Cultura, política i ideologia

Crec que ha passat massa desapercebut el que el govern de PSC i CiU han fet respecte l'ús que se li pot donar al Museu d'Art de Can Domènech (MAC). A mi em sembla especialment greu.

Quan al mes de setembre de 2009, el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, es va inaugurar el MAC, tothom coincidia amb què s'havia recuperat no només una part importantíssima de la història de la Cerdanyola del segle XX, sinó també un nou espai obert a la ciutadania. I és que el MAC no només conté la sala d'exposicions, sinó que també té uns magnífics jardins i una bona sala d'actes on s'hi poden realitzar activitats cíviques diverses.

Només sis mesos després, i amb un nou govern format per PSC i CiU, les coses han canviat. El nou govern ha decidit restringir les possibilitats d'ús del MAC per a la ciutadania. I és que s'ha prohibit que s'hi realitzin activitats polítiques i de "caràcter ideològic", i només s'hi permetran activitats "culturals".

En primer lloc, em sembla que avui dia és bastant absurd dissociar cultura de conceptes com política o ideologia. El mateix MAC n'és un exemple. Es tracta d'un museu dedicat al Modernisme. Un moviment que no només era un moviment cultural, sinó que tenia profundes arrels socials i polítiques.

Però el que em sembla més preocupant és que una pràctica com la que han impulsat CiU i PSC es dugui a terme l'any 2010. Sincerament no recordo, perquè jo no l'he viscut (i estic a punt de fer 36 anys), l'època en que es prohibia fer activitats polítiques i de "caràcter ideològic" al nostre país.

També ens podriem preguntar si Cerdanyola és, pels equipaments amb els que compta, una ciutat que es pugui permetre el luxe de prohibir activitats en les seves sales i espais públics. Jo crec que no.

Però és que, a més, les contradiccions amb les que cau el nou govern, i en concret CiU, són evidents.

Recordem que va ser la regidoria de cultura, en mans de CiU, qui va decidir que entrava en la programació del Cafè amb Lletres la presentació del llibre de memòries de Jordi Pujol. I recordem que aquest acte es va fer al MAC. No sé a vosaltres, però a mi la presentació de les memòries d'un ex-President de la Generalitat i que actualment és president de Convergència Democràtica de Catalunya, em sembla més un acte de caràcter polític i ideològic, que no pas un acte cultural.

I recordem, també, que va ser la regidoria de cultura, en mans de CiU, qui va decidir que el MAC s'havia d'inaugurar, fos com fos, el dia 10 de setembre, un dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, una diada de marcat caràcter polític.

Crec que el MAC i que Cerdanyola mereixen altres formes de fer. El MAC ha de tenir com a activitat central la cultura, això és evident, però restringir-ne el seu ús i fer-ho a través de criteris tant dubtosos com els que ha establert el nou govern és perillós. Qui té a partir d'ara la facultat de decidir què és polític i què no, què és ideològic i què no, què és cultura i què no? El govern de la ciutat? Malament anem.

4 línies sobre la situació política a Cerdanyola

Diverses persones m'han demanat que expliqui què està passant i quina és la meva opinió sobre la situació política que s'està vivint a Cerdanyola.

Fins ara he estat prudent i no he parlat amb massa gent sobre aquesta situació i, per descomptat, no he escrit res al bloc. Crec que la situació és prou delicada com per no frivolitzar o entrar al joc de suposicions, teories, conspiracions i altres històries que tant agraden a molta gent. I que, a més, en la majoria d'ocasions no tenen res a veure amb la realitat.

Avui us diré alguna cosa de les que penso, però continuaré sent prudent. Primer, perquè de moment encara tinc un càrrec que em demana que ho sigui. I, després, perquè com deia abans, crec que la situació ho requereix.

Sobre la decisió que dilluns al matí va prendre l'Alcalde de treure-li totes les responsabilitats de gestió a la portaveu de CiU, tres coses:

• Em sembla comprensible a nivell personal. La corda estava molt tensada des de fa mesos i la situació s'havia deteriorat fins a uns límits que eren difícils d'aguantar. No ha estat una cosa d'ara. Segurament hauriem d'anar a un any i mig enrere per començar a veure determinades actituds que han portat a aquesta situació que, al meu entendre, ja no tenia manera de tornar enrere.

• Em sembla també comprensible a nivell de gestió. La situació generada estava afectant la gestió del govern i això sí que era una cosa que no es podia permetre.

• És evident que és una decisió políticament arriscada, perquè la situació generada és d'absoluta incertesa i, segurament, portarà a un govern diferent en el qual qualsevol hi pot estar dintre i qualsevol hi pot estar fora.

En la línia d'aquesta darrera consideració, la reacció de la majoria de la gent quan va conèixer la decisió de l'Alcalde va ser la de pensar que aquesta decisió s'havia pres perquè darrera hi havia un acord entre ICV-EUiA i el PSC per a formar un nou govern. És una reacció lògica, i fins i tot algun partit (crec que precipitadament) va emetre un comunicat assegurant que aquest pacte existia. Estic convençut que, sis dies després, la majoria de gent és conscient que aquest pacte no existeix. Això el que vol dir és que aquí hi ha un Alcalde, i un grup municipal, que ha pres una decisió plenament conscient que el pot deixar fora de l'alcaldia i fora del govern. Fins a aquest punt era d'insostenible la situació.

Els escenaris de futur polític de la ciutat són diversos i esperem que d'aquesta crisi en surti el millor dels escenari possibles per a Cerdanyola. Suposo que en les dues properes setmanes en tindrem la solució.

Vicis de dretes i esquerres

Part de raó té el filòsof Daniel Inneraty, quan defineix els vicis de la dreta i de l'esquerra.

Donant raons

A la gent que ens dediquem a aquesta cosa que és la política, cada cop ens costa més, o com a mínim a mi, defensar-la a capa i espasa com ho havia fet fins fa poc.

Als defensors del vot en blanc, a aquells que cada cop veuen amb més recel la política, els posem les coses fàcils. Massa fàcils. No parlaré de mocions estranyes (he triat aquest qualificatiu, tot i que en podria trobar d'altres més addients), primer perquè algú em dirà que per la meva feina hi ha coses que no puc dir i, segon, perquè algú altre em dirà allò de "qui estigui lliure de culpa...".

No parlaré d'això. Però sí d'això. 

Com a persona que fa 15 anys que participo en política, no ho entenc. No entenc cap on va la democràcia si el Parlament de Catalunya, en aquest cas "gràcies" a PSC, CiU i PP (en alres casos pot ser que sigui "gràcies" a altres), es nega a discutir una iniciativa legislativa popular que tenia i té al darrera més de 100.000 signatures. Sense entrar en el fons de la iniciativa presentada, a les 100.000 persones que li han (hem) donat suport els queda, amb tota la raó, la cara de tontos. I aquestes 100.000 persones se senten, segurament, una mica més allunyades de la política.

Jo continuaré defensant la política com a eina de transformació social, però reconec que nosaltres mateixos anem donant raons a aquells qui no se la creuen.

La crisi ben a prop

Divendres dinavem a un restaurant cerdanyolenc que va obrir fa poc més d'un any. Ens vam interessar per la seva situació i per això li vam preguntar al propietari què tal li anava el negoci. La resposta no va ser massa alentadora. Han hagut de reduir dos torns extres que fèien els caps de setmana i, bàsicament, viuen dels sopars de divendres i dissabtes perquè els dinars entre setmana han caigut en picat. De moment el que poden fer és resistir i veure com es desenvoluparà la situació durant el proper any.

És la crisi econòmica i financera, aquella que va començar fa mesos allà lluny, als Estats Units, aquella que té uns responsables que no n'estan pagant les conseqüències i un col·lectiu, les classes menys afavorides, que la patiran més directament.

Cerdanyola no se'n salva. Tres empreses, per ara, estan en situació de dificultats. Són Zobele, Sugrañes i Riviere. Aquestes dificultats poden deixar unes 250 persones al carrer. 250 persones que tenen noms i cognoms.

Lamentablement des de l'administració municipal ben poca cosa es pot fer per paliar la crisi i donar sortida a la situació que estan vivint aquests treballadors i treballadores. Però el que sí es pot fer és preparar la ciutat per una situació de dificultat econòmica. I això passa, al meu entendre, per dues coses: el màxim esforç d'unitat per part de tots els partits polítics, i la priorització per la despesa social en un pressupost que serà, obligatòriament, restrictiu. Esperem que tothom sàpiga estar a l'alçada.

http://www.contralacrisi.cat

La comuniació política municipal

La comunicació política pot patir conseqüències negatives si no se sap mesurar el grau d'informació òptima a transmetre. És a dir, la comunicació política, per tant també la municipal, té efectes negatius tant per excés com per defecte.

Un excés d'informació, un excés de fotografies en els mitjans de comunicació, pot tenir l'efecte de banalitzar l'acció de govern, de no comunicar a la població el que realment és important, de no diferenciar entre allò essencial i allò anecdòtic. Tinc bastant clar que s'equivoquen aquells que pensen que per sortir en més fotografies la població els valorarà més, a ells i a la seva acció de govern.

La informació per defecte, diametralment oposada a la informació en excés, també té efectes negatius. Allò que no s'informa, simplement no existeix. Allò que no s'informa, simplement no s'està fent. I això no ho dic només a efectes publicitaris sinó, i sobretot, perquè no comunicar determinades coses, encara que es faci amb la lloable voluntat de no acaparar protagonismes innecessaris, el que pot acabar provocant és que es limiti l'accés de la ciutadania a determinats serveis, pel simple fet que n'ignora la seva existència. S'equivoquen doncs, també, aquells qui creuen que el propi funcionament d'un determinat servei o la pròpia dinàmica diària de les coses ja és suficient per a generar informació.

Penso que, actualment, la política de comunicació municipal de Cerdanyola pot estar patint aquest problema. S'informa massa de coses al meu entendre no transcendents, i s'informa massa poc de coses que s'estan fent i que són essencials per a la ciutadania. En un temps com l'actual els protagonismes, tan per defecte com sobretot per excés, són sobrers. Protagonismes, els justos i necessaris. Informació, la necessària i essencial. I quan arribi el moment, que cada partit faci la seva campanya.

Acto autorizado

L'amic Juan Antonio Hidalgo m'ha fet arribar aquest cartell. Es tracta d'un cartell que anuncia un míting del PSUC a Cerdanyola l'any 1976 o 1977. I me l'ha enviat perquè una de les persones que intervenien, l'Angelina Puig, és ma mare. I aquí el penjo, per fardar de mare.

Com diu el Juan Antonio, quedeu-vos amb el detall: "acto autorizado".

Si cliqueu sobre la imatge, veureu millor el cartell.

No calen més paraules

"La meva carrera política pot explicar-se com una successió de favors".

Abel Matutes

Simtomàtic?

Ahir em vaig endur una sorpresa en agafar el diari: s'havia produït el debat de política general al Parlament de Catalunya, i jo ni me n'havia adonat. Pensant una mica, sí que vaig recordar, vagament, que els dies anteriors s'havia parlat d'aquest debat. Però no m'havia aixecat cap tipus d'interès.

Del diari només en vaig llegir els titulars. La notícia en sí, tampoc m'interessava. I això que hi havia en joc tot el tema del finançament. No m'interessava.

Ahir a la nit em va venir una pregunta al cap. I, degut a la meva militància política en un dels partits del govern, em va venir de forma autocrítica.

Si a mi no em va interessar ni el debat ni la notícia, li devia interessar a gent que no tingués cap implicació política?

I darrera d'aquesta pregunta en vénen unes quantes altres. Cadascú es pot fer la seva.

Cracks de la informació i la crítica

Algun dia s'hauria de reconèixer la lúcida capacitat de crítica política de cracks com Forges o El Roto. Només llegint les seves tires diàries ens podriem estalviar qualsevol Telenotícies.

Aquí unes quantes lliçons de El Roto:

Preocupant

En el meu últim post parlava sobre la importància dels gestos en la vida política. Avui n'escric un amb gran preocupació.

Llegeixo en el bloc del Javi Montes (JSC de Cerdanyola) que un membre de la seva organització, Miguel Molina, ha entrat en la blogsfera política de la ciutat. Bona notícia, perquè la xarxa de blocs polítics de Cerdanyola s'està consolidant i s'està convertint en un bon mitjà de comunicació política de la ciutat.

El problema ve quan entro al bloc del Miguel Molina (recordem-ho, membre de les joventuts del PSC), i em trobo que en els seus escrits, referint-se a l'alcalde de la nostra ciutat, deixa perles com "la única política social que conoce este personajillo es la política social de su bolsillo", o "Lo que deja claro este personaje...", o "Este tío no tiene en cuenta que...". Em sembla especialment preocupant que una persona que, per la seva edat, tot just està fent les seves primeres passes en la política ho faci en aquests termes i amb aquest menyspreu cap a una figura com l'alcalde de la ciutat.

Clar que, llegint l'A Fons Vallès, m'adono que té bons mestres. I és que un dirigent del PSC local escriu en una carta "al Sr. Alcalde de Cerdanyola le crecen los enanos en su particular circo municipal", referint-se no sé si al Ple o al Govern Municipal. Preocupant.

Per aquí a nosaltres no ens trobaran.

La importància dels gestos

En política, com suposo que en molts altres àmbits de la vida, els gestos, per simbòlics que siguin, tenen la seva importància, i demostren el tarannà de qui els fa. Siguin positius o negatius.

En els últims dies jo n'he pogut veure tres. Sense ordre cronològic:

• L'acte institucional de commemoració del 25è aniversari de l'Ateneu i de Cerdanyola Ràdio. Un acte sobri, però emotiu, que es va convertir en un homenatge a totes les persones i entitats que han fet possibles aquests 25 anys d'història. L'acte, a més, va convertir-se en un sentit homenatge a dues persones en especial: l'ex-alcalde de Cerdanyola, Celestino Sánchez, i el que va ser durant força anys director de l'Ateneu, en Xavier Gordo (sense desmerèixer el Carlos Aranda que va ser dels que va rebre més aplaudiments). Crec que no cal que digui de quin color polític són els homenatjats, i de quin color polític és l'Ajuntament que organitzava l'homenatge. Em direu que "al César lo que es del César", i ho comparteixo. Tant el Celes com el Xavi es mereixen aquest homenatge. Però crec que en la política actual no són massa habituals aquests gestos.

• El darrer dijous just abans del Ple municipal. L'alcalde i regidors respresentants del govern local van rebre al despatx d'alcaldia a respresentants de l'Associació en Defensa del 0-3 que s'estaven manifestant davant de l'Ajuntament. Un gest de distensió i d'acostament polític que és de justícia valorar i que, crec (i espero no equivocar-me), pot ser l'inici d'una solució al conflicte.

• I, per últim, un gest negatiu. El fet que durant el ple municipal la policia tanqués la porta de l'ajuntament i hi hagués gent que es quedés a fora. És injustificable. I s'ha d'arribar al fons de la qüestió. Saber qui va donar l'ordre i per què, i prendre les decisions corresponents. Lamentablement aquest gest incomprensible l'estan aprofitant altres per treure'n rèdit polític, si cal, mentint. Aneu al bloc del Javi Montes i veureu com el Santi Moro (militant de la JSC) diu, quedant-se tant ample, que la policia deixava entrar al ple en funció del carnet polític de la gent que hi havia fora. Potser el Santi desconeix que gent com el Joan López Pi, l'Angulo o la Pilar Vicente són militants d'ICV i d'EUiA. Però, en fi, cadascú fa els gestos que fa.

Fer política sense tenir cara d'emprenyat

Ahir al vespre es va celebrar el ple municipal ordinari del mes de novembre. Políticament va ser un ple diferent als darrers perquè no hi va haver la tensió clàssica dels darrers plens (això sí, des d'aquí faig una crida, amb tot el carinyo del món, a la Laura Martínez i al Rafa Bellido: si us plau, ja sé que us apassiona l'urbanisme, però amb més intervencions de 20 minuts cadascun acabareu amb nosaltres...). Algun tema no em va agradar, com la posició del PSC en el tema de les normes urbanístiques sobre els usos d'oficines a l'eix central. Però aquest no és el tema del meu post d'avui.

Aquest post neix gràcies a l'Esther González, regidora del PSC. Tot just acabar el ple l'Esther em va venir i em va dir (més o menys) "Tu què? No em saludes mai? Fas veure que no em coneixes, o què?". Em vaig quedar força aturat, de fet no sé ben bé què li vaig respondre.

Però anant cap a casa vaig pensar que tenia raó. Fins ara no havia caigut en la fredor professional amb què de vegades ens saludem, no només ella i jo, sinó la gent que està ficada en la política de la ciutat i que, al cap i a la fi, acabem compartint (i més que en compartirem) moltes hores i inquietuds de la nostra vida.

Això m'ha fet rellegir el diàleg que el Javi Montes i jo hem mantingut en els darrers dies en el bloc del Pol Moragas sobre la moció que ahir es va aprovar i que permetrà obrir la biblioteca en horari nocturn. Si algú, des de fora, llegeix aquest diàleg pensarà que ell i jo no ens "traguem", i res més lluny de la realitat.

L'Andrés Querol un dia va dir, encertadament, que per fer política no calia posar cara d'emprenyat. I és cert, les llunyanies ideològiques que, a més amb l'Esther i el Javi crec que són poques (la moció d'ahir sobre la biblioteca, per exemple, la podriem haver presentat també nosaltres), no han de condicionar el nostre comportament. Crec.

Total que, òbviament, a partir d'ara penso saludar amb efusivitat a l'Esther :p... Fora conyes, crec que les actituds i l'estima personal han d'estar per damunt de les discrepàncies polítiques.

I, per cert, estic convençut que l'activitat blocaire hi ajuda molt.