Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Basc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Basc. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 d’octubre del 2011

Euskadi, paraules del dia després




El dia després de l'anunci més esperat, adjunto fragments d'articles, paraules (què importants són les paraules!). No meves, sinó de persones que opinen en diversos diaris. No les comparteixo totes, però sí les llegeixo totes. I després, en trec les meves conclusions. Que cadascú en tregui les seves.

"El final era esto" d'Isaac Rosa (Público)


Algunos, al decir "el final de ETA", fantaseaban con la victoria policial total, la imagen del último etarra sobre la Tierra detenido, y que no quedase nadie ni para levantar la bandera blanca. Un final tan inverosímil como el que otros soñaban alguna vez, con un adiós de ETA que equivaldria a la consecución de sus objetivos, una Euskadi independiente y socialista, sea lo que sea tal cosa, en la que ETA se despediría por innecesaria entre vítores.

(···)

Entre un final y otro, entre las dos posturas maximalistas e inverosímiles, una mayoría esperábamos que el final sería algo como lo que finalmente ha sido: un vídeo tan sórdido como todas las anteriores producciones televisivas de la banda; (···) un adiós sin épica, por agotamiento; (···) hasta el abertzale más iluso mo podrá negar que este final (···) por muchos paños que le pongan, se parece demasiado a una derrota: la de una banda que se va por la puerta de atrás, sin haber conseguido ni uno solo de sus objetivos.

"Un día cualquiera" de Francisco Balaguer (Público)

La paz es, en realidad, el fin de una anormalidad, de un desorden moral y cívico, de una monstruosa aberración por la que algunas personas se creen con el derecho a destrozar vidas ajenas. (···) por la que se pretenden defender planteamientos legítimos que dejan de serl en el momento mismo que se recurre a la violencia. Esta paz que nos llega ahora es también de naturaleza silenciosa, porqué tiene una parte de alegría y otra de tristeza, y quizá no haya que festejarla ni hacer de ella una bandera, pero es hermosa.

(···)

La lucha por la paz no acaba de terminar, sino que comienza ahora su fase decisiva. Un periodo en el que quizá podamos cerrar muchas heridas y reconocer, al mismo tiempo, que otras muchas quedarán abiertas para siempre y que tendremos que vivir con ellas.

(···)

Es también momento para pedir responsabilidad y sensibilidad a las personas a las personas que tienen que gestionar eñ nuevo escenario que se abrió ayer. Quizá no debieran olvidar que la paz es siempre frágil y que el proceso va a requerir mucha sabiduría.

"La paz es una tarea de héroes" de José Andrés Torres Mora (Público)

Al final venció la democracia. Lo hizo con todos los instrumentos propios de la democracia. Venció la política frente a la violencia, el derecho frente a la fuerza, la palabra frente al plomo.

(···)

La paz trae lágrimas, el día de la paz es también un día triste. Unos seguiran llorando a sus seres queridos, sacrificados inútilmente (···). Otros seguiran sufriendo una cárcel que ya sabrán inútil y por tanto especialmente dolorosa.

Entrevista a Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch (Diari ARA)


Els presos haurien d'estar a prop dels seus familiars i que s'hauria de fer tot el que pugui donar la legislació en matèria penitenciària, suposo que reduccions de pena per estudi o treball, llibertats condicionals un cop complertes les tres quartes parts i tractes personalitzats en el cas de malalts (···) Els presos d'ETA han de ser igual que els altres presos.


ETA ha de reconèixer el mal que ha fet, no sé si un mea culpa , no sé si demanant perdó, no sé amb quina fórmula, però han de reconèixer que han provocat molt dolor i sense equiparar el que han fet ells amb el que ells hagin pogut patir, han de ser coses diferents. I diria més, aquest reconeixement l'han de fer amb tota la societat, no només amb el que entenem específicament com a víctimes, perquè tota la societat ha estat víctima d'ETA.


Les víctimes no han de tenir cap paper en el procés de pau o del final d'ETA, del final de la violència, en fi, això admet molts registres d'expressió. Tot això s'ha de resoldre, ara és un bon moment per fer-ho, i nosaltres, des del nostre patiment, no podem tenir el necessari cap fred que és imprescindible; sense el cap fred no es poden prendre decisions, i les persones que hem patit més les conseqüències del terrorisme no l'hi tenim. Altra cosa és, però, que sí que se'ns ha de tenir presents.


"Del pre-guió al post-final" d'Antoni Batista (Diari Ara)


El text (d'ETA) respon al preguió de la Conferència de Pau de Sant Sebastià, de dilluns passat, i la immediatesa corrobora que l'encaix entre la petició i la resposta era previ a les dues litúrgies, la dels líders internacionals i la de l'habitual comunicat al diari Gara i a la cadena BBC.

Però el preguió ja és història, ara caldrà encarar el postfinal d'ETA des dels diferents actors amb paper. L'organització ETA caminarà cap a l'autodissolució i el lliurament de les armes, i ho farà en funció del diàleg tècnic, bàsicament sobre els presos. L'esquerra abertzale consolidarà el seu pes institucional amb una bona representació al Congrés el 20-N i es prepararà per a la seva gran fita: les autonòmiques del 2013 i, si Arnaldo Otegi és lliure perquè el Tribunal Suprem interpreta la llei segons els nous temps, tindrà la possibilitat fins i tot d'assolir la Lehendakaritza
.


"Un nou temps amb moltes coses per escriure" d'Odón Elorza (El Periódico)


El comunicat que vam conèixer ahir a la tarda és prou clar, més enllà de la retòrica pròpia de l'independentisme radical que tracta de vestir una decisió somiada que sempre pensarem que ha arribat tard, molt tard.


"S'ha acabat, oi?" d'Iñaki González (El Periódico)


Com a demòcrates tenim dret a la insatisfacció per un final agredolç. Dret a recordar que aquestes dècades d'assassinat han estat repugnants per si mateixes, no per l'esterilitat de l'estratègia. Aquest és un espai en què encara han d'avançar molts en l'esquerra independentista basca.


Però com a demòcrates hauríem d'assumir el compromís de cedir un futur diferent del que hem heretat i viscut. Diferent de l'últim segle de constants greuges successius. Perquè la victòria d'avui és sinònim de raó i no de represàlia. El rival polític pot ser-ho d'una vegada sense ser l'enemic i la convicció política pot substituir l'extermini de les idees alienes.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Valdrà la pena intentar-ho


M'assavento a través d'El País de l'existència d'una iniciativa interessant. Per primer cop, presos d'ETA es reuneixen amb familiars de les seves víctimes. I demanen perdó sense que això els suposi cap tipus d'avantatge penitenciari. L'experiència, sembla, és positiva. Uns i altres se senten alliberats.

Com no podia ser d'una altra manera, els sectors més retrògrads, que sembla que necessitin una atmosfera violenta a Euskadi per a a mantenir un status i uns resultats electorals, han criticat el programa. Pot suposar, diuen, concessions polítiques que ETA no mereix.

La Història ens demostra que els conflictes armats (i polítics) no se solucionen només a través de vies policials. I menys encara il·legalitzant opcions polítiques. Es necessiten programes com aquest. Es necessita més alçada política. La Comissió per la Veritat i la Reconciliació de Sudàfrica, amb tots els seus dèficits, és un exemple. Processos similars s'han dut a terme a Irlanda i a alguns països de l'Amèrica Llatina.

Ara sembla que, poc a poc, aquí també avancem en aquesta línia. De moment és un programa reduït pel que fa al nombre de persones implicades. Però el seu èxit farà augmentar la confiança. I augmentar la confiança voldrà dir facilitar la reconciliació. I de la reconciliació, a la pau definitiva. Valdrà la pena intentar-ho.

diumenge, 8 de maig del 2011

Gorka Landáburu


Gorka Landáburu és un periodista basc. És director de la revista Cambio 16. És militant del PSE. El seu pare va ser diputat del PNB durant la Segona República i vice-lehendakari del govern basc a l'exili. Un exemple de la complexitat política i social d'Euskadi.

L'any 2001 li van enviar un paquet bomba a casa seva, per les seves postures actives contra la violència d'ETA. Li va explotar a les mans.

Malgrat aquesta experiència traumàtica, Landáburu no va dubtar en manifestar-se contrari al tancament del diari Egunkaria. Cosa que, òbviament, no va fer cap gràcia als sectors reaccionaris més espanyolistes.

Aquests dies post-legalització de Bildu, l'estic seguint a través de twitter. I no deixa de sorprendre. Fixeu-vos com en aquest twit una militant del PP l'acusa d'alegrar-se del tema de Bildu i de ser amic (com si això fos delicte) de Jone Goritzelaya. Recordem que Landáburu és una de les víctimes d'ETA. La resposta "Nadie tiene miedo si se tiene argumentos. Pero lo dudo en tu caso", posa cadascú al seu lloc.


Altres comentaris que ha fet darrerament Landáburu via twitter: "Yo no estoy alegre por lo de Bildu. Pero creo sinceramente que es un paso importante para terminar con ETA. Ya lo verás..."; "Por que, todos los partidos acatan sentencias y después lanzan torpedos y misiles contra los jueces".

"No voy a defender a Otegi, pero debe estar en libertad para que avance la paz". Un altre exemple.

Aquest post no pretén ser una falca publicitària de Landáburu, no. Simplement vol reflectir que, fins i tot una víctima d'ETA, pot tenir una actitud constructiva a favor de la construcció de la pau, a favor de la resolució d'un conflicte polític i social com el que es viu en terres basques.

La resolució del conflicte basc no passa només per mesures policials. La resolució d'un conflicte polític necessita solucions polítiques. Davant les solucions polítiques, els que només entenen el llenguatge de les armes, i els que només entenen el llenguatge de la desqualificació i l'ús pervers i interessat de la política, quedaran fora de joc.

PD: Una altra piulada de Landáburu, que no té res a veure amb aquest post, però que té la seva gràcia: "A donde vamos a llegar? Dirigentes del fútbol galo quieren menos negros y arabes en sus equipos. Sigue ganando Lepen. Abidal hazte catalán"

divendres, 6 de maig del 2011

Bildu sí!


Una bona notícia per començar la campanya. Bildu es podrà presentar a les eleccions.

Ara toca que tothom estigui a l'alçada i que el camí sigui el de la pau definitiva!

Bona nit, amb l'esperit de Mikel Laboa i Joan Baez.

dimecres, 12 de gener del 2011

Obligació d'equivocar-se


Davant d'una situació complicada, les persones tenim dret a equivocar-nos.

Davant de situacions complicades, els governs tenen l'obligació d'arriscar-se a equivocar-se. Encara que, prèviament, s'hagin equivocat reiteradament amb la mateixa qüestió. Si el que està en joc és la pau d'un país, encara més.

Així que esperem que, en aquesta ocasió, tothom sàpiga estar al seu lloc.

dijous, 26 de març del 2009

Primer pas per l'augment de la divisió a Euskadi


Avui s'ha produit el primer gest polític que portarà, indubtablement, a un augment de la divisió social i política a Euskadi. Un país que el que necessita és, precisament, unitat i acabar amb la política de blocs enfrontats.

L'error del PSE pot ser històric. Tenien a les seves mans l'oportunitat de fer un govern d'unitat i, per contra, han optat per aconseguir que Patxi López sigui lehendakari a qualsevol preu i per molt que això comporti un augment de la tensió social.

Fa poc un amic meu basc em deia que no esperava res de positiu d'una persona que va passar de fer-se dir Francisco a fer-se dir Patxi d'un dia per l'altre per purs interessos personals. Al final tindrà raó.

dilluns, 9 de març del 2009

L'única manera d'avançar és anar endavant

Més o menys d'aquesta manera titula el seu post sobre l'atemptat d'aquest cap de setmana a Irlanda el líder del Sinn Féin, Gerry Adams.

Per Adams aquest atemptat és, sense ambigüetats, un atac al procés de pau, i explica que, en els dies en què no hi havia manera pacífica o democràtica de reivindicar els drets fonamentals o els drets civils, el Sin Féin, i ell mateix, defensaven l'acció armada de l'IRA. Dit d'una altra manera, per Adams, l'activitat de l'IRA era en el seu moment totalment legitimada. I, en canvi, en aquests moments, en ple desenvolupament del procés de pau, aquesta legitimitat no existeix. Perquè avui hi ha una alternativa democràtica.

Gerry Adams opina que la voluntat popular a Irlanda està per un canvi pacífic i democràtic, i assegura que creu que aquest objectiu és compartit pels "veïns de la Gran Bretanya".

Adams acaba assegurant que tothom té un grau de responsabilitat en la defensa de la pau, i que no hi ha marxa enrera. L'única manera d'avançar, diu, és anar endavant.

Tant debò aquí tothom fos capaç de fer aquests tipus d'anàlisis. Segurament avui el País Basc viuria d'una altra manera.

dijous, 21 de febrer del 2008

Judici a Egunkaria



Navegant per la blogsfera ecosocialista he anat a parar a un bloc que tracta sobre el judici al diari basc Egunkaria, que ahir va fer 5 anys que va ser tancat per ordre de l'Audiència Nacional.

Us adjunto el post inicial del bloc, que crec que defineix bastant bé l'ànim dels qui estan patint aquest fet:

No tenía ganas de empezar este blog


En 2004, cuando Rodriguez Zapatero ganó las elecciones, creí que algunas cosas irían a mejor. Entre ellas, el caso de Euskaldunon Egunkaria, periódico en euskera que se cerró en febrero de 2003, en una operación de la Guardia Civil, ordenada por el juez Juan Del Olmo siendo Ángel Acebes ministro del Interior.

Pasaron los meses, y las cosas seguían más o menos oscuras, pero en 2005 se creó el Grupo de Apoyo a Egunkaria en un acto en Bilbao. Bernardo Atxaga habló entonces de la esperanza de que con Zapatero, las cosas mejorasen.

Pues bien, se cierra la legislatura de Zapatero. El miércoles que viene se cumplen 5 años del cierre, y varios jefes y compañeros que tuve en el periódico se enfrentan a un juicio inquisitorial en el que piden grandes penas de cárcel contra ellos, además de que se les toma insultantemente por terroristas.

Me llamo Luistxo Fernández y fui periodista en los 90. Tomé parte en la creación de Euskaldunon Egunkaria, algo de lo que siempre podré estar orgulloso. Tuve varias funciones en su redacción y finalmente dejé Egunkaria antes del cambio de siglo para dedicarme a otras cosas. Eso se concretó en los 2000 en una actividad profesional y emprendora en Internet. No tenía ganas de empezar este blog, pero no hay más remedio. Espero cerrarlo pronto.


Des d'aquí, el meu humil suport a la gent d'Egunkaria.