Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans de comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans de comunicació. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de maig del 2011

Haurà acomiadat El Mundo al seu becari?

Deu ser difícil treballar en les redaccions dels diaris en un dia de notícia d'abast mundial com avui. M'imagino l'escena, per exemple, a la redacció de El Mundo.

Decideixen que han de fer una cronologia dels atemptats d'Al Qaeda. Mentre consulten experts de tots els sectors per a tractar el tema del dia, li demanen al becari de torn que faci la cronologia citada. I el becari, obedient, fa bé la feina. I la publiquen.



Però, oh sorpresa, fixeu-vos en el detall de les activitats d'Al Qaeda del 2004: els atemptats d'Atocha de l'11-M! Però no havien estat obra d'ETA?



I aquí entra el poder de Twitter, que per alguna cosa serveix. Les piulades corren com la pòlvora: Haurà servit la mort de Bin Laden per a què El Mundo abandoni, definitivament, una de les "dos lineas de investigación" de l'enyorat Acebes?

Les alarmes salten a la redacció del diari de Pedro J. Criden al becari i s'adonen de la blasfèmia que ha comès i l'obliguen a rectificar-la. I ho fa, obedientment. La diferència, ben visible.



La pregunta és: haurà estat aquesta la darrera feina del becari?

divendres, 1 d’abril del 2011

La fi d'una època?


La lectura de "El fin de una época" deixa, al meu parer, un regust agredolç.

Bàsicament perquè un acaba amb la sensació d’estar davant del testament, en forma de llibre, d’Iñaki Gabilondo i, per extensió, d’un determinat tipus de periodista i periodisme que cada cop es porta menys. Un periodisme que, estant o no d'acord amb la ideologia de qui el practica, dóna la sensació de posar l'ètica, el rigor i el respecte per davant d'altres qüestions.

En realitat "El fin de una época" no ens diu res de nou. No ens diu res que qualsevol persona interessada en la comunicació i el periodisme, amb un mínim de capacitat crítica, no hagi pogut observar. El valor que té és que hi ha algú amb el prestigi de Gabilondo que ho posa negre sobre blanc.

Des de la denúncia al fet que els informatius s'hagin convertit en un espectacle publicitari, a la fal·làcia de la frase "ho estàs veient, està passant" que ens fan creure (i que, si no estic equivocat, va començar a ser protagonista a partir de la primera Guerra del Golf); passant per la preponderància de la quantitat per damunt de la qualitat o, pitjor encara, de l'ètica professional; o per la imposició del que Gabilondo qualifica com a "llenguatge de la píndola, de la publicitat, de la promoció", el periodista basc fa una anàlisi poc edificant de l'estat actual de la professió periodística que considera, penso que amb una barreja d'indignació i resignació, que s'ha lliurat a la lògica de l'empresa i dels poders polítics.

En una cosa discrepo amb Gabilondo. I és que considera que els periodistes han de ser els representants de la gent davant del poder. Els periodistes no representen a la gent, perquè ningú els ha escollit per a què representin a ningú. Els periodistes són uns professionals com qualssevol altres que, en tot cas, sí que han de desenvolupar les seves tasques amb una exigència ètica superior a la de molts altres. I aquí sí que coincideixo amb Gabilondo: hi ha un cert desconcert sobre el paper que han de jugar els periodistes i cal un debat sobre la responsabilitat social que tenen els periodistes i les empreses de comunicació. Ho he dit alguna vegada en aquest bloc, i ho torno a dir avui. La incidència social dels mitjans de comunicació a l'hora de crear opinió pública és enorme. I, si bé hi ha casos en els quals aquesta incidència pot ser inòqua, hi ha molts d'altres casos en què això no és així. Per tant, la professió periodística ha de ser conscient d'aquesta responsabilitat social. I ara mateix sembla que sigui més conscient del seu poder de manipulació i de condicionament de l'agenda política (i econòmica) que no pas d'aquesta funció social.

Algunes de les frases finals del llibre de Gabilondo, crec que és millor posar-les tal i com les diu, perquè són més sentides:

"Una de las cosas que define a las personas de mi edad es que no sabemos lo que va a suceder, vivimos en el estupor. Me causa estupor el relato de la complejidad: no sé cómo se cuenta (···) las cosas me parecen cada vez más complejas, más llenas de matices, y la paradoja es que hay que contarlas de una manera más rápida, más corta, más impactante (···). Cuando no nos es dado narrar la complejidad, caminamos hacia la propaganda, que es el lenguaje de la simplificación de las cosas complejas".

"Al morir un tiempo periodístico histórico, ha llegado el momento de que yo muera con él (···). Cuando el peridosimo parece entonar un blues por un tiempo que se acaba y las empresas buscan un nuevo modelo de negocio, es lógico que yo concluya y que mi carrera forme parte del adiós".

Malgrat que el to de "El fin de una época" és essencialment negatiu, Gabilondo acaba amb un mínim d'esperança, afirmant que tard o d'hora es retornarà a l’ètica clàssica del periodisme tot i que renovant de dalt a baix la professió, i posa el cas de Wikileaks com a exemple. Jo, sincerament, sóc menys optimista.

El dubte final: hagués fet Gabilondo aquest llibre si continués conduint l'Hoy por hoy de la Cadena SER o els informatius de Cuatro o CNN+? Qui sap. Però recorda, salvant les distàncies, al cas del president de la Generalitat que s'ha fet independentista quan ja no té cap responsabilitat política.

diumenge, 27 de març del 2011

La Vanguardia: en català, des de la reraguarda

Estem assistint aquestes setmanes al que alguns volen convertir en un dels esdeveniments de l'any 2011: La Vanguardia (el diari de la burgesia nacionalista catalana i que, sovint, ha donat lliçons de qui és bon català i qui no) ha decidit que és el moment de sortir als quioscos catalans en la llengua pròpia del nostre país.

Llegint l'article amb el qual el Conde de Godó (a qui, per cert, no he sentit parlar mai en català) fa l'anunci del naixement de l'edició en català de La Vanguardia, no deixo de sorprendre'm.

Diu el senyor Conde de Godó en el seu escrit que "La Vanguardia, des del seu llunyà naixement el 1881, ha avançat del braç de la societat a la qual serveix i interpreta de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més de pressa del que espera la immensa majoria". Tenint en compte que fa 130 anys que aquest diari va néixer, aquesta menció a la velocitat en el caminar sona a excusa. O sona a que, en comptes de veure els avenços des de l'avantguarda, s'ha preferit veure'ls des de la reraguarda, no fos cas que prenguessim mal.

Cotinua el propietari de l'imperi Godó, afirmant que "la progressiva normalització social del català, la seva puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva presència en la formació de les noves generacions de ciutadans han eixamplat de manera significativa el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval". Cert. I aquí jo en destacaria dues coses: 1- Que si això és així, no és gràcies a La Vanguardia, sinó a altres que en moments molt difícils van fer l'aposta pel català posant en risc moltes coses. 2- La no gratuïtat de la paraula "mercat", que deixa entreveure raons mercantils darrera aquesta decisió.

També m'ha sorprès que alguna persona de cert prestigi social i cultural, hagi parlat d'aquest esdeveniment com de la "consolidació del procés de normalització lingüística" a Catalunya. Perquè una cosa és que els propietaris del mitjà vulguin justificar de qualsevol manera la tardança en la presa d'aquesta decisió. I una altra que el món cultural i social català atorgui a un diari que no ha estat, ni molt menys, dels abanderats de la defensa de la llengua catalana, una importància en aquest tema que no mereix. Si hi ha alguns mitjans que mereixen ser destacats són els que van fer una aposta realment arriscada (Avui, premsa comarcal, premsa local, etc.), o els mitjans que han fet una aposta diferencial (cas de l'Ara i la seva mirada cap al 2.0). L'edició catalan del Periódico segurament seria una cosa intermitja.

Sigui com sigui, benvinguda sigui l'aparició d'un nou mitjà en català. Però, si us plau, que no s'auto-atorgui una medalla que no mereix.



No m'he pogut estar de penjar aquesta foto...

dijous, 24 de març del 2011

"O el periodista ja no mereix aquest nom o simplement ha mort"


He llegit aquests dies "El fin de una época" d'Iñaki Gabilondo. Aviat en faré un comentari. Però volia avançar-me amb un tastet del que ofereix el llibre. En concret amb una afirmació que fa en Joan Barril en el pròleg:

"El periodista ha de mantenir-se lúcid en tot moment i defugir l'humana temptació de convertir-se a si mateix en notícia. Quan això succeeix una de dues: o el periodista ja no mereix aquest nom o simplement ha mort i cada cop amb més freqüència, en acte de servei".

Sàvies paraules. Cunís, Raholes, Losantos i companyia, preneu-ne nota.

dimecres, 9 de març del 2011

Els mitjans de comunicació i ETA. Suspicàcies raonables? (2)


Avui, segona part del post d'ahir. De nou escoltant la ràdio matinera. I de nou notícia dedicada a ETA. Aquest cop amb un to potser fins i tot més alarmista que la notícia d'ahir: "Código rojo de Interpol para uno de los enlaces entre ETA y las FARC".

Fixem-nos en alguns dels elements del titular:

- "Código rojo". No sabem què és. Se'ns explica a dintre de la notícia. No al titular. I és que l'important és el titular. Perquè l'oient matiner de la ràdio amb el que es queda és amb el titular. I què és l'important d'aquest titular? Generar alarma. I, òbviament, les paraules "Código rojo" la generen. Coses, suposo, de la influència del llenguatge cinematogràfic i televisiu bèl·lic propi de la segona meitat del segle XX.

- "Interpol". Tres quarts del mateix. Introducció d'un element internacional que coneixem (sense saber què és) bàsicament a través de les grans pantalles. Però la introducció d'un actor de talla internacional fa que ens prenguem més seriosament les coses.

- "ETA - FARC". Introducció del lligam dels diversos grups terroristes internacionals. Que sigui cert o no el lligam és el de menys. La idea és que, com sostenia Aznar, ens quedi clar que "todo el terrorismo es igual".

I si entres al detall de la notícia ja hi trobes el summum. El "Código rojo" s'ha activat en comptades ocasions. Podem dir, bàsicament, que s'ha activat quan hem tingut al davant a l'autèntic diable: Osama Bin Laden, Josu Ternera, els autors de l'11-M i l'assassí de les nenes d'Alcàsser. Poca broma. Jo he sortit de casa pensant que em trobaria a l'exèrcit al carrer.

Com deia ahir, potser les meves suspicàcies no són fonamentades. Però continuo pensant que, després de molts mesos sense notícies relacionades amb ETA, és sospitós que just ara que s'ha de decidir si Sortu pot participar en les eleccions del mes de maig ens comencin a adoctrinar mediàticament d'aquesta manera.

Hi haurà tercer post demà al matí?

dimarts, 8 de març del 2011

Els mitjans de comunicació i ETA. Suspicàcies raonables?


Aquest matí, com cada dia, escoltava la ràdio. Escolto habitualment la Cadena SER. Malgrat crítiques evidents que se li poden fer, em sembla l'emissora més solvent dintre de les grans cadenes radiofòniques.

Com deia, aquest matí escoltava la ràdio. I, influenciat per la lectura que estic fent del darrer llibre d'Iñaki Gabilondo, m'he fixat en una cosa. Des de les 8 del matí fins a les 8:50h. he escoltat 5 cops la mateixa notícia: "ETA quiso volar las Torres Kio de Madrid en enero de 2010". Aquesta notícia m'ha fet pensar diverses coses.

En primer lloc, sigui certa o no la notícia, l'han convertit en certa. En un espai de 50 minuts s'han encarregat d'assegurar-se que aquesta és la notícia que jo m'he d'emportar al cap quan surti de casa i vagi cap a la feina. Jo i els milions de persones que escolten el programa d'en Carles Francino a aquella hora.

En segon lloc, no seré jo qui dubti de la professionalitat dels periodistes de la SER, però no crec que sigui massa agosarat pensar que potser un tipus de notícia com aquesta necessita un grau major de possibilitat de ser contrastada. I és que la notícia surt de les suposades declaracions que han fet uns etarres que estan detinguts des de dimarts de la setmana passada. És a dir, la font de la notícia és una filtració que, òbviament, pot tenir algun interès determinat al darrera.

I, per últim, deixeu-me ser malpensat. Quina és la millor notícia que poden donar aquells que necessiten justificar socialment i mediàticament la previsible il·legalització de Sortu? La de mantenir en l'opinió pública el convenciment que ETA té previstos atemptats, encara que siguin de dimensions que, Hipercor al marge, mai han comès. I més encara quan ens trobem en la setmana que la fiscalia ha demanat al Tribunal Suprem que no permeti que Sortu es presenti a les eleccions.

Potser cap de les suspicàcies que plantejo estan fonamentades. No dic que no. Però cada cop sóc més escèptic a l'entorn de les notícies que ens ofereixen els mitjans de comunicació sobre el conflicte del País Basc.

dilluns, 22 de novembre del 2010

TV3 o el que no ha de fer una televisió pública


El debat que es va fer ahir al vespre a TV3, i que havia de servir per a contraposar les posicions polítiques dels caps de llista de les sis forces parlamentàries que es presenten a les eleccions del proper dia 28, va servir per a escenificar, de manera lamentable, el que no ha de fer una televisió pública.

L'escena final del debat, en la que Montilla i Mas intentaven "pastelejar" en directe un cara a cara, diu molt poc d'aquests dos candidats. El to utilitzat per tots dos (un dient "va, fem el debat ara" i l'altre "va, tria: dilluns, dimarts, dimecres, quan vulguis") deixa ben clar el sentiment de possessió, de propietat, d'instrument al seu servei que tenen tots dos candidats respecte la televisió pública. Lamentable.

Però el més lamentable és que TV3, "la nostra", hagi accedit a aquest mercadeig i faci demà dimarts al vespre aquest cara a cara.

Lamentable perquè des de TV3 han de saber que no estem en un sistema presidencialista que sí que justificaria aquest cara a cara.

Lamentable perquè des de TV3 s'haurien de qüestionar si èticament és admissible que una televisió pública deixi de banda amb aquest cara a cara a més del 40% de la població que en el seu dia no va votar ni CiU ni PSC (per no parlar dels que es van quedar a casa, van votar en blanc o van votar forces que no van treure representació; però això és un altre debat).

I lamentable perquè, fins i tot, és dubtós que aquest debat sigui legal. He vist que ERC ha presentat un recurs contra aquest debat. Espero que ICV-EUiA, PP i Ciutadans s'afegeixin a aquest recurs.

A TV3, que es va cobrir de glòria amb el seguiment que va fer de la visita del Papa, només li faltava això.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Jo vull ser tertulià

Fa un temps vaig tenir l'ocasió de dir-li al Francesc-Marc Álvaro que deia molt poc del nostre país que la "professió" de tertulià-opinador fos de les poques que gaudís d'immunitat (i impunitat). Em va donar la raó i em va posar com a exemple Fernando Savater. Jo li vaig dir que sí, però que també em referia a ell.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Aquest és el nivell del periodisme català?


Presteu atenció a aquesta imatge. És una captura del facebook de Roger Amigó, dirigent d'ICV de Gràcia. El to del seu missatge sembla, d'entrada, no excessivament seriós. De fet, ell mateix, després de la trascendència pública del seu comentari, ha hagut d'aclarir que no té una bola màgica que li permeti saber què passa pel cap del President Montilla:



I quina ha estat la trascendència pública del seu comentari? Doncs resulta que algun periodista espavilat d'Europa Press ha cregut que el que deia en Roger era cert, i n'ha fet notícia. I altres periodistes espavilats, en aquest cas de La Vanguardia i de l'Avui, han recollit el guant que els arribava d'Europa Press i, ràpidament, han fet pública l'exclusiva de la data de les eleccions.

Aquí podeu llegir la notícia de La Vanguardia.

I la meva pregunta és: aquest és el nivell del periodisme català? En Jordi Garriga em respon, també a través del Facebook: matins.sí

dissabte, 20 de març del 2010

De compras antes de matar


El departament d'interior del govern francès feia públic, ahir divendres, un vídeo en el qual es veia a uns suposats membres d'ETA comprant en un supermercat francès. Hores després, la Generalitat de Catalunya informa que els suposats etarres són, ni més ni menys, que membres del cos de bombers de la Generalitat.

Avui mateix el govern francès ha demanat perdó públicament per l'error.

Us imagineu la que haguessin muntat aquí La Vanguardia, en Josep Cuní i companyia, si el vídeo l'hagués difós el departament d'interior de la Generalitat de Catalunya i no el departament l'interior francès?

D'altra banda, paper ben galdós també el dels diaris i mitjans de comunicació en general. Tots i cadascun, sense excepcions, han emès el vídeo i n'han publicat fotografies. En la portada de l'ABC d'avui, per exemple, un dels titulars era "De compras antes de matar" acompanyat d'una fotografia dels bombers catalans. En aquests moments l'edició digital d'aquest diari tracta la notícia amb aquest titular: "De golpe y porrazo, hemos sido etarras". El subtítol: "Uno de los bomberos a los que Francia señaló como miembros de ETA afirma que se van a quejar por el tratamiento recibido". Jo matisaria el titular: "Uno de los bomberos a los que Francia y los medios de comunicación señalamos como miembros de ETA...".

És normal que els mitjans de comunicació es refïin del departament d'interior francès com a font d'informació i, per tant, és normal que hagin publicat aquesta informació. Però no estaria de més que els mitjans de comunicació, per una vegada, assumeixin que cometen errors. I, al meu entendre, les disculpes del departament d'interior francès haurien d'anar acompanyades de les disculpes dels mitjans de comunicació en bloc.

dilluns, 9 de novembre del 2009

El diari "Avui" i la crisi política de Cerdanyola



Algun fenomen paranormal està afectant a la redacció del diari Avui. I si no, fixeu-vos el que ha passat amb el tractament de la crisi política que estem vivint a Cerdanyola:

Dijous 5 de novembre l'Avui treu una notícia amb el titular "PSC, CiU i PP es reparteixen el govern a Cerdanyola". Cliqueu aquí i llegiu-ne el contingut.

Notícia d'avui, dilluns 9 de novembre. El titular, una mica diferent: "El govern de concentració pren forma". I el contingut de la notícia d'avui? Llegiu-lo aquí.

Algú és capaç de trobar les 7 diferències? Jo us en dic una: el peu de foto. Va, animeu-vos a trobar-ne més!

(i no entro a discutir el contingut de la notícia publicada la setmana passada i re-publicada avui, perquè...)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Prostitució: la hipocresia en milions d'Euros

Interessants (i interessades, òbviament), les dades que avui publica el diari Público. Resulta que els diaris espanyols s'embutxaquen més de 40 milions d'euros anuals provinents dels anuncis de "contactes", de putes per a parlar clar. Segons aquest diari, El País publica 702 anuncis de prostitució diaris, El Mundo 672, l'ABC 225 i La Razón 91. He fet l'exercici de comptar, en diagonal, els que avui surten a La Vanguardia: més de 350.

No està malament, en un moment en que alguns han volgut posar la prostitució al bell mig del debat polític i mediàtic, saber que, precisament ells, es lucren d'aquest negoci que en moltes ocasions es tracta de pura explotació sexual impulsada per autèntiques màfies.

Fins aquí arriba la seva hipocresia.

En un altre post parlaré dels que són per a mi els autèntics problemes de Les Rambles, del Raval i del conjunt de Ciutat Vella. Més hipocresia.

dimecres, 29 de juliol del 2009

La Vanguardia, el diari que Catalunya mereix?


He volgut començar aquest post amb una imatge prou explícita que ens recorda el passat no tant llunyà de La Vanguàrdia.

Però no era de la defensa del franquisme, de la connivència amb el feixisme, de l'adulació al dictador ("España se lo debe todo a Franco"), que aquest diari ha fet del que volia parlar. Volia parlar del seu paper actual. Del seu paper i de la seva impunitat (de la seva i de molts dels qui hi escriuen) en aquest país que, fa poc, en un dinar d'antics "camarades", qualificàvem de "país d'idiotes". I que ningú se m'ofengui.

Aquest és un diari que pot publicar una informació falsa amb clars objectius polítics. I no passa res. Òbviament no sommiem amb cap possible rectificació.

És un diari que es permet el luxe (o la indecència) de citar un polític que s'ha passat l'ètica política pel forro de les moltes butaques que ha ocupat, i que segurament és en bona part responsable del desastre polític i social que viu Itàlia en els darrers anys (parlo de Giulio Andreotti, brillantment retratat a la pel·lícula "Il divo"). I es permet fer aquesta cita per erosionar de la forma més lamentable a dos polítics catalans com són Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura.

És un diari que permet que la gran guillotinada de la política catalana escrigui un article (vegeu la meva benevolència en fer referència a només un) parlant o vomitant de/sobre candidats guillotinats, un altre cop Saura i Carod (però sumant-hi Herrera i Puigcercós), i aprofitant per abocar tota la seva bilis anti ERC i anti ICV ("La cuestión no es quién manda en ERC, sino hacia dónde va ERC, y este es el algoritmo más indescifrable del viejo partido. No tienen ni idea" o "No es que IC no sepa qué quiere ser de mayor. Es que no sabe qué es de pequeño"). Per cert, la guillotina de la ciutadania va fer que Pilar Rahola aconseguís un 0'96% dels vots en les eleccions municipals a Barcelona l'any 1999. Que cadascú aguanti la seva guillotina.

I és un diari que avui es permet disfressar-se d'Acebes de la política catalana, anant més a l'extrem que CiU i PP, i contaminant de forma perversa el debat sobre l'incendi a l'Horta de Sant Joan. És igual que hagin mort cinc bombers. És igual que des que Saura és Conseller d'Interior s'hagi multiplicat la inversió en bombers. Tant se val. L'objectiu és el que és.

És el que té la impunitat: va més enllà (molt més enllà) de qualsevol codi deontològic.

diumenge, 31 de maig del 2009

Sobre els blocs electorals als TN

Aquests dies estem veient com els periodistes de TV3 expressen la seva queixa pels blocs electorals que els obliguen a informar de la campanya amb un temps cronometrat per a cada partit en funció de la seva representativitat, i no pas a partir de criteris periodístics.

A priori la queixa em sembla raonable. Crec que tota informació que transmetin els informatius ha de resopndre a valroacions que facin els professionals de la informació a partir de criteris periodístics.

Ara bé, si mirem el que passa en mitjans que no estan subjectes a aquesta obligació, podem observar que la qüestió potser no és tant clara. Sense anar més lluny, qui avui hagi llegit La Vanguardia, veurà a la pàgina 18 com el PP fa campanya a Esplugues de Llobregat (amb foto de Vidal - Quadras, Rajoy i Sánchez - Camacho fent botifarres a la graella), a la pàgina 20 com CiU fa campanya a Barcelona (amb foto de Ramon Tremosa tocant el piano) i a la pàgina 22 com el PSC fa campanya a Tarragona (amb foto de Corbacho, Badia i Montilla agafats de la mà).

I ICV-EUiA? I ERC? Doncs el criteri periodístic dels professionals de la informació de La Vanguardia ha decidit que el que ahir va fer ERC i el que ahir va fer ICV-EUiA no tenia interès informatiu.

I el cas de La Vanguardia d'avui no és un cas excepcional. Vist això, potser arribarem a la conclusió que els blocs electorals als informatius dels mitjans públics encara continuen sent necessaris.

dimarts, 5 de maig del 2009

Té lectura política el lideratge de RAC1?

La setmana passada es va fer públic que RAC1 s'ha col·locat en el primer lloc de les preferències radiofòniques de la població catalana, acabant amb l'hegemonia de Catalunya Ràdio i la Cadena SER.

Lectures d'aquest canvi en els índexs d'audiència se'n poden fer moltes. I la primera ha de ser, per força, la qualitat de la programació oferta. Aquí crec que hi ha un element a destacar i és que, com a oient diari de la ràdio que sóc, per a mi RAC1 ha suposat aire fresc en el mapa radiofònic català. Això és innegable. RAC1 ha sabut trobar una fórmula innovadora que ha deixat enrere velles fórmules encarnades per les dues grans emissores de sempre.

Però, des dels despatxos que correspongui, crec que cal fer l'anàlisi política del que signifiquen aquests resultats. Perquè per a mi és evident que aquesta lectura política existeix. I no veure-la o no voler veure-la seria un error.

RAC1 no és una exepció dintre del potent univers mediàtic del Grupo Godó. I de tothom és sabut que, des del punt de vista polític, aquest grup ha atacat de forma sistemàtica el pacte entre PSC, ERC i ICV-EUiA a la Generalitat de Catalunya. I l'acarnissament ha estat, i és, especialment dur amb ICV-EUiA i també amb ERC.

L'aposta política del Grupo Godó és, clarament, la sociovergència. Una fórmula de govern que, sota la disfressa de l'estabilitat, acabaria amb qualsevol qüestionament crític del paper dels grans lobbies econòmics del país.

Qui hagi de fer l'anàlisi dels resultats de l'audiència radiofònica a Catalunya no ha d'oblidar aquesta lectura política. No ha d'oblidar que la ràdio més escoltada és una ràdio que aposta clarament pel retorn de CiU al poder amb el suport del PSC. I no ha de tenir la clàssica temptació de "criminalitzar" l'oient: a ningú se l'ha obligat a canviar la seva emissora de sempre per RAC1, i si ho ha fet és perquè ho ha considerat millor.

Analitzem bé, doncs, la lectura comunicativa, sociològica, política i, diguem-ho clarament, electoral que el recent lideratge de RAC1 pot tenir al darrera.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Conversa amb Joaquim Ibarz

L'últim comentari de l'Ibarro en el darrer post d'aquest bloc, m'ha fet recordar una conversa via mail que vaig tenir amb Joaquim Ibarz, periodista de La Vanguardia.

Tot just després acabar el Fòrum Social Mundial (FSM) que es va fer l'any 2006 a Caracas, i al qual vaig tenir l'oportunitat d'assistir-hi, Ibarz va publicar un article titulat "Chávez secuestra al Foro Social Mundial". L'article era tant tendenciós i manipulador que no em vaig poder estar d'enviar-li un mail per dir tot el que pensava.

He intentat recuperar el mail que li vaig enviar però m'ha estat impossible. De totes maneres recordo en part el que li vaig dir.

Vaig començar dient-li que estava segur que ell no havia assistit al FSM perquè el que deia tergiversava totalment la realitat del que allà havia passat. Per començar, no era veritat que es tardés cinc hores des de l'aeroport fins a Caracas, sinó que hi vam estar exactament la meitat de temps. I, a més, erem totalment conscients que això seria així perquè l'organització del FSM ens havia advertit de l'esfondrament del viaducte.

Però és que, a més, el que explicava del desenvolupament del FSM, tampoc era veritat. No era veritat que la imatge de Chávez estés en gairebé tots els espais de debat. No era veritat que no s'haguéssin escoltat veus crítiques vers el chavisme durant el FSM. Li vaig explicar que jo mateix vaig assistir a dues activitats que en el fons eren debats entre partidaris de i crítics amb Chávez (el problema, per gent com l'Ibarz, és que eren crítics des de posicionaments d'esquerres i no mafiosos). No era veritat que el FSM de Caracas fos molt polititzat o, com a mínim, ho era tant com els que s'havien celebrat fins llavors a Porto Alegre que, en el fons, eren organitzats pel Partido dos Trabalhadores amb el suport, primer del govern de l'estat de Rio Grande do Sul, i després del propi govern federal del Brasil un cop el PT va guanyar les eleccions. Una altra mentida, o mitja veritat, de l'article de l'Ibarz era el nombre d'assistents al FSM, perquè un bon periodista, o un periodista no tendenciós, no hagués amagat el "petit" detall que suposava que aquell any, per primera vegada, el FSM era de caràcter descentralitzat, o policèntric, com dèien ells. No hi havia només un Fòrum, sinó que n'hi havia tres: un a l'Amèrica Llatina (Caracas), un a l'Àfrica (Bamako) i un altre a l'Àsia (Karachi). Això, òbviament, va repartir el nombre de participants en cadascun dels Fòrums.

No recordo si li vaig dir alguna cosa més. Sé que em vaig quedar descansat i estava segur que no rebria resposta. Però em vaig equivocar. Em va respondre, i la resposta sí que l'he pogut recuperar:

Estimat Roger:

Mucha sgracias por tu mensaje en respuesta a mi tema sobre el Foro SocialMundial. Me gusta lo que escribes porque podemos entablar un diálogo sobreel Foro, el movimiento que representa y Chávez.

desde que sin ser invitado asistió de manera tangencial en 2002 al Foro dePorto Alegre (intervino en una parroquia del extrarardio, junto a ramonet),Chávez tenía el propósito -así lo dijo en aquel entonces- de llevar el Foroa caracas. Creo entender un poco los propósitos de Chávez. Si quiso llevarel Foro a Venezuela no era para promocionarlo y ayudar al movimiento, sinopara autopromocionar su llamada revolución bolivariana. Con este propósito,organizó y financió en agosto pasado el festival Mundial de la juventud, quehasta entonces solo se había celebrado en países comunistas y satélites.

ahora bien, me disculpo sicrees que alguna de mis afirmaciones nocorresponde a la realidad. Yo puedo decirte que a primeros de enero pasé porla vieja carretera que va al aeropuerto y puedo asegurarte que tardé cincohoras. Quizá durante los días del Foro se tomaron medidas para que eltrayecto no fuera tan largo. pero eso no altera la situación que viven los venezolanos por desidia de un gobierno que regalapetrodólares a distra y siniestra, mientras en su país aumenta la pobreza yse caen las infraestrucras (si estás interesado en el trema te mandaré unlargo trabajo que publiqué en La vanguardia en diciembre titulado "Lapobreza se traga a Chávez", no sé si lo leiste).

Ahora estoy en haiutí cubriendo las elecciones. Si gustas, permite que tetutee, podemos seguir el tema en unos días, cuando regrese a México, mire4sidencia habitual, desde donde cubro América Latina. Solo quería decirteque sigo muy de cerca la actualidad venezolana desde hace más de 20 años,estuve en caracas cuando Chávez encabezó una asonada milutar que provocódecenas de muertos para acabar con la frágil e imperfecta democraciavenezolana. De acuerdo que en los gobiernos anteriores había incompetencia y corrupción, pero por esa razón tendrían que volver las dictaduras miluitares a toda América Latina (Chile, por la calidad de sus dirigentes,es un caso aparte), incluído el Brasil de Lula da Silva.

seguimos en contacto

joaquim


Li vaig respondre, però no en conservo el mail. I, efectivament, em va enviar alguns articles seus ("La pobreza se traga a Chávez", "Los campesionos españoles expropiados en Venezuela están desamparados" i algun altre) i durant algun temps vam debatre via mail sobre l'Amèrica Llatina.

Això ho he recordat avui pel comentari de l'Ibarro i m'ha fet gràcia explicar-ho.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Qui em pot ajudar?

A veure si algú em pot ajudar a triar, perquè cada cop és més difícil.

Descarto d'entrada La Razón, l'ABC i El Mundo (encara recordo els temps en els que en el Consell Nacional de Joves ens distingiem els uns dels altres en funció de si portavem El País o El Mundo sota el braç...), per raons òbvies.

El País: un diari suposadament d'esquerres, però a la pràctica de dretes (rotllo Solbes, per entendre'ns) i cada cop més desesperadament centralista.

La Vanguardia
: un diari purament de dretes i que últimament té com a esport preferit l'atac directe (sigui via semàfors vermells o per altres vies) a ICV.

El Periódico: un pamflet. El diari oficial del PSC.

L'Avui: ha passat de ser el pamflet de l'Abadia de Montserrat a ser un pamflet de no se sap què dirigit per un peridista del nivell (?) del Xavier Bosch. Sense paraules.

Público
: la suposada alternativa a El País, però que s'aproxima més a un TBO que a un diari.

Qui em pot ajudar?

dissabte, 17 de maig del 2008

Un mitjà diferent



Avui he conegut un diari d'informació general diferent. Es tracta del diari Diagonal. Una publicació quinzenal, amb vocació d'informació alternativa i de transformació social, i sorgit des dels moviments socials.

Tot i que, com és obvi, té certs dèficits, en un moment tant acrític tant des del punt de vista polític com des del punt de vista mediàtic, és positiu que vagin sortint noves alternatives comunicatives.

divendres, 9 de maig del 2008

Cracks de la informació i la crítica

Algun dia s'hauria de reconèixer la lúcida capacitat de crítica política de cracks com Forges o El Roto. Només llegint les seves tires diàries ens podriem estalviar qualsevol Telenotícies.

Aquí unes quantes lliçons de El Roto:





dimarts, 29 d’abril del 2008

TV3 i Xavier Sala i Martín


Mai no he entès com una televisió pública de qualitat com és TV3 s'entesta en convidar, una vegada sí i una altra també, a un personatge com en Xavier Sala i Martín per a parlar de qualsevol cosa i en qualsevol moment.


Ahir en vam tenir un exemple. El programa Àgora del Canal 33 debatia sobre la vigència dels valors del Maig del 68 quaranta anys després. Sala i Martín era un dels convidats a debatre, juntament amb Xavier Rubert de Ventós, Ferran Mascarell i Ferran Saez. Òbviament, en Sala i Martín no va desaprofitar l'oportunitat per a fer gala de les seves característiques dosis de demagògia política que, de no ser perquè tenen l'altaveu habitual i constant d'una televisió pública, farien riure. Però tal i com està la cosa, mediàtica i política, de riure no en fa gens.


Per a què us feu una idea, en Sala i Martín va acusar, sense rubor i sense complexes, els partits com ICV d'afavorir el naixement d'opcions polítiques xenòfobes a Europa. Quin argument va utilitzar? Senzill: com que ICV defensa els drets de les persones immigrants, la classe obrera (a la qual només li va faltar qualificar d'analfabeta) es rebotarà perquè veurà que aquests partits estan defensant els drets de la gent que ve aquí a treure-li el lloc de treball i, per tant, naixeran les opcions xenòfobes. Fantàstic. El pitjor és que cap dels contertulis, i molt menys el conductor del programa, es va atrevir a dir la realitat: el que genera sentiment xenòfob és que algú digui que els immigrants vénen aquí a treure els llocs de treball als autòctons, i que hi ha partits que adrecen les seves polítiques a defensar els drets dels immigrants en detriment dels drets dels autòctons.


Diu molt poc de la qualitat intel·lectual i mediàtica del nostre país la cobertura que se li dóna, ja sigui en mitjans privats com en públics, a persones com en Sala i Martín o com, en un altre nivell, en Salvador Sostres que s'han cregut tant el seu paper d'enfant terrible que el que fan és desacreditar els marcs on se'ls dóna altaveu.