L'única manera d'avançar és anar endavant

Més o menys d'aquesta manera titula el seu post sobre l'atemptat d'aquest cap de setmana a Irlanda el líder del Sinn Féin, Gerry Adams.

Per Adams aquest atemptat és, sense ambigüetats, un atac al procés de pau, i explica que, en els dies en què no hi havia manera pacífica o democràtica de reivindicar els drets fonamentals o els drets civils, el Sin Féin, i ell mateix, defensaven l'acció armada de l'IRA. Dit d'una altra manera, per Adams, l'activitat de l'IRA era en el seu moment totalment legitimada. I, en canvi, en aquests moments, en ple desenvolupament del procés de pau, aquesta legitimitat no existeix. Perquè avui hi ha una alternativa democràtica.

Gerry Adams opina que la voluntat popular a Irlanda està per un canvi pacífic i democràtic, i assegura que creu que aquest objectiu és compartit pels "veïns de la Gran Bretanya".

Adams acaba assegurant que tothom té un grau de responsabilitat en la defensa de la pau, i que no hi ha marxa enrera. L'única manera d'avançar, diu, és anar endavant.

Tant debò aquí tothom fos capaç de fer aquests tipus d'anàlisis. Segurament avui el País Basc viuria d'una altra manera.

Derry 1972. Gaza 2009?

Estic llegint "Antes del amanecer" l'autobiografia de Gerry Adams, lider del Sinn Fein. Com no podia ser d'una altra manera, en un moment del llibre Adams fa referència al Bloody Sunday del 30 de gener de 1972 a Derry.

Algunes de les frases que diu Adams sobre aquests fets m'han traslladat a l'actualitat. "(···) aquelles morts van ser el resultat d'una deliberada i planificada operació militar destinada a instaurar el terror en els cors de tots els nacionalistes irlandesos que vivien sota la dominació britànica (···)"; "La ferida inflingida aquell dia continua oberta avui"; "Diners, armes i nous reclutes van inundar l'IRA"; "(···) en un temps relativament curt, l'IRA (···) va comptar amb l'aclaparador recolzament del poble nacionalista".

I dic que m'han traslladat a l'actualitat perquè crec que això és el que pot passar a Palestina 37 anys després. La brutal actuació de l'exèrcit israelià pot donar arguments, armes i voluntaris a Hamàs. I la ferida avui oberta pot no cicatritzar en molts anys.

Un dia a Falls Road, Belfast

Avui, dintre de la breu estada a Belfast, hem visitat Falls Road. Aquest carrer amaga, de ben segur, bona part de la història del conflicte irlandès.

Per a qui no ho sàpiga, Falls Road és un dels principals nuclis de població repúblicana (catòlica) de Belfast. Durant molts anys aquest barri popular ha estat un dels escenaris principals dels disturbis (troubles) causats per l'exèrcit ocupant britànic, per la policia britànica, per grups paramilitars unionistes i per militants republicans de l'IRA, i que tenien el seu fonament principal en la manca de drets civils, socials i polítics de la comunitat catòlica republicana. Una de les peculiaritats d'aquesta zona dels afores de la capital d'Irlanda del Nord, si es té en compte la magnitud d'aquests troubles, és que toca amb Shankill Road, zona unionista (protestant). Aquestes dues zones han estat separades per un mur, anomenat peace lines, amb l'objectiu de limitar aquests troubles.

No és aquest un espai per a parlar de la història del conflicte irlandès, però sí que crec que era necessari, abans de continuar, escriure unes línies sobre Falls Road, un barri en el qual els múltiples murals exerceixen de document històric de gran valor, de manteniment del sentiment de comunitat i de cohesió identitària, i de manteniment de la memòria històrica d'una zona que ha patit com poques a Europa en el segle XX.

Feta doncs aquesta mini introducció (els experts sobre Irlanda que llegeixin aquest bloc que em perdonin per la manca de rigor), anem al que hem fet avui.

La visita per Falls Road l'hem fet amb un guia turístic especial. Un pres de l'IRA. No hem acabat de deduir si es tracta d'un pres immers en un programa de reinserció, o d'un ex-pres reinsertat. En tot cas, es tracta d'una persona que, amb un anlgès molt tancat (confesso que m'ha costat molt entendre el que deia), transmetia una sensació un pèl agredolça. Rostre trist, però amable. Parlar tranquil, però enèrgic. Una persona que ha viscut el conflicte, valgui la redundància, en primera persona. I que, amb una mica de sorpresa per part nostra, et parla del conflicte no només en primera persona sinó en present. Els acords de pau són encara recents i, malgrat que sembla que es va per bon camí, els records de les experiències viscudes, de les morts de familiars i amistats, són terriblement presents. I així és lògica l'existència de certs recels.

En tot cas, és un luxe poder compartir unes hores amb algú que et parla des de l'experiència directa i que et parla de gent com Pat Finucane o Bobby Sands per haver compartit ideals i lluites amb ells.

En algun altre moment parlaré més del conflicte del nord d'Irlanda, però vist el que he vist, llegit el que he llegit, escoltat el que he escoltat, la pregunta principal que em faig és com, en ple segle XX, un Estat com la Gran Bretanya va fer el que va fer amb la comunitat republicana nord-irlandesa i com (ara que fem crides a la comunitat internacional per a exigir a Israel que acabi amb la seva política d'agressió a Palestina)
la comunitat internacional va deixar que fes el que va fer. Quan parlem d'una comunitat amb menys dret a vot que una altra amb la qual comparteix territori; quan parlem d'una comunitat amb menys accés als serveis socials que una altra amb la qual comparteix territori; podem pensar en la discriminació cap a la minoria negra dels Estats Units fins a principis del segle XX o de la discrimanció que, com deia, estan patint els palestins. Però és que aquesta discriminació la patien, també, els nord-irlandesos catòlics republicans. I d'això no en fa pas massa.