divendres, 1 d’abril del 2011

La fi d'una època?


La lectura de "El fin de una época" deixa, al meu parer, un regust agredolç.

Bàsicament perquè un acaba amb la sensació d’estar davant del testament, en forma de llibre, d’Iñaki Gabilondo i, per extensió, d’un determinat tipus de periodista i periodisme que cada cop es porta menys. Un periodisme que, estant o no d'acord amb la ideologia de qui el practica, dóna la sensació de posar l'ètica, el rigor i el respecte per davant d'altres qüestions.

En realitat "El fin de una época" no ens diu res de nou. No ens diu res que qualsevol persona interessada en la comunicació i el periodisme, amb un mínim de capacitat crítica, no hagi pogut observar. El valor que té és que hi ha algú amb el prestigi de Gabilondo que ho posa negre sobre blanc.

Des de la denúncia al fet que els informatius s'hagin convertit en un espectacle publicitari, a la fal·làcia de la frase "ho estàs veient, està passant" que ens fan creure (i que, si no estic equivocat, va començar a ser protagonista a partir de la primera Guerra del Golf); passant per la preponderància de la quantitat per damunt de la qualitat o, pitjor encara, de l'ètica professional; o per la imposició del que Gabilondo qualifica com a "llenguatge de la píndola, de la publicitat, de la promoció", el periodista basc fa una anàlisi poc edificant de l'estat actual de la professió periodística que considera, penso que amb una barreja d'indignació i resignació, que s'ha lliurat a la lògica de l'empresa i dels poders polítics.

En una cosa discrepo amb Gabilondo. I és que considera que els periodistes han de ser els representants de la gent davant del poder. Els periodistes no representen a la gent, perquè ningú els ha escollit per a què representin a ningú. Els periodistes són uns professionals com qualssevol altres que, en tot cas, sí que han de desenvolupar les seves tasques amb una exigència ètica superior a la de molts altres. I aquí sí que coincideixo amb Gabilondo: hi ha un cert desconcert sobre el paper que han de jugar els periodistes i cal un debat sobre la responsabilitat social que tenen els periodistes i les empreses de comunicació. Ho he dit alguna vegada en aquest bloc, i ho torno a dir avui. La incidència social dels mitjans de comunicació a l'hora de crear opinió pública és enorme. I, si bé hi ha casos en els quals aquesta incidència pot ser inòqua, hi ha molts d'altres casos en què això no és així. Per tant, la professió periodística ha de ser conscient d'aquesta responsabilitat social. I ara mateix sembla que sigui més conscient del seu poder de manipulació i de condicionament de l'agenda política (i econòmica) que no pas d'aquesta funció social.

Algunes de les frases finals del llibre de Gabilondo, crec que és millor posar-les tal i com les diu, perquè són més sentides:

"Una de las cosas que define a las personas de mi edad es que no sabemos lo que va a suceder, vivimos en el estupor. Me causa estupor el relato de la complejidad: no sé cómo se cuenta (···) las cosas me parecen cada vez más complejas, más llenas de matices, y la paradoja es que hay que contarlas de una manera más rápida, más corta, más impactante (···). Cuando no nos es dado narrar la complejidad, caminamos hacia la propaganda, que es el lenguaje de la simplificación de las cosas complejas".

"Al morir un tiempo periodístico histórico, ha llegado el momento de que yo muera con él (···). Cuando el peridosimo parece entonar un blues por un tiempo que se acaba y las empresas buscan un nuevo modelo de negocio, es lógico que yo concluya y que mi carrera forme parte del adiós".

Malgrat que el to de "El fin de una época" és essencialment negatiu, Gabilondo acaba amb un mínim d'esperança, afirmant que tard o d'hora es retornarà a l’ètica clàssica del periodisme tot i que renovant de dalt a baix la professió, i posa el cas de Wikileaks com a exemple. Jo, sincerament, sóc menys optimista.

El dubte final: hagués fet Gabilondo aquest llibre si continués conduint l'Hoy por hoy de la Cadena SER o els informatius de Cuatro o CNN+? Qui sap. Però recorda, salvant les distàncies, al cas del president de la Generalitat que s'ha fet independentista quan ja no té cap responsabilitat política.