera a més d'un. Com podia ser que aprovessin tot el que el govern plantejava???

Davant d'aquesta situació el PSC podia haver optat per dues vies: La primera, la de felicitar-se per aquest consens novedós. La segona, la d'optar per fer el ridícul. I van optar per aquesta segona via. I ho van fer en l'espai dedicat a les preguntes.

El ridícul va ser doble:

En primer lloc, quan van insistir, de males maneres, en insinuar irregularitats en el famós curs de formació de l'alcalde. Un tema més que esgotat. Curiós que un regidor socialista acusés a l'alcalde de no voler parlar del tema quan n'ha parlat en dos plens, en una junta de portaveus i en una roda de premsa... Per cert que el ridícul s'ha elevat al cub aquesta setmana quan el portaveu del PSC insinua que potser demanaran alguna dimissió. Ridícul.

Però el segon ridícul és potser políticament més greu. I es va tractar de l'assetjament al que van sotmetre a la regidora Maria Reina. Aquí a nivell personal el tema ja és qüestionable perquè em sembla de poc nivell personal que polítics i polítiques amb veterania es dediquin a atacar de la manera que ho han fet (en el ple, a la ràdio i a través dels blocs) a una regidora nova i jove que acaba de començar la seva trajectòria política. Però és que el problema no és aquest, el problema és que els regidors del PSC ignoraven que el tema que plantejaven no era de competència de la regidora d'Ocupació, sinó del regidor de Presidència (aquí podeu llegir de què va tot això). És curiós que el regidor que en el ple acusava d'incompetent a l'Alcalde, mostrés aquest grau d'incompetència.

En definitiva, en aquest darrer ple hem pogut veure clarament la diferència entre fer oposició (el que no sap fer el PSC) i fer el ridícul (el que fa a la perfecció).