Cap de setmana de contrastos

Fotografia presa dissabte abans de la manifestació, a la Via Laietana de Barcelona

Tinc la sensació que el cap de setmana que acabem de deixar enrere, serà un cap de setmana que recordarem durant força temps. Com a mínim, el que ningú podrà negar, és que ha estat un cap de setmana de contrastos a Catalunya.

Dissabte a la tarda, entre un milió i un milió i mig de persones es manifestaven al centre de Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català fa quatre anys. Malgrat que el perfil de gent assistent a la manifestació era absolutament heterogeni, el crit que més es va sentir va ser, sens dubte, el crit que demanava la independència de Catalunya. Una manifestació com la de dissabte era impensable fa ben poc temps i, amb molta lògica, va fer pensar que la independència de Catalunya potser no és una realitat tant llunyana.

I diumenge, dia que perfectament podria rebre el nom de L'Imperi contraataca, celebració massiva a la mateixa ciutat, als mateixos carrers, per la victòria de la selecció espanyola en el mundial de futbol. Diumenge doncs que, també amb molta lògica, potser va fer minvar aquest sentiment de tenir la independència tant a prop. I és que, a l'hora de decidir si Catalunya ha de ser independent o no, tant compatarà l'opinió dels que van sortir al carrer dissabte com la dels que van celebrar la victòria de la selecció espanyola només vint-i-quatre hores després. (A banda que, segurament, gent que va sortir dissabte al carrer, també ho va fer diumenge).

En tot cas, una cosa que es va evidenciar tant dissabte com diumenge: la transversalitat de la gent que es va mobilitzar. Dues imatges amb les que em quedo. Una de cada dia. Dissabte, a la finalització de la manifestació, un grup del que anomenariem chonis, i una d'elles amb una estelada penjada al coll. I diumenge, mirant pel balconet del meu pis, una altra imatge: desenes d'immigrants magrebins, vestint la samarreta d'Espanya, un país que no és que els rebi precisament amb els braços oberts.

Òbviament una de les preguntes que deixa el cap de setmana és, i ara què? Doncs no ho sé. És una pregunta que han de respondre altres. En tot cas, crec que el que és evident és que la societat catalana ha arribat a un grau de maduresa que li permet viure un cap de setmana com aquest sense excessius dramatismes, amb civisme, normalitat i sense violència. I això no és poc. Sobretot si tenim en compte que aquest mateix cap de setmana es commemorava el quinzè aniversari d'un dels fets més tristos del segle XX: la matança de Srebrenica.

L'MLP i la Sentència del TC

Us adjunto el posicionament del Moviment Laic i Progressista a l'entorn de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya.

Davant de la sentència que ha emès el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, des del Moviment Laic i Progressista volem expressar el següent:


1. Que tot el procés que ha envoltat aquesta sentència és d'escassa legitimitat democràtica. No entenem que un text que ha estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, i que ha estat refrendat pel poble de Catalunya en referèndum, pugui ser modificat pel Tribunal Constitucional.

2. Que el Tribunal Constitucional ha demostrat sobradament la seva il·legitimitat, la seva incapacitat i la seva submissió a interessos polítics que han pervertit un debat de tanta transcendència com el de l'Estatut de Catalunya.

3. Que el debat sobre l'Estatut ha evidenciat dues qüestions fonamentals: en primer lloc ha posat en crisi i ha qüestionat de forma real, per primera vegada en tot el període democràtic, la vigència del model d'Estat establert per la Constitució Espanyola de 1978. I, en segon lloc, ha demostrat la maduresa de la societat civil catalana que ha estat i és capaç d'afrontar el debat sobre el model d'Estat sense crispació ni dramatismes.

4. Que continuem defensant el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

5. Que, per tot això, ens sumem a les mobilitzacions que es convoquin en defensa de l'Estatut i del dret a l'autodeterminació de Catalunya i fem una crida a dirigents i activistes de les entitats del Moviment Laic i Progressista a participar a la manifestació del dia 10 de juliol.

L'MLP està format per 9 entitats: Esplais Catalans, Acció Escolta de Catalunya, Casals de Joves de Catalunya, Cooperacció, Ateneus Laics i Progressistes, la Fundació Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra, l'Escola Lliure El Sol i ENTORN sccl. Sumem un total de 180 entitats de base i projectes locals, 17.000 persones associades i donem serveis a 50.000 persones usuàries.

El 20-J a Cerdanyola (1)

Diumenge passat Cerdanyola va ser una de les ciutats catalanes on es va dur a terme la consulta sobre la independència de Catalunya. Sobre aquestes consultes se n'ha parlat molt. I, per tant, el que aporti jo segurament serà poc.

Crec que s'ha caigut sovint en postures i raonaments maniqueistes, tant pel que fa a la participació, com pel que fa als resultats de la consulta. I les postures maniqueistes en política no solen ser massa aconsellables.

Sobre la participació, tenim qui es dedica, contínuament, a ridicularitzar-la. A Cerdanyola ha estat del 14%. Cert que és un percentatge que, a priori, pot semblar baix. Segurament ho és. Però a aquests que es dediquen a ridicularitzar el resultat i que, en base a la participació, dedueixen que el que es planteja en aquesta consulta és una qüestió que no importa a la ciutadania, potser haurien de tenir les mires més amples i potser haurien de fer el mateix discurs (cosa que no fan) quan, per exemple, la participació en el referèndum de l'Estatut o la participació en les eleccions europees no arriba al 40%. Pel tipus de consulta i pels recursos que s'hi dediquen, aquesta baixa participació és més preocupant (i més significativa) que la baixa participació en la consulta de diumenge. Sense anar més lluny, a mi em preocupa molt més, i crec que és un problema polític molt més greu, que en les eleccions municipals hi voti només el 50%.

I després tenim la valoració dels resultats. Per una banda tenim, com deia ara, les postures que el ridiculitzen escudant-se en la participació. I, per l'altra, tenim qui vol fer veure que el 80 o 90% favorable a la independència és el primer pas per una Catalunya independent. Ni una cosa ni l'altra. La consulta de diumenge té el seu valor simbòlic, però, n'estic convençut, el resultat no seria, ni de lluny, el mateix si la consulta fos realment vinculant.

Però, sincerament, per a mi aquestes no són les qüestions essencials del referèndum. El positiu d'aquestes consultes, al meu entendre, és que posa sobre la taula una cosa que fa ben poc era impensable: que a Catalunya estem en condicions d'afrontar el debat del model d'Estat que volem sense crispació ni dramatismes. Lamentablement, alguns encara no ho han entès.

Segueixen sense entendre res

Escoltant aquest matí l'Hoy por hoy de la Cadena SER, he pogut tornar a constatar que n'hi ha alguns que continuen sense entendre res.

Qui segueixi aquest programà sabrà que cada dia, cap allà un quart de nou, el periodista esportiu José Ramon De la Morena hi fa un comentari sobre l'actualitat esportiva. El comentari d'avui feia referència als importants compromisos internacionals que tenen aquesta setmana el FC Barcelona i l'Atlètic de Madrid, que es juguen passar a la final de competicions europees en partits contra l'Inter de Milà i el Liverpool, respectivament. Doncs bé, la tesi de De la Morena és que aquesta setmana l'Atlètic de Madrid aixecarà, entre el públic espanyol, més simpaties que el Barça. Per què? Ben senzill. Perquè els jugadors del Barça es van atrevir, dissabte passat, a sortir al Nou Camp amb una samarreta on s'hi llegia en català "Ens hi deixarem la pell" (en al·lusió al partit contra l'Inter). "¿Como quieren que les entiendan en un pueblecito de Extremadura?", es preguntava el periodista.

Doncs això, segueixen sense entendre res.

Algunes coses canvien, d'altres no

Repassant les notícies d'ahir, vaig arribar a la conclusió que hi ha coses que canvien i d'altres que no. Una obvietat? Potser sí.

Escoltant part del discurs de Barack Obama a l'ONU, un comença a pensar que potser sí que comencen a canviar determinades coses. Sentir d'un president dels Estats Units que en la política internacional s'ha d'acabar amb l'unilateralisme per passar a una era de cooperació global multilateral, no deixa de ser novedós i positiu. És evident que s'ha de passar de les paraules als fets. Però també és evident que és un canvi radical respecte el que ens tenen acostumats els governs nord-americans. Sobretot si ens fixem en les etapes del clan Bush, Reagan, Nixon i companyia.

Una altra notícia d'ahir era la polèmica sobre els informes encarregats per la Generalitat. Sóc de l'opinió que, en cas que hi hagi irregularitats, responsabilitats polítiques o legals, aquestes s'han d'assumir. Però també crec que s'ha de destacar que ha estat el propi govern qui ha tingut la voluntat d'auto-fiscalitzar-se. Com deia ahir la Dolors Camats, una auditoria com aquesta no s'ha fet mai abans al nostre país.

I per últim, com no podia ser d'una altra manera, hi ha coses que no canvien. Només cal llegir les declaracions de l'Oriol Pujol defensant en Fèlix Millet (el saquejador del Palau de la Música, com el defineix en Jordi Guillot), per veure que hi ha coses que no canvien, i que segurament no canviaran.

A pròposit d'Arenys (per ser original...)

M'han sorprès algunes reaccions generades després del referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat ahir a Arenys de Munt. I m'han sorprès des d'un doble sentit.

En primer lloc, per part d'aquells qui "sacralitzen" el referèndum, qualificant-lo gairebé com a primera pedra de la independència de Catalunya. Anem a pams, no fos cas que ens estavellessim abans d'hora. I és que a Catalunya un referèndum, qualsevol que sigui, entre d'altres coses té la clau a l'àrea metropolitana de Barcelona, on hi viuen aproximadament 5 dels 7 milions d'habitants de Catalunya, i no en poblacions com Arenys de Munt. I tothom sap que el perfil sociològic i identitari és ben diferent en un lloc i en un altre. No entraré aquí en altres temes com poden ser que al referèndum d'Arenys, a diferència d'altres referèndums i eleccions, hi podia votar el jovent de 16 a 18 anys (un sector de població més favorable a la independència), o a que el clima generat a la població maresmenca (afavorit per la inestimable col·laboració del Govern central) era molt més destinat a que la gent votés que sí que no pas a que ho fes en contra.

Però també em sorprenen les reaccions que s'han dedicat a menystenir i a ridiculitzar aquest esdeveniment. No parlo dels qui el consideraven inconstitucional i il·legal (amb aquests ja no hi compto), sinó de gent d'esquerres, també d'ICV, que sobre el paper defensa el dret a l'autodeterminació i la participació ciutadana, però que a la pràctica m'ha deixat certs dubtes. L'experiència d'Arenys és una experiència més en el joc democràtic, i cal tenir-la en compte, perquè portarà cua política i social. I alguns no estem per quedar-nos fora de joc contínuament.

I, com que molta gent m'ho ha preguntat, dic el que jo faria si se'm consultés en un referèndum com el d'Arenys. Jo votaria que sí. Però, encara que a alguns us sembli estrany, segurament ho faria més per una qüestió identitària de sentiment de pertanyença que no pas per una qüestió política. Els problemes i els reptes fonamentals que té actualment Catalunya són, al meu entendre, derivats bàsicament del model social i econòmic, i no tant del model d'Estat (que també). Dit d'una altra manera, la independència no crec que sigui garantia de solució dels problemes principals de Catalunya i de la ciutadania catalana.

Manifest d'ICV-EUiA de Cerdanyola en motiu de la Diada Nacional de Catalunya

Un any més la ciutadania de Cerdanyola es retroba per a commemorar la Diada Nacional de Catalunya. És una jornada lúdica, festiva i reivindicativa.

Però l’actual context polític, econòmic i social fa que enguany aquest caràcter reivindicatiu sigui més vigent que mai.

Estem a pocs dies de conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Una sentència que podria modificar una decisió adoptada de forma sobirana pel poble de Catalunya. Des d’Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, considerem que seria un error gravíssim que aquest tribunal pugui modificar la voluntat popular. I més encara si tenim en compte que el Tribunal Constitucional ha patit un procés de desprestigi evident en els darrers anys. A aquestes alçades una sentència contrària a l’Estatut augmentaria, encara més, la manca de credibilitat del Tribunal Constitucional i faria necessària la mobilització de la societat catalana. Per això exigim al Tribunal Constitucional el ple respecte de la voluntat del poble de Catalunya expressada en el referèndum del 2006. I volem dir ben fort i deixar ben clar que la sentència no condicionarà les nostres aspiracions i els objectius legítims dels catalans i les catalanes.

D’altra banda, no hem de perdre de vista que aquesta Diada Nacional se celebra enmig d’una situació de crisi econòmica preocupant. En els darrers mesos han estat moltes les empreses a Catalunya, i també ha Cerdanyola, que han engegat expedients de regulació d’ocupació i que han tancat les portes deixant al carrer a milers de treballadores i treballadors. Lluitar pels drets d’aquests treballadors i treballadores és lluitar també pels drets nacionals de Catalunya. Per això volem aprofitar aquesta Diada per a exigir que la crisi la paguin els que l’han creat, i no els més desafavorits, i que des de les administracions competents s’apliquin les mesures necessàries per a reduir els efectes de la crisi i per a evitar que l’atur continuï augmentant i que continuïn augmentant els casos d’exclusió social.

Ens cal enfortir i renovar el catalanisme d’esquerres per fer front als desafiaments d’un món globalitzat i per avançar respostes a les exigències de la realitat social que conforma la Catalunya d’avui i particularment les seves classes treballadores i populars. Exigim al govern de l’Estat espanyol una reforma fiscal progressiva que impulsi les polítiques socials per fer front a la crisi i per tal que no l’hagin de seguir pagant els de sempre. També li reclamem que, superant d’un cop les inèrcies centralistes, respecti escrupolosament l’Estatut de Catalunya vigent.

De la mateixa manera, és moment de continuar reivindicant, com ja fèiem l’any passat, que els Ajuntaments siguin tractats de la forma que es mereixen. Després d’haver aconseguit un bon acord de finançament per a Catalunya, cal ara de forma urgent que s’arribi a un acord de finançament municipal just. Els ajuntaments són l’administració més propera a la ciutadania i això en un temps de crisi com l’actual es nota més que mai. Continuem exigint a l’Estat i a la Generalitat que tinguin en compte els ajuntaments dotant-los de més recursos.

No volem acabar aquest manifest sense fer un record a totes les persones que han patit les diferents violències de l’11 de Setembre: des de la Barcelona del 1714, al Nova York de 2001, passant pel Xile de 1973.

Que l’11 de Setembre es converteixi en una jornada de reivindicació i de lluita per la pau.

Visca Catalunya i visca Cerdanyola!

El català i el cinema

Diumenge passat vaig anar a veure la pel·lícula catalana "3 dies amb la família" de Mar Coll. Una pel·lícula molt recomanable. Però aquí no volia parlar de la pel·lícula, sinó d'un fet que em sembla, com a mínim, estrany.

La pel·lícula la vaig anar a veure als cinemes Icària de Barcelona. I em va molestar, i molt, que essent una pel·lícula parlada en català la passessin amb subtítols en castellà. No és la primera vegada que em passa. També vaig viure una situació igual quan vaig anar a veure "El cant dels ocells" de l'Albert Serra.

No m'imagino cap cinema de Barcelona, ni de Catalunya, on quan passin pel·lícules d'Almodóvar, Amenábar, Trueba, Bollaín, etc., se'ls acudeixi posar subtítols en català. Per què a la inversa sí que passa?

Valdano no ha entès res

Jorge Valdano, Director General del Real Madrid, s'ha guanyat la fama d'intel·lectual dintre del món del futbol. Sigui perquè dintre d'aquest món és difícil de trobar algú que vagi més enllà d'allò de el fúbol es asín, sigui perquè a la seva retòrica hi afegeix el suggerent accent argentí, o sigui perquè realment s'ho mereix, Valdano s'ha convertit, doncs, en una peça rara dintre del circ futbolístic.

Ara bé, ahir va demostrar que hi ha coses que, per molts esforços que es facin, per molts llibres escrits, per moltes reflexions fetes a un diari progre (ho poso en cursiva no qüestionant el terme progre, sinó que el diari en qüestió ho sigui), per molts anys que es porti vivint en ciutats com Vitòria, Saragossa, Madrid, Santa Cruz de Tenerife o València (ciutats de l'Estat espanyol on l'argentí ha viscut gràcies al futbol), sembla que a determinada gent els costa entendre.

Que d'una ment suposadament preparada com la de Valdano en surti la frase Aquí (referint-se a Madrid) será complicado que un jugador diga 'Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid', en clara al·lusió al que es fa a Catalunya, em sembla preocupant. Molt preocupant. D'una banda pel profund desconeixement històric que té, d'entrada sobre la pròpia Comunitat de Madrid i del poc sentiment de pertinença que la gent que viu a Madrid té respecte la seva comunitat. Però sobretot pel fet que una persona amb un mínim d'intel·ligència, o suposada intel·ligència, mostri aquest notori desconeixement de la realitat i de la història de Catalunya.

Valdano no ha entès res. I el pitjor és que, de ben segur, aquestes declaracions han estat aplaudides més enllà de les terres catalanes. I així ens va.

La Vanguardia, el diari que Catalunya mereix?

He volgut començar aquest post amb una imatge prou explícita que ens recorda el passat no tant llunyà de La Vanguàrdia.

Però no era de la defensa del franquisme, de la connivència amb el feixisme, de l'adulació al dictador ("España se lo debe todo a Franco"), que aquest diari ha fet del que volia parlar. Volia parlar del seu paper actual. Del seu paper i de la seva impunitat (de la seva i de molts dels qui hi escriuen) en aquest país que, fa poc, en un dinar d'antics "camarades", qualificàvem de "país d'idiotes". I que ningú se m'ofengui.

Aquest és un diari que pot publicar una informació falsa amb clars objectius polítics. I no passa res. Òbviament no sommiem amb cap possible rectificació.

És un diari que es permet el luxe (o la indecència) de citar un polític que s'ha passat l'ètica política pel forro de les moltes butaques que ha ocupat, i que segurament és en bona part responsable del desastre polític i social que viu Itàlia en els darrers anys (parlo de Giulio Andreotti, brillantment retratat a la pel·lícula "Il divo"). I es permet fer aquesta cita per erosionar de la forma més lamentable a dos polítics catalans com són Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.

És un diari que permet que la gran guillotinada de la política catalana escrigui un article (vegeu la meva benevolència en fer referència a només un) parlant o vomitant de/sobre candidats guillotinats, un altre cop Saura i Carod (però sumant-hi Herrera i Puigcercós), i aprofitant per abocar tota la seva bilis anti ERC i anti ICV ("La cuestión no es quién manda en ERC, sino hacia dónde va ERC, y este es el algoritmo más indescifrable del viejo partido. No tienen ni idea" o "No es que IC no sepa qué quiere ser de mayor. Es que no sabe qué es de pequeño"). Per cert, la guillotina de la ciutadania va fer que Pilar Rahola aconseguís un 0'96% dels vots en les eleccions municipals a Barcelona l'any 1999. Que cadascú aguanti la seva guillotina.

I és un diari que avui es permet disfressar-se d'Acebes de la política catalana, anant més a l'extrem que CiU i PP, i contaminant de forma perversa el debat sobre l'incendi a l'Horta de Sant Joan. És igual que hagin mort cinc bombers. És igual que des que Saura és Conseller d'Interior s'hagi multiplicat la inversió en bombers. Tant se val. L'objectiu és el que és.

És el que té la impunitat: va més enllà (molt més enllà) de qualsevol codi deontològic.

Indecències des de les cavernes

Feia temps que la catalanofòbia cavernària semblava adormida. Ha hagut d'arribar un acord de finançament per a què la bèstia es despertés i retornés als seus enyorats temps de les nostrades excursions a Perpinyà i de les fotografies amb corona d'espines inclosa.

Lamentablement aquest cop les vomitades no han vingut només de la dreta espanyolista, també l'esquerra (transformadora?) s'ha sumat a la indecència cavernària:

Això ho ha dit el coordinador d'IU d'Extremadura.

Això ens ha vingut des del PP de Madrid

I això publicava El Mundo:

Sobre la LEC

Fent blocparasitisme de l'amic Andrés Querol:

Simtomàtic?

Ahir em vaig endur una sorpresa en agafar el diari: s'havia produït el debat de política general al Parlament de Catalunya, i jo ni me n'havia adonat. Pensant una mica, sí que vaig recordar, vagament, que els dies anteriors s'havia parlat d'aquest debat. Però no m'havia aixecat cap tipus d'interès.

Del diari només en vaig llegir els titulars. La notícia en sí, tampoc m'interessava. I això que hi havia en joc tot el tema del finançament. No m'interessava.

Ahir a la nit em va venir una pregunta al cap. I, degut a la meva militància política en un dels partits del govern, em va venir de forma autocrítica.

Si a mi no em va interessar ni el debat ni la notícia, li devia interessar a gent que no tingués cap implicació política?

I darrera d'aquesta pregunta en vénen unes quantes altres. Cadascú es pot fer la seva.

Lluís Suñé: un país d'hipòcrites

Molt s'ha parlat aquests dies del "cas Lluís Suñé". Jo ho vaig fer de forma breu en un post anterior, però ara m'hi vull estendre una mica més.

I m'agradaria començar per fer una mica d'autocrítica, i és que no entenc per què ICV no ha sortit a defensar, si no el que ha dit el regidor de Torremdembarra, sí la seva honorabilitat. Per molt desafortunat que fos el post que va penjar en el seus bloc, Suñé mereixa, crec, per part d'ICV una major defensa. El seu linxament públic i mediàtic mereixia una major defensa. Tampoc EUiA ha fet res al respecte.

Però al marge d'això, la reflexió principal que em ve al cap és que vivim en un país d'hipòcrites.

Estem en un país que no s'escandalitza quan el mateix President incompleix promeses electorals (recordem el famós "apoyaré...") o quan s'atreveix a dir que no estem en situació de crisi econòmica quan tothom sap que ho estem.

Estem en una país que no s'escandalitza quan en un cas com el de De Juana Chaos s'intenta elaborar una justícia ad hoc amb l'única finalitat d'acontentar a "l'opinió pública", cosa que suposa el més greu atac a un Estat de Dret.

Estem en un país que no s'escandalitza quan, any rera any, des de Catalunya s'han hagut de sentir tot tipus d'improperis provinents de polítics d'Extremadura però també d'altres parts de l'Estat(recordem el també famós "nos hemos cepillado el Estatut" d'Alfonso Guerra).

I, en canvi, ens escandalitzem davant de casos com el de Lluís Suñé o el de El Jueves de fa ara un any. Casos de crítica política feta a través de l'humor, més o menys afortunat, però humor al cap i a la fi. Quan un país s'escandalitza amb la crítica humorística i no ho fa amb la realitat política, significa que el seu sistema democràtic és ben dèbil. La nostra democràcia no va bé.

Per cert, ens escandalitzarem davant d'un alcalde del PSOE que li diu "hijo de puta" a Suñé? Ens vam escandalitzar quan un membre del PP de Tarragona va insultar greument el mateix Suñé durant la darrera campanya electoral?

No. No ens vam escandalitzar ni ens escandalitzarem. Perquè vivim en un país d'hipòcrites.

Rafael Ribó o com dignificar un càrrec devaluat

L'any 2004 Rafael Ribó va ser proclamat Síndic de Greuges de Catalunya. En aquells moments va haver-hi força debat sobretot perquè des de CiU veien amb desconfiança la figura de Ribó. No era per menys ja que Ribó, com a líder d'ICV i diputat al Parlament havia fet un marcatge molt estret a l'acció de govern de Jordi Pujol. Tenien por que, com a Síndic de Greuges, Ribó encara anés més enllà. Els que per determinades qüestions coneixiem la forma de fer de Ribó no teniem dubtes: Ribó seria un bon Síndic de Greuges.

I el temps ens ha donat la raó. Ribó i el seu equip han dignificat la figura del Síndic. Han aconseguit que aquest deixi de ser una figura de palla per a convertir-se en un actor molt actiu (valgui la redundància) en defensa dels drets de la ciutadania. Parlant clar: el Síndic de Greuges avui és una figura important de la política catalana. I tinc constància que les administracions públiques el tenen molt en compte.

Escric això perquè avui torna a sortir una notícia del Síndic i, en aquest cas, relacionada amb Cerdanyola. I és que el Síndic de Greuges ha proposat tota una sèrie d'actuacions a les administracions catalanes, entre les que destaca la d'obrir un expedient a Uralita per a determinar si ha de compensar les persones afectades per l'amiant a la nostra ciutat. Aquest posicionament del Síndic s'ha fet a partir del contacte que va fer l'Associació d'Afectats per l'Amiant de Cerdanyola i Ripollet.

Un exemple més, doncs, de com Ribó ha aconseguit dignificar un càrrec devaluat.

TV3 i Xavier Sala i Martín

Mai no he entès com una televisió pública de qualitat com és TV3 s'entesta en convidar, una vegada sí i una altra també, a un personatge com en Xavier Sala i Martín per a parlar de qualsevol cosa i en qualsevol moment.

Ahir en vam tenir un exemple. El programa Àgora del Canal 33 debatia sobre la vigència dels valors del Maig del 68 quaranta anys després. Sala i Martín era un dels convidats a debatre, juntament amb Xavier Rubert de Ventós, Ferran Mascarell i Ferran Saez. Òbviament, en Sala i Martín no va desaprofitar l'oportunitat per a fer gala de les seves característiques dosis de demagògia política que, de no ser perquè tenen l'altaveu habitual i constant d'una televisió pública, farien riure. Però tal i com està la cosa, mediàtica i política, de riure no en fa gens.

Per a què us feu una idea, en Sala i Martín va acusar, sense rubor i sense complexes, els partits com ICV d'afavorir el naixement d'opcions polítiques xenòfobes a Europa. Quin argument va utilitzar? Senzill: com que ICV defensa els drets de les persones immigrants, la classe obrera (a la qual només li va faltar qualificar d'analfabeta) es rebotarà perquè veurà que aquests partits estan defensant els drets de la gent que ve aquí a treure-li el lloc de treball i, per tant, naixeran les opcions xenòfobes. Fantàstic. El pitjor és que cap dels contertulis, i molt menys el conductor del programa, es va atrevir a dir la realitat: el que genera sentiment xenòfob és que algú digui que els immigrants vénen aquí a treure els llocs de treball als autòctons, i que hi ha partits que adrecen les seves polítiques a defensar els drets dels immigrants en detriment dels drets dels autòctons.

Diu molt poc de la qualitat intel·lectual i mediàtica del nostre país la cobertura que se li dóna, ja sigui en mitjans privats com en públics, a persones com en Sala i Martín o com, en un altre nivell, en Salvador Sostres que s'han cregut tant el seu paper d'enfant terrible que el que fan és desacreditar els marcs on se'ls dóna altaveu.

Pinten bastos per Catalunya

Llegia ahir un article de Jordi Barbeta a La Vanguardia que, malauradament, crec que té molta raó. La conclusió de Barbeta és que, després de les eleccions del 9 de març, pinten bastos per Catalunya i, especialment, pel tripartit.

Després que, segons s'ha repetit fins a la sacietat, el PSC, i per extensió Catalunya, fos un dels artífexs de la victòria del PSOE en les eleccions generals, ara sembla que això del govern amic de Catalunya, paradoxalment, ho haurem de deixar en el calaix.

La designació de José Bono com a presidenciable del Congrés, la negativa constant i permanent de publicar les balances fiscals i de tirar endavant el model de finançament previst en l'Estatut, i la postura del Govern central respecte la crisi generada per la greu sequera a Catalunya, indiquen que, per al PSOE i per a Zapatero, Catalunya ha deixat de ser una prioritat. Sembla, doncs, que al carrer Ferraz la teoria que diu que el govern d'Entesa de Catalunya ha fet perdre vots al PSOE a la resta de l'Estat, té més força que no pas la que diu que Catalunya i el PSC han estat els que han donat la victòria al PSC.

Comencem malament. El govern amic sembla que cada cop ho serà menys. Pinten bastos per Catalunya.