Violències

Vagin d'entrada dues qüestions:

1- Formo part, des de fa anys, de l'organització d'un dels diputats agredits el passat dimecres a les portes del Parc de la Ciutadella.

2- Ja vaig escriure en aquest bloc, i ho vaig parlar amb diversa gent que està participant activament en el 15M, que no em semblava bona idea el bloqueig del Parlament. No em semblava bona la idea en si, però menys encara les conseqüències que sospitava que podria comportar i que, finalment, es van confirmar.

Dit això, passada la violència del 15J (per cert, ens equivocariem si, malgrat les imatges i vídeos que tots, jo inclòs, hem fet circular, la centressim en els "secretes" que, en realitat, no van fer res que no hagin fet sempre), potser que ens centrem en les violències que, finalment, seran les més importants.

Perquè, si és violència, física i verbal, el que va passar dimecres davant del Parlament, hi ha altres violències que tenim al davant i que temo que seran les que tindran més llarg abast.

Detecto, per exemple, una espècie de violència de baixa intensitat. Baixa intensitat per les formes i per l'objectiu més aviat reduit: el propi moviment del 15M. Els fets de davant del Parlament han estat l'excusa perfecta per començar una operació de desprestigi greu del moviment. I no parlo dels mitjans. Per cert, amb alguna excepció que tothom pot identificar, el paper dels mitjans aquests dies ha estat, si més no, diferent. Fins al punt, penso, que s'han arribat a convertir en un dels actors que han facilitat la mobilització. No parlo, doncs, dels mitjans. Parlo d'alguns polítics. L'ús de termes com kale borroka, guerrilla urbana, violència extrema, nous mètodes sofisticats de violència urbana, que aquests dies estan utilitzant polítics com el propi President de la Generalitat o el Conseller de l'Interior, al marge de ser molt qüestionable, no és, en absolut, gratuït. Tothom sap cap a on porten aquestes paraules en l'imaginari col·lectiu.

Atribuir als governs d'esquerres de Barcelona i Catalunya la suposada impunitat de moviments socials violents, com ha fet Josep Antoni Duran i Lleida (no sé si des de la seva suit de 1000€ diaris) és, també, una perversió. És, també, violència.

Però la violència principal d'aquests dies, és la violència que es conté en els pressupostos de la Generalitat i que els disturbis i actes violents van tapar des d'un punt de vista informatiu.

És o no és violència que en un temps de crisi com l'actual els pressupostos redueixin en 1.200 milions d'€ la despesa social (atenció primària, programes de salut mental, programes d'inclusió social de persones seropositives, programes de prevenció i de protecció en casos de violència de gènere, etc.)? És o no és violència que en aquest context es redueixin les consultes d'urgències en els hospitals públics i s'augmentin les llistes d'espera (ja de per si llargues)? És o no és violència que en un moment en que augmenta constantment el nombre d'alumnat a les escoles, es redueixi el professorat? És o no és violència que al sector que més l'està afectant la crisi se li redueixin en 20 milions d'€ les beques per a menjadors i transport escolar? És o no és violència que es redueixi en un 26% la recerca universitària quan tothom coincideix que la recerca i la innovació són claus per a la recuperació econòmica i social? En definitiva, és o no és violència aprovar uns pressupostos que el que fan és deteriorar i, en bona part, fomentar la privatització de molts serveis públics?

I, és o no és violència una llei com la Llei Òmnibus que, al marge de plantejar dubtes, potser no legals, però sí morals (quin menyspreu a la democràcia voler ventilar 80 lleis d'una tacada), suposa posar en safata al sector privat bona part de la gestió de l'àmbit públic? Ara entenem què volia dir el Preseident de la Generalitat quan deia que el seu govern seria un govern bussiness friendly.

Aquestes violències són les que recordarem. Perquè són les que perduraran i les que ens afectarna directament. I contra aquestes violències hem de seguir lluitant. Des del moviment 15M, des dels sindicats, des de les organitzacions polítiques d'esquerres, des del teixit social. I de manera unitària.

Per això és més important que mai sortir al carrer. Sortir al carrer el 19 de juny i sortir al carrer el 21 de juny.