Premi Nobel de la Pau a Obama: desprestigi o oportunitat?

Dóna la sensació, d'entrada, que el premi Nobel de la Pau que avui s'ha endut Barack Obama és un dels més injustos que es recorden, Henry Kissinger a part.

Obama fa pocs mesos que és president dels Estats Units d'Amèrica. I per molt que la seva elecció ha suposat un canvi radical en la política nord - americana, tant interior com exterior, respecte George W. Bush i la majoria de presidents nord - americans, el premi Nobel del la Pau sembla, aparentment, com a mínim precipitat, i pot posar en entredit el prestigi d'aquests premis. Tant debò quan Obama acabi la seva trajectòria política hagi estat mereixedor d'aquest guardó, però estic segur que hi ha al món centenars, milers, de persones que mereixen més aquest premi.

Ara bé, se m'acut també que aquest premi pot ser una oportunitat per a la pau. Des que tinc ús de la raó, i que jo recordi, els Estat units han envaït militarment el Panamà, han participat en la guerra civil nicaragüenca per derrotar la Revolució Sandinista, han bombardejat Líbia, el Sudan, han envaït Somàlia (d'on van sortir amb la cua entre cames), han atacat dues vegades l'Iraq després de donar suport a l'Iraq en la seva guerra contra l'Iran, han envaït l'Afganistan. Segur que em deixo alguns casos més.

Totes aquestes accions militars han estat dutes a terme en mandats de diversos presidents: Ronald Reagan, George Bush pare, Bill Clinton i George Bush fill. Cap d'ells ha guanyat el Nobel de la Pau. Podria un Nobel de la Pau impulsar aquestes agressions militars? Doncs potser aquí hi ha l'oportunitat d'aquest premi precipitat: Obama pot tenir, des d'avui, les mans més lligades en matèria militar.

Algunes coses canvien, d'altres no

Repassant les notícies d'ahir, vaig arribar a la conclusió que hi ha coses que canvien i d'altres que no. Una obvietat? Potser sí.

Escoltant part del discurs de Barack Obama a l'ONU, un comença a pensar que potser sí que comencen a canviar determinades coses. Sentir d'un president dels Estats Units que en la política internacional s'ha d'acabar amb l'unilateralisme per passar a una era de cooperació global multilateral, no deixa de ser novedós i positiu. És evident que s'ha de passar de les paraules als fets. Però també és evident que és un canvi radical respecte el que ens tenen acostumats els governs nord-americans. Sobretot si ens fixem en les etapes del clan Bush, Reagan, Nixon i companyia.

Una altra notícia d'ahir era la polèmica sobre els informes encarregats per la Generalitat. Sóc de l'opinió que, en cas que hi hagi irregularitats, responsabilitats polítiques o legals, aquestes s'han d'assumir. Però també crec que s'ha de destacar que ha estat el propi govern qui ha tingut la voluntat d'auto-fiscalitzar-se. Com deia ahir la Dolors Camats, una auditoria com aquesta no s'ha fet mai abans al nostre país.

I per últim, com no podia ser d'una altra manera, hi ha coses que no canvien. Només cal llegir les declaracions de l'Oriol Pujol defensant en Fèlix Millet (el saquejador del Palau de la Música, com el defineix en Jordi Guillot), per veure que hi ha coses que no canvien, i que segurament no canviaran.