Des de Plaça Catalunya

Ho deia el Jesús Hernández al seu bloc. Des que va néixer la mobilització de Plaça Catalunya, les eleccions municipals, per a mi, van passar a un segon pla. De cop, com recollia de manera excel·lent El Roto, semblava que la política tradicional hagués envellit.

He de reconèixer que no acabo de sentir-me còmode en un sistema assembleari pur. Discrepo rotundament amb aquells que diuen que és el sistema ideal de presa de decisions. És més, segurament és tant o més manipulable una assemblea com les que s'estan duent a terme a Barcelona, que no pas alguns dels mecanismes de la política 'tradicional'.

Però malgrat tot, la Plaça Catalunya, com la Puerta del Sol de Madrid, ha suposat una glopada d'aire fresc. Una glopada que no hem de deixar que quedi en res.

Aquests dies voltant per la plaça, més que en una concentració, he pensat en els moments que vaig viure als Fòrums Socials Mundials de Porto Alegre dels anys 2003 i 2005, i al Fòrum Social Mundial de Caracas de l'any 2006.

Les reivindicacions i l'ambient, molt similars. Les discussions, les de gairebé sempre. I les diferències, també: revolució o reformisme? Aquí ens encallem. Però val la pena. Val la pena veure com, malgrat la que cau, centenars, milers de persones, porten ja 12 dies proposant. I val la pena veure com això ha agafat descol·locats a gairebé tothom. Val la pena veure com, obsessionat com està el nostre país en situar-ho tot en clau nacional, en realitat el que afecta més directament a la vida de les persones està en el debat esquerra-dreta. Valen la pena aquests dies d'acampada i assemblees per veure, i fer reflexionar, sobre els dèficits democràtics sobre els quals ens hem acostumat a viure. Val la pena veure que, malgrat tot, encara hi ha capacitat d'indignació.

Fins on ha d'arribar això? Jo sóc partidari de deixar-ho a la cresta de l'onada. Quan estàs a la cresta de l'onada estàs a dalt de tot i tens l'impuls suficient per arribar el més lluny possible. I tinc la sensació que, amb l'ajut inestimable d'en Felip Puig, si no estem a la cresta de l'onada, gairebé. No hem de deixar que l'acampada mori d'inanició. Ha de reproduir-se en forma de debats polítics a nivell local, a nivell de barris, a nivell associatiu. Aquest és el seu futur. La mort per inanició donaria la raó a aquells que pensen, i desitgen, que tot això tindrà un caràcter simplement efervescent i que, quan passi l'efervescència, tothom tornarà a la comoditat de l'Iphone. Evitem-ho.