(A)punts d'estiu (4): aqüeductes i falsos aqüeductes

Llegint el llibre "Històries de la història de Barcelona", m'assavento que al carrer dels Capellans, allà on hi ha una placeta que podria ser una més de les boniques placetes del centre de Barcelona; allà on en comptes d'haver-hi una placeta hi ha un aparcament de motos; allà on hi ha una vella paret en la qual, tot i haver-hi estat en moltes ocasions prenent alguna cosa a la terrassa del Living Bar que està tot just al davant, mai m'hi havia fixat; doncs allà, resulta que allà, hi ha entaforat un antic aqüeducte romà.

La foto és prou eloqüent.

I resulta que, a més, l'aqüeducte que ens venen com a autèntic aqüeducte romà, i que està situat a la Plaça Nova, just al costat de la Catedral, no és, en realitat, un aqüeducte romà, sinó que és de l'any 1958.

El món al revés.

Una plaça peculiar

Fa un parell de mesos que m'he traslladat a viure al carrer Metges de Barcelona. Per a qui no situï el carrer, es tracta del Forat de la Vergonya, a cavall dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina. Per a concretar encara més, em trobo al mig del triangle de les parades de metro d'Arc de Triomf, Urquinaona i Jaume I. Però no és de geografia urbana de Barcelona del que volia parlar, sinó del món a part que suposa aquesta zona situada a pocs minuts de punts ultraturístics de la capital catalana: Palau de la Música, Catedral, Mercat de Santa Caterina, Santa Maria del Mar, etc.

D'entrada visc a un carrer (Metges), que en realitat no és un carrer, sinó que és una plaça.

I és una plaça de les que ja no se'n fan: de sorra.

I és una plaça que no havia de ser una plaça, sinó un gran aparcament. I és una plaça que si ara no és un aparcament i és una plaça, és perquè el moviment veïnal va preferir que fos una plaça i no un aparcament. I que sigui una plaça i no un aparcament va costar alguns cops amb la policia. I algun problema amb la justícia.

I és una plaça amb un hort. Un hort d'agricultura ecològica, "autogestionat" per part del veïnat.

I és una plaça amb una taula de ping-pong. I us juro que sento la piloteta de ping-pong a qualsevol hora del dia i de la nit. I de la matinada. I no em molesta.

I és una plaça amb porteries de futbol i cistelles de bàsquet. I és una plaça on, a més de jugar a futbol i a bàsquet, s'hi juga a bèisbol.

I és una plaça amb mosques. Un dia algú em va dir que si hi havia mosques ens n'haviem d'alegrar, perquè el normal és que hi hagi mosques. I potser tenia raó.

I és una plaça amb soroll. Però amb soroll de vida. No de motors.

I és una plaça dominicana. I paquistanesa. I catalana. I...

No és una plaça fashion. És una plaça de les d'abans. Per això és una plaça peculiar.

barcelones

Sortim del carrer Cardenal Casañas i ens trobem a sota de casa un personatge amb un gos i una flauta demanant diners. Anem cap a la Rambla i entrem al metro. Parada de Liceu.

Dintre del metro una família de turistes. Ella, una dona negra, de pell molt fosca. Ell un home blanc, sembla més gran que ella. Els dos fills, ni blancs ni negres. Un noi adolescent, i una nena petita. Ens pregunten on han de baixar per anar al Parc Güell. Jo crec que a Vallcarca. Un altre home diu que a Lesseps. Decideixen baixar a Lesseps.

Continuem línia verda cap amunt. Arribem a Vall d'Hebrón. Comença a ploure una mica i tot està en obres. És difícil arribar a l'hospital, i és difícil creuar la Ronda. Nosaltres hem de baixar cap al Carmel. I un cop baixem cap al Carmel, pugem per carrers d'escales mecàniques i d'escales no mecàniques. Pujades i baixades. Veiem un pis. Un estudi. No està malament. Mal comunicat. Però ens diuen que a l'estiu s'inuagurarà allà mateix la nova parada de metro del Carmel. I ens ve al cap el famós esvoranc.

Del Carmel baixem caminant cap a Horta. Parem a dinar a un restaurant gallec. No en recordo el nom. És un restaurant gallec, gallec. Menjar gallec, i homes gallecs. L'única dona està a la cuina. Cuinant, entre altres coses, el pop a la gallega i la truita de patates que demanem. Ens pregunten si volem "pan normal o pan con tomate". Acabem menjant "pan normal y pan con tomate". A la taula del costat un home jubilat dina sol. Després se li afegirà un altre home. Dina algun tipus de "cocido", i de segon un gran plat de peix i marisc. "Para ser un jubilado, hay que ver como comes" li diu l'home del bar "no sé cómo comes tanto si no haces nada en todo el día". L'home jubilat fa cara trista. És dissabte i dina al bar. La nostra teoria: és un home gallec que va haver de deixar la seva terra per venir a Barcelona. A Horta. Ha treballat tota la vida en una fàbrica. Ara és jubilat i vidu. És una persona trista. Ens preguntem si tots els homes que estan al bar, a la barra o asseguts (i que en tota aquella estona han discutit de coses tant diverses com si bascos i navarresos són el mateix o sobre quin ha estat el millor àrbitre de futbol de la història), han sortit mai d'aquell barri. Ens dóna la sensació que aquella gent no deu haver anat mai a la Plaça de Catalunya. Marxem d'allà i jo em quedo amb les ganes de tornar-hi. De tornar-hi amb una càmera i de rodar aquelles cares tristes parlant de la seva vida.

Baixem pel Passeig de Maragall, fins que trobem una parada de metro. De la línia groga. En un fanal, una banderola de BTV. L'eslògan: "La caixa tonta?". I recordo la vocació de marginalitat de BTV amb un anunci que deia una cosa similar a aquesta: "La gent vol tele-escombraria. Per això nosaltres fem programes d'arquitectura".

Baixem a la parada de Jaume I. I, entre turistes, tornem cap a la Plaça del Pi i el carrer Cardenal Casañas. A la Plaça del Pi hi ha una de les fires habituals de cap de setmana. El personatge del gos i la flauta, ja no hi és.

barcelones

Prostitució: la hipocresia en milions d'Euros

Interessants (i interessades, òbviament), les dades que avui publica el diari Público. Resulta que els diaris espanyols s'embutxaquen més de 40 milions d'euros anuals provinents dels anuncis de "contactes", de putes per a parlar clar. Segons aquest diari, El País publica 702 anuncis de prostitució diaris, El Mundo 672, l'ABC 225 i La Razón 91. He fet l'exercici de comptar, en diagonal, els que avui surten a La Vanguardia: més de 350.

No està malament, en un moment en que alguns han volgut posar la prostitució al bell mig del debat polític i mediàtic, saber que, precisament ells, es lucren d'aquest negoci que en moltes ocasions es tracta de pura explotació sexual impulsada per autèntiques màfies.

Fins aquí arriba la seva hipocresia.

En un altre post parlaré dels que són per a mi els autèntics problemes de Les Rambles, del Raval i del conjunt de Ciutat Vella. Més hipocresia.

Mapes d'incivisme

Un bon article de Joan Subirats:

Estamos descubriendo que la ciudad, o parte de ella, se ha vuelto incívica. Se publican fotos de prostitutas ejerciendo en plena calle, de lugares de recreo de los niños en los que dormitan vagabundos, de carteristas aprovechándose de bañistas desprevenidos... Incluso se trazan mapas de prostitución en el Raval, o se identifican los lugares en los que proliferan lateros o "sin techo". Convendría quizás un mayor esfuerzo en esta labor de denuncia, sacando a la luz episodios menos visibles y truculentos. Fotos de trapicheos inmobiliarios, de pelotazos urbanísticos, de cuchicheos financieros que adelantan ganancias o advierten de pérdidas, de caseros que cobran alquileres abusivos por infraviviendas... Lamentablemente nos cebamos en lo fácil. Lo que todos sabemos. Y nuestros mapas de incivismo resultan previsibles. ¿Para cuándo el mapa de la prostitución ligada a las ferias y congresos que tanto alegran a la ciudad? ¿Para cuándo el mapa de los trabajos en precario o de la sobreexplotación laboral de los inmigrantes irregulares? ¿Dónde podemos conseguir el mapa de los apartamentos ilegales que sirven de cobijo dorado a turistas y transeúntes varios?

Tenemos un problema. La ciudad se torna crecientemente compleja y añoramos lo que también rechazamos. Queremos ser simultáneamente Helsinki y Marrakech. Queremos más autoridad y coerción normativa, pero criticamos el exceso de regulaciones, la intromisión institucional en nuestras vidas. Deberíamos reaccionar con tino. Podemos mejorar nuestros espacios públicos, implicándonos todos en su sostenibilidad social. En algunos casos es un tema de pequeños ajustes urbanísticos, en otros de facilitar o restringir accesos. Lo que no funciona es responder a la complejidad con la simple respuesta policial. Lo que tampoco servirá es estigmatizar personas, colectivos o barrios, convirtiéndolos en los chivos expiatorios de nuestras inseguridades y contradicciones, y mucho menos usándolos como aliviadero de una hipócrita doble moral. Nadie duda de lo perturbadoras que son ciertas conductas y actuaciones en calles y plazas de la ciudad, y conviene trabajar para evitar que la escalada de los desatinos aumente, pero no podemos aislar esas manifestaciones bochornosas de otras muchas que las alimentan, ayudan a que proliferen y, sobre todo, se lucran directamente o indirectamente de ellas.

Més enllà del Tibidabo

Tinc el privilegi del veure cada dia les dues cares del Tibidabo. El veig d'esquena quan estic a la meva ciutat. I de cara quan estic, també, a la meva ciutat.

Quan el veig d'esquena penso que al darrera hi ha la gran ciutat i el mar. Quan el veig de cara, sovint de nit i il·luminat, com ara, penso que al darrera hi ha part de la meva vida, passada i present.


Banda sonora de les vistes al Tibidabo: With or without you, per tancar la meva dèria post-concert d'U2.

Excés de turisme a Barcelona

Llegia la setmana passada a La Vanguardia una entrevista a una experta en gestió de turisme en aquelles ciutats en què aquest és ja un problema per la seva massificació. Parlava de ciutats com Florència, però també alertava del creixent procés de massificació turística en aquelles ciutats que són receptores de turisme provinent de vols de companyies aèries de baix cost, com és el cas de Barcelona. Advertia, així mateix, que aquest problema s'agreujaria quan la Xina i l'Índia "despertessin" i comencessin a exportar turisme.

Aquesta experta està en contra d'establir mesures com poden ser taxes turístiques argumentant que això el que faria és "aburgesar" encara més el turisme i discriminar en funció de la capacitat econòmica. També rebutja, per impossible, l'establiment de quotes turístiques.

La proposta principal que fa, o com a mínim la que es comenta en l'entrevista, és la de fer grans parcs temàtics que reprodueixin els espais turístics de les ciutats. És a dir, buscar un lloc on es pugui fer una espècie de Port Aventura on els turistes puguin, en el cas de Barcelona, visitar reproduccions de la Sagrada Famíla, Les Rambles o La Pedrera. Aquesta proposta permetria, en la seva opinió, derivar un gruix important del turisme cap a aquests macro-parcs temàtics i descongestionar el centre històric de les ciutats turístiques.

No sóc expert en turisme i, per tant, no sé quina és la solució. El que sí que sé és que, a hores d'ara, el turisme comença a ser més un problema que una oportunitat per a la ciutat de Barcelona (o com a mínim per a la ciutadania de Barcelona que és, per a mi, la que compta).

A Barcelona ja no es pot diferenciar si és de dia o si és de nit, o si és gener o juliol. A qualsevol hora del dia, i a qualsevol dia de l'any, en la seva zona històrica, hi ha massificació. I això, com dic, comença a ser un problema.

Els responsables de la política de turisme de Barcelona s'haurien de preguntar per què la gent que, com jo, viu al centre històric de la ciutat fem l'impossible per evitar anar per carrers com Les Rambles o el Portal de l'Àngel. O per què actualment anar a comprar a La Boqueria segons a quines hores s'ha convertit en una experiència negativa. I s'haurien de preguntar, també, si val més la pena augmentar de forma indiscriminada el turisme o si és millor buscar aquell equilibri que permeti conjugar un turisme de qualitat amb una qualitat de vida acceptable per aquelles persones que viuen, que vivim, al centre històric de la ciutat.

I una última reflexió: algú s'ha parat a pensar l'impacte que pot tenir la massificació turística respecte la llengua i la cultura catalanes?