He volgut començar aquest post amb una imatge prou explícita que ens recorda el passat no tant llunyà de La Vanguàrdia.
Però no era de la defensa del franquisme, de la connivència amb el feixisme, de l'adulació al dictador ("España se lo debe todo a Franco"), que aquest diari ha fet del que volia parlar. Volia parlar del seu paper actual. Del seu paper i de la seva impunitat (de la seva i de molts dels qui hi escriuen) en aquest país que, fa poc, en un dinar d'antics "camarades", qualificàvem de "país d'idiotes". I que ningú se m'ofengui.
Aquest és un diari que pot publicar una informació falsa amb clars objectius polítics. I no passa res. Òbviament no sommiem amb cap possible rectificació.
És un diari que es permet el luxe (o la indecència) de citar un polític que s'ha passat l'ètica política pel forro de les moltes butaques que ha ocupat, i que segurament és en bona part responsable del desastre polític i social que viu Itàlia en els darrers anys (parlo de Giulio Andreotti, brillantment retratat a la pel·lícula "Il divo"). I es permet fer aquesta cita per erosionar de la forma més lamentable a dos polítics catalans com són Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.
És un diari que permet que la gran guillotinada de la política catalana escrigui un article (vegeu la meva benevolència en fer referència a només un) parlant o vomitant de/sobre candidats guillotinats, un altre cop Saura i Carod (però sumant-hi Herrera i Puigcercós), i aprofitant per abocar tota la seva bilis anti ERC i anti ICV ("La cuestión no es quién manda en ERC, sino hacia dónde va ERC, y este es el algoritmo más indescifrable del viejo partido. No tienen ni idea" o "No es que IC no sepa qué quiere ser de mayor. Es que no sabe qué es de pequeño"). Per cert, la guillotina de la ciutadania va fer que Pilar Rahola aconseguís un 0'96% dels vots en les eleccions municipals a Barcelona l'any 1999. Que cadascú aguanti la seva guillotina.
I és un diari que avui es permet disfressar-se d'Acebes de la política catalana, anant més a l'extrem que CiU i PP, i contaminant de forma perversa el debat sobre l'incendi a l'Horta de Sant Joan. És igual que hagin mort cinc bombers. És igual que des que Saura és Conseller d'Interior s'hagi multiplicat la inversió en bombers. Tant se val. L'objectiu és el que és.
És el que té la impunitat: va més enllà (molt més enllà) de qualsevol codi deontològic.
3 comentaris:
Excel·lent reflexió. L'article de la Rahola és de les coses més vomitives que havia llegit en temps. En fin, La Vanguardia...ja saps que li tinc una estima especial...
Nois, no se de que us extranyeu.
Però crec que potser si analitzem a quasi tothom amb poder de l'època podrem veure els vincles amb el poder, de l'època.
Per mi el més trist de la Vanguardia no es el seu passat, sinó el seu present.
Encara no tenen la versió en català, no?
És més greu del que has plantejat: no només ha instrumentalitzat políticament l'indendi d'Horta malgrat els morts sinó que ha mirat d'utilitzar els familiars d'aquests per tirar merda a sobre el Saura. Això sí, sense citar mai la font (ni quina persona "expressava el seu malestar"), ni tan sols amb quin bomber mort li unia el parentiu
Em consta que en els enterraments dels bombers, si hi havia cap malestar polític, era contra un alcalde que va acusar als bombers de relaxament mentre els seus cossos encara fumejaven. Sense comentaris
Publica un comentari a l'entrada