Debat post-electoral a l'ICPS

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials va organitzar dijous al vespre una taula rodona per analitzar els resultats de les eleccions generals del passat diumenge. Participaven en la taula el periodista de La Vanguardia Carles Castro, l'ex-diputat del PP Manuel Milian Mestre, i l'actual director de Noxa, i ex-director del CIS, Julian Santamaría.

El primer en intervenir va ser Carles Castro. Va centrar la seva intervenció a partir de plantejar la pregunta que molta gent s'ha fet en els darrers anys: el PSOE havia guanyat les eleccions de l'any 2004 per accident? Resumint una mica, la tesi de Castro és que el PSOE no va guanyar les eleccions per accident, però que la distància real entre PSOE i PP, no era la que es va produir sinó que, de no haver-hi hagut els atemptats de l'11-M i, sobretot, la mala gestió informativa que va fer el PP entre l'11 i el 14 de març, la distància entre totes dues formacions hagués estat molt més reduïda.

Per mantenir aquesta tesi Castro va utilitzar les enquestes post-electorals que asseguraven que si restavem els votants que havien anat a votar el PSOE a causa dels atemptats la distància entre PP i PSOE hagués passat de 5 a 2 punts. Però també va utilitzar els resultats de posterios comteses electorals com les eleccions europees, les basques i les gallegues, on el PP va resistir. Això, juntament amb el lideratge del PP a Madrid i a València, ha fet que durant tot aquest temps hi hagués una implantació territorial molt forta del PP.

D'altra banda, el taló d'Aquil·les del PSOE per Carles Castro ha estat la qüestió identitària amb conflictes com els dels papers de Salamanca, el debat de l'Estatut, etc. Aquesta situació l'ha aprofitat el PP mobilitzant unes determinades classes mitges espanyoles i fomentant el rebuig de bona part de la població a tot allò que vingués de Catalunya.

Quin ha estat l'error del PP? Segons Castro, l'error de Rajoy ha estat l'estratègia de "perdre Catalunya per a governar Espanya", tot i que no han quedat tant lluny de la victòria. Quin pot ser l'error del PSOE? No ser conscients que han guanyat les eleccions gràcies a Catalunya o, a la inversa, que sense Catalunya perden les eleccions.

Manuel Milian Mestre va començar la seva intervenció lamentant la bipolarització de la campanya. Segons Milian Mestre, som una realitat plural, i la bipolarització empobreix la política i el debat.

La resta de la seva intervenció (que és la que em va semblar més interessant) la va dedicar a fer una crítica duríssima a la trajectòria política i electoral del PP, la qual cosa, tenint en compte que es tracta d'un ex-diputat popular, és força destacable.

Milian Mestre va assegurar que tot el que hi havia al centre-dreta de l'Estat va anar a parar, de bon principi, al PP. Això ha estat, segons l'ex-diputat, la causa de molts moviments erràtics del partit i del naixement d'una manca de reconeixement de la pluralitat de l'Estat. Va arribar a assegurar que qui més entén la pluralitat de l'Estat espanyol al PP és Manuel Fraga Iribarne. En opinió de Milián Mestre, l'Espanya democràtica no es pot construir sense Catalunya, i això ho tenien clar els fundadors del PP, entre els quals s'hi compta ell i el propi Fraga.

Això es va trencar amb l'arribada del que Milian va anomenar "el clan de Valladolid, Aznar i la seva tropa", que a Catalunya es traduia amb el protagonisme d'Aleix Vidal Quadras. Aquest sector no va acceptar mai que Catalunya fos una realitat diferencial.

Per aquest menyspreu a Catalunya el PP ha perdut les eleccions. Segons Milian, ningú no podrà guanyar mai les eleccions contra Catalunya.

La part final de la intervenció de Milian Mestre va tornar a dedicar-la a la bipolarització de la campanya. Segons Milian hem assistit a una campanya en la qual s'ha fugit dels temes de fons, dels temes importants. La bipolaritat, a més, al que porta és a la radicalització de la política.

Milián, per últim, va mostrar la seva preocupació pel fet que actualment no és la classe política la que marca l'agenda, sinó que ho són El País i la SER, per una banda, i El Mundo i la COPE, per l'altra.

Per últim, hi va haver la intervenció de Julian Santamaría, que va començar afirmant que les darreres eleccions generals han estat les primeres eleccions des de l'any 1993 en què no hi ha hagut sorpresa en els resultats.

Fent un repàs de la legisltaura, Santamaría va afirmar que durant aquests quatre anys hi ha hagut divereses eleccions en les quals el PP ha igualat o ha superat al PSOE. Hi ha hagut també elements com la crisi de l'Estatut, que van fer que en determinats moments de la legislatura el PP superés al PSOE en els sondejos electorals.

L'estratègia del PP, davant de la sorpresa electoral del març de 2004, ha estat, segons Santamaría, centrar-se en dos temes concrets: Catalunya i el terrorisme. A més d'això, han mobilitzat les "bases mesetarias", les víctimes del terrorisme, l'església, etc.

Aquesta estratègia de crispació, segons Santamaría, ha vingut afavorida pel fet que Zapatero no ha sabut explicar el que ha fet, mentre que el PP ha sabut explicar molt millor tot el que no ha fet.

Santamaría acabar la intervenció donant un toc d'alerta al PSOE ja que, segons extreu de les dades de les eleccions, el PSOE ha donat al PP el doble dels vots que li ha cedit aquest. Els vots que ha recuperat el PSOE els ha recuperat d'altres formacions polítiques (IU-ICV, ERC, CiU, BNG, etc.), a partir de l'estratègia de bipolaritzar la campanya i demanar el vot útil.

Jo, que no sóc donat a demanar la paraula en un acte públic d'aquest tipus, aquest cop sí que ho vaig fer. I va ser per expressar una queixa. Vaig dir que malgrat que tots tres ponents havien criticat la bipolarització de la campanya, el propi debat era un exemple d'aquesta bipolarització ja que s'havia parlat exclusivament del PSOE i del PP, cosa que no em semblava normal en un debat d'anàlisi de resultats electorals. Més tenint en compte que la resta de partits representen uns 3 milions de vots (la xifra la vaig dir de memòria, no sé si la vaig encertar).

Santamaría va acceptar la crítica i va parlar d'IU, expressant la seva opinió a l'entron de la injustícia d'un sistema electoral que fa que una força com Coalición Canaria, que té 160.000 vots, tingui els mateixos diputats que IU-ICV amb gairebé un milió de votants.

Santamaría també va fer una reflexió sobre l'evolució del mapa polític català que crec que és interessant. En opinió de Santamaría en els darrers anys s'havia donat un procés de replantejament dels equilibris polítics dels partits catalans. Aquest replantejament es fonamentava en l'augment de pes de forces com ERC i ICV, en detriment de CiU i PSC. No obstant, les dues darreres eleccions (municipals i generals) semblen mostrar indicis que això pot estar variant i que CiU i sobretot PSC estan recuperant posicions.

Apreciado sr.Zaragoza

Apreciado sr. Zaragoza,

Me dirijo a usted en tanto que responsable de la campaña electoral del PSC, y en nombre propio y de mi partido, el Partido Popular. Y me dirijo a usted para agradecerle, muy sinceramente, su apoyo y su gran tarea que han hecho que, finalmente, el Partido Popular obtenga un Diputado más en las Cortes Generales, cargo que, con mucho honor, me tocará ejercer en los próximos cuatro años.

Le agradezco además doblemente su esfuerzo:

En primer lugar, porqué hemos conseguido que en el Congreso haya un rojo menos (que, además en este caso era mujer!).

Y, en segundo lugar, porqué gracias a usted y a su campaña, podré centrar mis esfuerzos para que mis deseos políticos se hagan realidad, cosa que no me dejan hacer estos mismos rojillos en mi localidad, El Prat.

Espero, en estos próximos cuatro años poder luchar contra la inmigración, contra el aborto, contra los derechos de los maricones y las bolleras, desde mi escaño del Congreso. Y todo gracias a usted y a su campaña.

Agradecido eternamente,

Antonio Gallego


Òbviament aquesta carta és una ficció però, lamentablement, gràcies a l'estratègia electoral del PSC, s'acosta, i molt, a la realitat.

Us recomano el post del Jesús Hernàndez sobre aquest mateix tema.

Nous missatges, noves il·lusions, nous lideratges

Ja han passat tres dies de les eleccions. I, després del Consell Nacional d'ICV al qual vaig assistir ahir a la tarda, crec que puc fer algunes valoracions més sobre els resultats del diumenge.

A escala estatal, les xifres refreden una mica, al meu parer, la victòria del PSOE. Bàsicament perquè malgrat que obté 5 diputats més, només incrementa en 40.000 els vots respecte les eleccions de l'any 2004. Mentre que el PP augmenta també en 5 diputats però, en canvi, amplia en 400.000 els seus vots absoluts. És a dir, la distància entre ambdós partits es manté en nombre de diputats, però s'escurça pel que fa al suport electoral. La víctima d'això és IU que ha perdut un 25% dels seus vots. Tot i això, amb els vots d'ICV-EUiA, es troba prop del milió de vots. Un milió de vots que, gràcies a la perversa llei electoral, només es veu traduit en 2 diputats.

Si anem a Catalunya, els resultats d'ICV-EUiA no es poden considerar com a bons. Hem perdut 50.000 vots i, a falta de l'escrutini definitiu, ens hem quedat a uns pocs centenars de vots d'obtenir el segon diputat. Segons els càlculs que s'ha fet des d'ICV, dels vots perduts, uns 15.000 s'atribueixen al descens de la participació, i entre 30.000 i 40.000 són vots que han anat al vot de la por. Només que un miler d'aquests vots s'haguessin mantingut a ICV-EUiA, ara estariem parlant que ICV-EUiA tindria un diputat més i el PP un diputat menys.

Les causes d'aquests mals resultats per a ICV-EUiA poden ser diverses: bipolarització de la campanya i de la política en general aquesta legislatura, l'efecte del vot útil davant la por al PP, la manca d'un referent d'Estat amb cara i ulls, una base electoral relativament volàtil i, per què no dir-ho, la pròpia política d'ICV-EUiA a Catalunya que, segurament, s'ha vist per a la població com a acrítica respecte el PSC.

Dit això, crec que els resultats no són bons, però sí raonables. El tsunami del vot de la por s'ha emportat per davant a forces polítques com IU, la CHA o EA, i a nosaltres ens ha afectat molt, però hem resistit. I, com deia abans, ens hem quedat a pocs centenars de vots de mantenir els resultats de fa quatre anys.

Ara toca treballar a fons. A Madrid, on al Joan Herrera (al qual felicito perquè, sense cap mena de dubte, ha estat el millor dels candidats que s'han presentat en aquestes eleccions) li toca una tasca difícil i desagraida en un Congrés que veurà empobrit el debat polític. Però també a Catalunya, on ICV-EUiA té una base electoral petita però sòlida, com deia ahir en Marc Rius, i un actiu polític que ha de fer que siguem optimistes de cara al futur. Això sí, toca ser optimista però realista i crític. I toca iniciar un procés de debat intern, que culmini amb l'Assemblea Nacional del mes de novembre, i que ha de suposar un rellançament del projecte d'ICV que passi per nous missatges, noves il·lusions i nous lideratges.

En calent

Una derrota electoral inapel·lable com la que vam patir ahir IU i ICV-EUiA necessita una reflexió política en fred, cosa que ara sóc incapaç de fer. L'únic que sí que crec que s'ha de destacar és l'efecte del vot útil: el diputat que ha perdut ICV-EUiA a Catalunya ha anat a parar al PP i els dos diputats que ha perdut IU han anat, també, al PP (un de Madrid i l'altre de València).

És a dir, i per a què ho sàpiguen tots els que demanaven el vot útil i aquells que finalment el van exercir: el vot útil demanat pel PSC i el PSOE ha fet que el PP guanyés 3 diputats i que IU-ICV ens quedem sense grup parlamentari.

La legitimitat la donen els vots, no les armes

Novament el terrorisme ha posat fi a la campanya electoral. Si fa quatre anys va ser Al Qaeda, avui ha estat ETA.

Des d'aquí donar el condol als companys i companyes del partit socialista i, amb el convenciment que mai s'ha de renunciar al diàleg, animar a la gent a votar el diumenge.

Bloc de campanya (i 18): Impressions finals de campanya

Avui acaba la campanya electoral i aquest serà el meu darrer post de campanya. I voldria fer quatre línies de les impressions que n'he tret.

Des que vaig entrar a formar part d'ICV l'any 1994 he participat en 3 campanyes d'eleccions europees, 4 d'eleccions municipals, 4 d'eleccions generals i 4 d'eleccions municipals. En total 15 campanyes electorals, a les quals hi hem de sumar dos referèndums: el de l'Estatut i el de la constitució europea. I, potser amb el temps varia la meva opinió, però crec que aquesta ha estat de les de menys nivell polític, i la que m'estan fent qüestionar més la solidesa del nostre sistema democràtic.

Els mitjans de comuniació han estat un bombardeig del bipartidisme, maquillat una mica a Catalunya amb la presència de CiU, fugint de la pluralitat de què gaudeix la nostra societat. Els dos cara a cara entre Zapatero y Rajoy, en són l'exemple més clar. Crec que els mitjans periodístics haurien de fer una reflexió sobre això. Però és que, a més, els partits majoritaris, lluny d'aprofitar això per a fer pedagogia política, s'han dedicat, única i exclusivament, a la desqualificació contínua. L'objectiu del PSOE ha estat que la gent vagi a votar contra el PP, i l'objectiu d'aquests ha estat que la gent voti contra el PSOE. Els arguments polítics han brillat per la seva absència. Espero que la jugada els surti malament, però molt em temo que la cosa no acabarà massa bé.

ICV-EUiA va a les eleccions amb la feina feta. I feta bé. Durant els quatre anys de legislatura i durant aquestes setmanes de campanya. Amb els nostres recursos i amb els nostres (nuls) suports mediàtics hem fet el que haviem de fer. La crida al vot útil, que cada cop trobo més indecent, per part del PSC ens farà mal, però hem de ser capaços en les poques hores que queden de campanya de fer veure a la gent que hem d'anar a votar sense por.

Ho dic ara i sense embuts: tanta por em fa un govern del PP com un del PSOE amb majoria absoluta.

Bloc de campanya (17): Vota sense por!

Bloc de campanya (16): Les trampes del PSOE

Avui és un dia especial per a la democràcia al nostre país. El PSOE, el partit del govern, el partit que segurament continuarà governant, se salta, de la manera més "burda" possible la legalitat que ells mateixos, com a partit de govern, se suposa que han de garantir.

I com ho fan? A través del seu pamflet propagandístic: El Periódico. Això sí, en la seva versió andorrana.

Curiositats de la vida, avui el Periódico edició d'Andorra publica una enquesta sobre les eleccions del 9 de març que, crec, se celebren a l'Estat espanyol i no pas a Andorra. I per què ho publiquen? Perquè aquí és il·legal publicar enquestes a aquestes alçades de campanya electoral. I què publiquen? Doncs una enquesta que, curiosament, i contràriament al que s'ha anat dient aquests dies dóna pràcticament un empat tècnic entre PSOE i PP i, a més, amb un índex de participació baix (68%).

El missatge és clar: que ve el llop! I tots a votar al PSOE.

Si són capaços de fer aquestes trampes en campanya, què no seran capaços de fer si tenen majoria absoluta?

Bloc de campanya (15): Per què votar Joan Herrera a Cerdanyola?

| View | Upload your own

Bloc de campanya (14): Miscel·lània blocaire.

No és que en aquests darrers dies de campanya se m'hagi acabat la imaginació, no. Però crec que hi ha alguns posts entre la blogsfera ecosocialista que són molt recomanables. Us en deixo alguns:

Debat i propostes i No tots són iguals: les 10 raons de Carlos Jiménez Villarejo per votar per en Joan Herrera del Raül Romeva.

Razones para no votar a ZP del Carles Rodríguez.

El candidat Duran i Lleida i Propostes electorals 1: PSOE de l'Andrés Querol.

Zapatero guanya el cara a cara que mai s'hauria d'haver fet del Jesús Hernàndez.

Lemes i partits, a qui correspon què? del Joan Lleonart.

S'ha acabat el vot de la por, votem amb il·lusió del David Cid.

Fer possible el somni de l'esquerra de la Marta Ribas.

El sistema electoral més injust del Carlos Águila.

Espanya 2 - Catalunya 5 i Abaixar impostos no és d'esquerres de JEV Cerdanyola.

Bloc de campanya (13): 10 raons per votar Joan Herrera

Us enllaço a un article escrit per Carlos Jiménez Villarejo en el qual exposa les seves raons per votar Joan Herrera. Molt recomanable (especialment per aquells que encara creuen que hi ha arguments per a defensar que el vot útil en aquesta campanya és votar al PSC).

Bloc de campanya (12): Curiositats

Primera curiositat: dissabte a la tarda, tornant del dinar del 21è aniversari d'ICV, vaig veure com penjaven les banderoles elctorals de CiU. Banderoles amb la cara de Duran i Lleida. Les tres persones que penjaven les banderoles eren immigrants. Immigrants penjant banderoles de'n Duran, aquest polític que diu que a Catalunya no hi cap tothom. Per penjar la seva propaganda electoral si que hi caben, senyor Duran?

Segona curiositat: tothom sap de la gran autonomia del PSC respecte el PSOE: que si no som el mateix partit, que si som partits germans... Llavors em faig una pregunta: per què els carrers de Cerdanyola estan plagats de banderoles amb la cara de ZP?

Bloc de campanya (11): Si tu no hi vas, ells tornen.

L'any 1988, ara fa 20 anys, un govern socialdemòcrata europeu va patir una de les vagues generals més exitoses de la història.

La vaga, convocada de forma unitària per tots els sindicats, inclòs el que era considerat com a corretja de transmissió del partit que formava el govern, venia donada per la política de privatitzacions d'empreses públiques i per la política pressupostària restrictiva del govern en un moment econòmic expansiu. Però un dels grans detonants de la convocatòria, i que va fer que milers i milers de joves sortissin al carrer, va ser una proposta llançada pel Ministre de Treball d'aquell govern que suposava donar facilitats a les empreses per a la contractació de la gent jove, això sí, pagant-los un sou miserable, amb la conseqüent menor cotització, i establint, a la pràctica, l'acomiadament gratuït i sense justificació necessària.

Aquestes propostes, clarament regressives, van rebre el suport, òbviament, del govern, però també del grup parlamentari que donava suport al govern.

D'aquest fet en fa ja 20 anys. Però algun dels personatges polítics que van protagonitzar-lo encara continuen en actiu. Sense anar més lluny, el que llavors era Ministre de Treball i que, com a tal, va ser un dels responsables polítics d'aquella situació, ara és President de la Junta d'Andalusia i president del PSOE. Es diu Manuel Chaves. Però també estava en actiu en aquells moments, un jove diputat, que tot i tenir només 28 anys, donava suport a aquestes iniciatives restrictives dels drets de la gent jove. Ara és president del govern. Es diu José Luis Rodríguez Zapatero.

En fi, que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Jo la que trec és que hi ha alguns que quan tenen majories absolutes fan aquestes coses. Així que ja sabeu, si tu no hi vas, ells tornen.

Bloc de campanya (10): ni debat, ni nivell, ni pluralitat.

Ahir vam poder veure el primer debat cara a cara entre Zapatero i Rajoy. D'entrada però, com dirien alguns, vull negar la major o, com a mínim, qüestionar-me-la. Va ser realment un debat?

He buscat al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana el significat d'alguns termes:

Debat: Acció de debatre.
Debatre: Discutir amplament amb un interlocutor o uns quants.
Monòleg: Soliloqui.
Soliloqui: Fet de parlar sol, amb si mateix.

I he arribat a la conclusió que els 13 milions de persones que ahir van estar a partir de les 10 de la nit davant dels seus televisors, no van assistir a un debat, sinó a dos monòlegs. Com va dir Gaspar Llamazares tot just acabar el programa, haviem assistit a dos monòlegs, a dos grans espais gratuïts de propaganda electoral.

Si faig l'esforç de posar-me en la pell de les persones poc polititzades que, per sort o per desgràcia, són la gran majoria de la població em quedo força preocupat. Durant el doble monòleg, i no poques vegades, els dos candidats van donar dades absolutament contradictòries sobre un mateix fet. Què vol dir això? Que un dels dos, o tots dos, mentia o manipulava les dades en benefici propi. Preocupant.

D'altra banda, com a persona polititzada em va preocupar el baix nivell polític que van demostrar tots dos candidats. No seré jo qui trobi a faltar Felipe González o José María Aznar, personatges a qui detesto políticament (un per demostrar com des de la legitimitat que et donen les majories absolutes pots passar de l'esquerra més esperançadora a les polítiques econòmiques més liberals, a la corrupció i a la guerra bruta contra el terrorisme des de les clavegueres de l'Estat; i l'altre per ser un personatge arrogant, prepotent, que personalitza la dreta més rància del país). Però el nivell d'oratòria exhibit ahir no té res a veure amb l'oratòria dels debats entre González i Aznar de la dècada dels 90. Dos exemples d'aquest baix nivell:

El primer és el discurset final d'ahir dels dos candidats. Un (Rajoy), amb un to cursi i paternalista fregant el ridícul, referint-se a al futur que li espera a una suposada nena que acaba de néixer a Espanya, i l'altre (Zapatero) acabant el seu discurs amb un "buenas noches y buena suerte" més propi d'un gag de Polònia que d'un debat polític.

I, el segon, és el fet que els dos candidats van ser incapaços d'oferir res de nou. Com diu una crònica de La Vanguardia, va ser un debat "sin conejos, ni chisteras". És a dir, que l'unic que van ser capaços de fer tots dos candidats va ser reproduir, a escala petita, el que ha estat aquesta legislatura. Res de nou, res de fresc, res d'esperança.

Però la gran absent de la nit va ser la pluralitat. Milions de persones es van veure privades d'observar i saber que hi ha alternatives polítiques més enllà del PSOE i del PP. Els que veient a Zapatero creuen que va guanyar el debat (i, sigui dit, jo crec que ho va fer molt millor que Rajoy), pensarien el mateix si hi hagués hagut algú que li hagués preguntat per què va votar contra la retirada de tropes de l'Afganistan? O si li hagués preguntat per què, del bracet de CiU, ha baixat l'IRPF de les rendes més altes? O si li hagués preguntat per què, del bracet de CiU, ha reduit um 5% l'impost de societats a les empreses? O si li hagués preguntat per què, del bracet de PP i CiU, va votar en contra del tancament de les nuclears? O si li hagués preguntat per què, del bracet de PP i CiU, va votar en contra d'atorgar el dret a vot als immigrants? O si li hagués preguntat per què, del bracet de PP i CiU, s'ha posicionat en contra de despenalitzar l'avortament?

Segurament si hi hagués hagut algú que fes aquestes preguntes, la percepció hagués canviat. Però això no va ser possible perquè IU-ICV, una força que representa 1.200.000 persones va ser exclosa del debat. Una mostra, sens dubte, de la feblesa del nostre sistema democràtic.

I dilluns que ve? Doncs, per desgràcia tot apunta a que tindrem "más de lo mismo", potser amb una dosi més d'agressivitat perquè estarem a la recta final de la campanya. Es lo que hay.

PD: M'agradaria saber quina cara se li va quedar a alguns quan ZP va dir, com a mèrit, que la famosa mesura dels 400€ era una mesura que també havia aplicat George Bush, el reconegut líder de l'esquerra mundial...

PD 2: Més cròniques sobre el debat: la del Jesús Hernández, la del Javi Montes, la del Carles Sampietro, la del Carlos Cordón. I suposo que avui n'aniran sortint d'altres.

Bloc de campanya (8): Què menja un mileurista?

Bloc de campanya (7): Ja tenim l'AVE. I rodalies què?

Com qui no vol la cosa, com si fos obra de la casualitat, el dia abans de l'inici de la campanya electoral, entra en funcionament l'AVE Barcelona-Madrid. Perfecte. Ja es pot anar de Barcelona a Tarragona i viceversa en 34 minuts, i de Barcelona a Madrid en dues hores i nosequants. Perfecte.

I rodalies?

Rodalies com sempre. El mateix dia de la posada en funcionament de l'AVE, retards de més de mitja hora en les línies C2 i C4 de rodalies. Ahir dijous, durant tot el dia, retards en les línies C1, C3, C4, i C7. Jo vaig enganxar els retards a primera hora anant a treballar, i al vespre tornant cap a casa. Pel que veig, el Jesús Hernàndez els va patir el dia abans.

Que l'AVE era una prioritat pel PSOE i el PSC ja ha quedat clar. Quan ho serà rodalies?

Judici a Egunkaria

Navegant per la blogsfera ecosocialista he anat a parar a un bloc que tracta sobre el judici al diari basc Egunkaria, que ahir va fer 5 anys que va ser tancat per ordre de l'Audiència Nacional.

Us adjunto el post inicial del bloc, que crec que defineix bastant bé l'ànim dels qui estan patint aquest fet:

No tenía ganas de empezar este blog

En 2004, cuando Rodriguez Zapatero ganó las elecciones, creí que algunas cosas irían a mejor. Entre ellas, el caso de Euskaldunon Egunkaria, periódico en euskera que se cerró en febrero de 2003, en una operación de la Guardia Civil, ordenada por el juez Juan Del Olmo siendo Ángel Acebes ministro del Interior.

Pasaron los meses, y las cosas seguían más o menos oscuras, pero en 2005 se creó el Grupo de Apoyo a Egunkaria en un acto en Bilbao. Bernardo Atxaga habló entonces de la esperanza de que con Zapatero, las cosas mejorasen.

Pues bien, se cierra la legislatura de Zapatero. El miércoles que viene se cumplen 5 años del cierre, y varios jefes y compañeros que tuve en el periódico se enfrentan a un juicio inquisitorial en el que piden grandes penas de cárcel contra ellos, además de que se les toma insultantemente por terroristas.

Me llamo Luistxo Fernández y fui periodista en los 90. Tomé parte en la creación de Euskaldunon Egunkaria, algo de lo que siempre podré estar orgulloso. Tuve varias funciones en su redacción y finalmente dejé Egunkaria antes del cambio de siglo para dedicarme a otras cosas. Eso se concretó en los 2000 en una actividad profesional y emprendora en Internet. No tenía ganas de empezar este blog, pero no hay más remedio. Espero cerrarlo pronto.


Des d'aquí, el meu humil suport a la gent d'Egunkaria.

Bloc de campanya (6): el sainet d'Artur Mas i apunts d'enquestes

Aquest cap de setmana hem assistit al sainet propi de cada campanya protagonitzat per Artur Mas. La malaltia de Duran ha fet que Mas entri en escena i ho ha fet sense decebre. Si un dia va fer el ridícul proposant que els esportistes catalans competissin sota els colors de la bandera andorrana; i un altre dia va anar al notari per donar fe que no pactaria amb el PP (no sé que en deuria pensar d'això en Duran); aquest cap de setmana ha tornat a lluïr-se assegurant que si CiU es decisiva a Madrid exigirà al PSOE signar un pacte segons el qual a Catalunya ha de governar la llista més votada. És a dir, que la seva obsessió pel fet de no ser President de la Generalitat el porta a:

1- Supeditar la política catalana al que passa a Madrid.

2- Demanar al PSOE i al president de Govern de l'Estat que signin un pacte que el que fa és saltar-se la legalitat.

3- Exigir un pacte que ni la pròpia CiU compleix. El govern de Cerdanyola n'és un exemple.

D'altra banda, aquests darrers dies han sortit publicades algunes enquestes. No en diré massa. Al bloc del Jesús Hernàndez en podeu llegir algunes conclusions i hi trobareu els links a les enquestes. Però sí que veig que es constata el que em va dir un ocellet fa pocs dies: totes les enquestes dels organismes públics donen com a clar guanyador al PSOE, però cap ho farà públic. Després de passar per la preceptiva cuina, surten publicades com si ens trobessim davant d'un empat tècnic entre PSOE i PP. L'objectiu està clar: mobilitzar l'electorat socialista que, en cas de preveure una victòria còmoda del PSOE, podria decidir no anar a votar o votar una altra opció política. Una manera més de potenciar el vot (in)útil.

Bloc de campanya (5): Desarrollisme o futur, gris o verd.

Ahir vaig assistir a la conferència que el Joan Herrera, candidat d'ICV-EUiA, va oferir al CCCB de Barcelona. I en vaig sortir força satisfet. Per dos motius. Un personal i l'altre polític.

El personal ve donat pel fet que un encara no acaba d'assumir com el Joan Herrera, amb el qual he crescut i m'he format políticament gràcies a la nostra etapa a Joves, s'ha convertit en un dels polítics principals del mapa polític català. Fa quatre anys vaig viure directament, formant part del nucli de campanya d'ICV-EUiA, la seva primera campanya com a candidat. Va ser una campanya apassionant però dura. Molta gent jove formavem part d'aquella campanya. Hi posavem més ganes que experiència.

El 10 de març vam viure com, per primera vegada, un acte d'ICV-EUiA aconseguia omplir l'Auditori de Barcelona. Vam comptar amb el suport de l'Ismael Serrano, amb el qual, el dia següent, vam compartir una cosa que crec que mai oblidarem: els atemptats de l'11-M. Recordo com el matí de l'11-M l'Ismael Serrano va trucar al local d'ICV i ens va dir que necessitava passar el dia amb nosaltres. Algunes de les bombes que van esclatar aquell dia van esclatar al seu barri i no aconseguia contactar amb gent que coneixia.

Quatre anys després la campanya la visc amb menys intensitat. Però els records hi són.

Però l'acte d'ahir també té, per a mi, importància política. Enmig de la grisor, de la subasta, dels despropòsits i de la pèrdua d'ideologia d'aquesta campanya, és necessari fer veure que hi ha una alternativa diferent al que suposen els grans partits. Ho deia el Joan ahir: "En una campanya en què els conservadors fan de dreta populista, els lliberals de dreta dura i els socialdemòcrates de lliberals, el que ens toca fer a nosaltres és ser els defensors dels somnis de l'esquerra".

Per Herrera el debat és si volem més desarrollisme o futur, "gris o verd" va dir, i va assegurar que davant dels reptes econòmics i ecològics no es pot optar ni pel cofoïsme del PSOE, que opta per l'anar fent com si no passes res, ni pel catastrofisme del PP.

Un altre dels punts que va voler destacar el Joan Herrera té a veure amb el famós vot útil del qual tant hem parlat en aquest bloc i en d'altres (bàsicament socialistes). I ho va fer per remarcar l'absurditat d'aquest fals dilema que diu que el vot a ZP és l'únic vot útil per aturar al PP. El vot a ICV servirà per aturar el PP, i per aturar les temptacions cap a la dreta del PSOE.

També crec que és destacable l'afirmació que va fer en el sentit d'assegurar que ICV-EUiA serem l'única força política que portarem el catalanisme d'esquerres al Congrés. I ho va dir amb un exemple ben clar: serem els únics que anirem al Congrés creient-nos l'Estatut i exigint-ne el seu desplegament. Això no ho faran aquells que, tot i tenir molts diputats, tenen la veu silenciada al Congrés (PSC), ni aquells que no es creuen l'Estatut (ERC i PP), ni aquells que primen el seu vessant conservador per davant del seu vessant nacionalista (CiU).

Veient i escoltant la conferència d'ahir tinc més clar quin és el vot útil: ICV-EUiA.

Bloc de campanya (4): "Se mos pixen damunt i diuen que plou"

Tenia pensat titular aquest post dient "Aquesta campanya és una merda", però he trobat aquesta imatge navegant per internet, i m'ha semblat més adequada per aquest post. Perquè és una mica la sensació que tinc aquests dies seguint la campanya electoral.

Per una banda tenim les propostes del PP, que no per conegudes deixen de posar la pell de gallina. Propostes de clara orientació xenòfoba en matèria d'immigració, d'orientació homòfoba en matèria de drets de les persones homosexuals, recuperació del Pla Hidrològic Nacional, revisió de la política d'immersió lingüística da Catalunya, etc. En favor del PP s'ha de dir que, com a mínim, són honestos i diuen el que pensen. I si guanyen segur que faran el que diuen.


Per una altra banda tenim les propostes del PSOE. Aquestes jo les dividiria en dos apartats: les propostes insultantment buides i les propostes directament de dretes. Les propostes estrella del primer apartat: llançar un nou perfum al mercat o aixecar les celles a l'estil ZP. Entre les propostes del segon apartat, les ja conegudes: 400€ per un vot, baixada d'impost de societats, etc.

Això amenitzat amb la ja clàssica il·legalització del partit de l'esquerra abertzale de torn. Primer va ser Batasuna, després EH, ara ANB. I sempre, com ja va passar en les eleccions municipals, tot just abans d'uns comicis. Com volen fer creure que estem davant d'una mesura no política? Tot això gràcies a la llei de partits polítics. Al meu entendre un dels més grans atemptats contra els drets democràtics i que, recordem-ho, va ser impulsada pel PSOE i recolzada pel PP.

Si la situació ja és desoladora, el sistema electoral vigent encara la complica més. Us recomano el post que ha penjat l'Andrés en el bloc de JEV. Veureu gràficament els fectes perversos d'aquesta llei.

En fi, com diu el cartell de la imatge, "Se mos pixen damunt i diuen que plou".