...per parlar de comunicació, cultura, política i altres coses que em vinguin al cap, partint d'una frase d'Isaac Newton: "Si he vist més lluny que la resta és perquè he pujat a esquenes de gegants". I és que per a construir, hem de saber valorar el que han fet altres abans.
Recordo perfectament el 23 i el 24 de novembre de 1991. El dia 23, Freddie Mercury feia públic que tenia sida. Un dia deprés, avui fa vint anys, i tot just abans d'anar cap a l'institut, escoltava a la ràdio que Mercury havia mort.
Aquí us deixo alguns dels temes que no puc parar d'escoltar...
I, com cada 24 de novembre des de 1991, the show must go on...
Ha mort Mr. Clarence Clemons. L'ànima de l'E Street Band. Un dels vèrtex que formaven un dels triangles que va marcar la meva adolescència: Bruce Springsteen, Patti Scialfa i ell, Mr. Big Man.
Figura potentíssima, d'imatge dura però entranyable. Un amic (des)conegut de tota la vida.
Aquí teniu un dels seus llegats. El seu saxo vola més que corre a Born to run.
Confesso que fa pocs dies no tenia ni idea de qui eren Anna Roig i l'Ombre de ton chien. Ara porto uns dies que no paro d'escoltar-los. Són un grup del Penedès. Cançó catalana amb influències de la cançó francesa. L'ombre de ton chien, de fet, és la darrera frase del Ne me quitte pas de Jacques Brell. Acaben de treure el seu segon treball. I, avui, s'ha convertit en el 8è treball més venut a nivell estatal. Gràcies a la xarxa, bàsicament.
El cas dels Manel és més espectacular. Només sortir el seu esperat segon treball és va convertir en líder de vendes. També gràcies a la xarxa.
És a dir, la xarxa està servint per trencar fronteres. Que dos grups d'aquest estil, amb lletres en català (Anna Roig inclou també el francès) tinguin èxit a nivell estatal és inèdit. Els intents d'introduir-se en el mercat espanyol de grups consagrats com, per exemple, Sopa de Cabra van ser un fracàs absolut. Altres ni ho van intentar. No tenien la xarxa al seu abast.
El procés pot ser ben senzill. El dia que Manel treu el segon treball, és Trending Topic a twitter. Algú de Badajoz, per exemple, pot sentir curiositat per saber de què va aquest TT. Veu que és un grup. Va a youtube i veu, per posar un altre exemple, la versió que els Manel fan de Common People de Pulp. I d'aquí a baixar-se el que pugui. Per via legal o per altres vies (amb voluntat política tot acabarà sent per via legal, per cert).
Així de simple.
Això és el que pot oferir la xarxa. Això sí, ho ofereix pels grups que valen la pena. Perquè si poses Teddy Bautista a youtube, el primer que trobes és això. I clar, després d'això, l'únic vols baixar és l'ordinador, però directament al contenidor. I Ramoncín? Quan fa que Ramoncín no canta res digne?
Abans d'ahir vaig anar a veure el concert que Loquillo feia a Barcelona en motiu dels 30 anys de la seva carrera musical.
Primer de tot algunes reflexions històrico-sociològiques. Recordo que la primera vegada que vaig veure a Loquillo en concert va ser a la UAB. Concretament a allò que ara és la Plaça Cívica i que abans ni era plaça ni era cívica, ni res. Era un espai que hi havia entre les facultats i el Rectorat, en el qual jo només vaig veure que s'hi fes l'aplec de sardanes, algun concert de tant en tant i, segur, alguna escapada d'universitaris i universitàries per a destapar les seves passions.
Crec que en aquest primer concert meu de Loquillo jo no tenia més de 12 anys. Si no m'equivoco anava a sisè d'EGB i emvaig escapar de l'Escoleta amb un amic meu per anar-hi. Si els comptes no em fallen, d'això en fa vint-i-quatre anys. Després van venir altres concerts: al sot del migdia, al Mercat de les Flors i, si no m'equivoco, al Pavelló de Can Xarau (tot i que d'això no n'estic segur del tot).
Excepte el del Mercat de les Flors, els altres concerts van ser el que diríem "concerts cerveceros", amb molts salts, samarretes imperi, "chupes" negres, litrones pels terres, tupès, grups d'amigotes ballant i cantant i camions per a ser feliç. A dos nanos de 12 anys això els marca.
Gairebé vint-i-cinc anys després, el públic va ser totalment diferent. I de fet, segurament el públic va ser exactament el mateix. Alguna cervesa, sí, però sense excessos, moviments de cames i braços més que no pas salts, camises més que no pas samarretes imperi, entrades més que tupès, parelles pendents de si el cangur ha donat de sopar al seu fill més que grups d'amics i, això sí, el típic nostàlgic que canta més fort que el so del concert per a demostrar que encara sap les cançons de principi a fi. I un servidor (que aquest cop en comptes d'anar-hi amb un bon amic hi va anar amb una bona amiga de la mateixa quinta) sentint-se, igual que fa vint-i-quatre anys, dels més joves de la sala.
I, ara sí, la part musical. Molt bon concert. Loquillo a qui, com a personatge no tinc especial estima, és un monstre dels escenaris. La seva veu continua amb la mateixa potència de sempre. Les seves lletres fan pensar. I, allò que no aconsegueix tothom, que les seves cançons continuïn tenint vigència i continuïn funcionant amb el pas dels anys.
Un molt bon concert de Rock n' Roll. Igual que fa vint-i-quatre anys.
El 24 de novembre de 1991 va morir un dels meus grans ídols: Freddie Mercury. Avui fa 18 anys.
I des de llavors, cada 24 de novembre, li he fet el meu petit homenatge.
Avui no falto a la cita, però com que aquest petit homenatge ja ha arribat a la majoria d'edat, faig un petit canvi: avui deixo de banda "The show must go on", i em regalo un dels meus temes preferits de Queen. Es tracta de "Keep yourself alive", el primer tema del primer disc de la banda britànica liderada per Freddie Mercury.
Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant quants cops hem hagut de callar? he estat un temps sense pensar, somriures que no tornaràn, he estat un temps sense parlar
no estàs sol, no tingues por, ja ningú embrutarà el teu cos no estàs sol, no tingues por, ja ningú destruirà el teu cor
Ja no puc veure més enllà dels teus ulls que m'estan mirant quants cops hem hagut de callar? he estat un temps sense pensar, somriures que no tornaràn, he estat un temps sense parlar
no estàs sol, no tingues por, ja ningú embrutarà el teu cos no estàs sol, no tingues por, ja ningú destruirà el teu cor
si l'haguereu vist plorar, mai no l'hauríeu oblidat, com jo que sempre ho duc dins del meu cap la gent es pregunta, com sóc capaç d'odiar? si l'haguereu vist plorar, mai no l'hauríeu oblidat
no estàs sol, no tingues por, ja ningú embrutarà el teu cos no estàs sol, no tingues por, ja ningú destruirà el teu cor
sempre anirem obrint pas
no estàs sol, no tingues por, ja ningú embrutarà el teu cos no estàs sol, no tingues por, ja ningú destruirà el teu cor
Última cançó i últim post abans de marxar a Madeira. "Algo contigo" cantada per Vicentico, Calamaro i Rosario. Pots triar la versió que més t'agradi. Algo contigo...
¿Hace falta que te diga que me muero por tener algo contigo? ¿es que no te has dado cuenta de lo mucho que me cuesta ser tu amigo? ya no puedo acercarme a tu boca sin deseártela de una manera loca necesito controlar tu vida saber quien te besa y quien te abriga
hace falta que te diga que me muero por tener algo contigo es que no te has dado cuenta de lo mucho que me cuesta ser tu amigo ya me quedan muy pocos caminos aunque pueda parecerte un desatino no quisiera yo morirme sin tener algo contigo
ya no puedo continuar espiando día y noche tu llegar adivinando ya no se con que inocente excusa pasar por tu casa... ya me quedan muy pocos caminos aunque pueda parecerte un desatino no quisiera yo morirme sin tener algo contigo,
sin tener, algo contigo, sin tener, algo... contigo.
Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Tiempos de pequeños movimientos...movimientos en reacción Una gota junto a otra hace oleajes, luago mares...océanos Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción, repercusión Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución
Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream
Escucha la llamada de "Mama Tierra", cuna de la creación Su palabra es nuestra palabra, su "quejío" nuestra voz Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber
Moving, all the people moving, one move for just one dream We see moving, all the people moving, one move for just one dream...
Jo cant sa lluna i s'estrella, sa jungla i es bosc animat, es tren, es vaixell, s'avioneta i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant es cafè i sa galleta, quan dius tu podries ser meu, què sexy, que dolça i que freda, wa yeah!
Sa zebra que passa un semàfor i com se desmonta un bidet, cosmètics i Margaret Astor ja sé com s'escriu Juliette.
Jo cant sa rosa i es cactus i moltes més coses també, un llapis d'Ikea, un pistatxo, wa yeah!
Què divertit lo que escric quan estic avorrit, per exemple es teu cos, es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos a damunt, per exemple, es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat, per exemple dormits ...
Jo cant sa lluna i s'estrella, sa jungla i es bosc animat, es tren, es vaixell, s'avioneta i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant sa fruita vermella i quan acabi riuré, calàpets, nenúfars, princeses, wa yeah!
Què divertit lo que escric quan estic avorrit, per exemple es teu cos, es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos a damunt, per exemple, es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat, per exemple dormits ...
Què divertit lo que escric quan estic avorrit, per exemple es teu cos, es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos a damunt, per exemple, es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat, per exemple dormits ...
L'altre dia navegant per internet i per youtube vaig topar amb un dels temes mítics de la meva adolescència: "Sarri Sarri" de Kortatu. Pel facebook el Toni Salado em va comentar que si la gent sabés realment la història d'aquesta cançó, segurament no seria tant famosa. I és cert.
I com que no sé si tothom sap de què va (de fet, estic segur que hi ha més d'una persona que no ha sentit a parlar de "Sarri Sarri" i potser fins i tot de Kortatu...), vaig pensar que estaria bé explicar la història.
El tema és que l'any 1985 el cantautor basc Imanol va anar a fer un concert a la presó de Martutene. Aprofitant aquest concert, dos presos etarres van aconseguir fugir de la presó introduint-se dintre dels altaveus del concert. Els dos etarres eren Iñaki Pikabea, "Piti", i Joseba Sarrionandia, "Sarri".
Aquell mateix any Kortatu va composar el tema "Sarri, Sarri" que, com és evident, estava dedicat a Joseba Sarrionandia. Si se'ls hagués acudit fer-la avui, l'implacable Estat de dret hagués aplicat la Llei de Partits i Koratu seria, segurament, oportunament il·legalitzat.
El que jo no sabia és que la música de "Sarri, Sarri" era una versió d'un tema anomenat "Chatty chatty" del grup de Toots and the Maytals.
Tinc el privilegi del veure cada dia les dues cares del Tibidabo. El veig d'esquena quan estic a la meva ciutat. I de cara quan estic, també, a la meva ciutat.
Quan el veig d'esquena penso que al darrera hi ha la gran ciutat i el mar. Quan el veig de cara, sovint de nit i il·luminat, com ara, penso que al darrera hi ha part de la meva vida, passada i present.
Banda sonora de les vistes al Tibidabo: With or without you, per tancar la meva dèria post-concert d'U2.
Dimarts passat vaig anar al concert que obria la gira mundial d'U2. Al Nou Camp. Segur que els seguidors més habituals del grup irlandès pensaran que hi ha hagut concerts millors. Segur que hi haurà qui no perdoni que en un tema com One la caguessin dues vegades. Segur que hi haurà qui pensi que el preu de les entrades era exagerat. Segur.
No és per fer enveja a qui hi podia haver anat i no hi va anar, o a qui volia anar-hi i no va poder fer-ho... Però a mi em va semblar un concert simplement espectacular.
Com a espectacle, com a show, no n'he vist cap altre d'igual. Un escenari brutal, una potència musical impròpia d'una banda amb només tres músics (el contacte de Bono amb la guitarra és mínim) i musicalment, tot i que no són el meu grup favorit, per a mi poder escoltar i veure en directe, en un Nou Camp ple a vessar, himnes que formen part de la meva vida, és impagable. I és que Bono i companyia van tenir el detall de barrejar temes dels seus últims treballs amb els clàssics imprescindibles. No hi van faltar peces com "I still haven't found what I'm looking for", "Pride", "Sunday bloody sunday", "Where the streets have no name", "With or without you", "One" o "In a little while".
Va haver-hi moments brillants com l'homentage particular que Bono li va fer a Michael Jackson, barrejant el tema "Angel of Harlem" d'U2 amb dues peces de Jackson: "Man in the mirror" i "Don't stop till you get enough".
Moments "discotequeros"...
Moments de grans clàssics... (amb folklore blaugrana i cagades musicals incloses)
En definitiva, el concert d'U2 va ser un grandiós videoclip, espectacular, de dues hores i quart de durada, que bé valien les desenes d'euros que costaven les entrades.
