Hem tocat sostre?

Reflexió breu, nocturna, desendreçada i simple, sobre una sensació que he tingut (i suposo que no en sóc l'únic) els darrers temps.

I és la sensació que ens estan imposant: ja hem tocat sostre. Mentre la crisi no ha tocat fons, els drets, de tota mena, sembla que han tocat sostre. I quan una cosa toca sostre, ja se sap que més amunt no pot anar. Més avall, sí.

Sembla que després que les lluites obreres iniciades al segle XIX, i consolidades al segle XX, amb l'aparició de l'Estat del benestar, ara toca fer passos cada cop més enrere. Més desregulació, més retallades, menys salari, més jornada, més anys per jubilar-se, menys pensions en jubilar-se, menys sanitat, menys educació, menys serveis socials.

Sembla que després dels avenços (com a mínim teòrics) en drets humans del segle XX, ara toca retrocedir. Cadena perpètua (i no vull dir-li revisable, perquè o és perpètua o és revisable), més control policial, més impunitat (de tot tipus), menys accés universal a serveis públics essencials.

I, sembla, a més, que tot això ens ho imposen i (com a col·lectiu) ens ho deixem imposar, no fotem.

Han estat diverses les converses que he tingut darrerament amb bones amigues i bons amics de diverses lluites i vivències, en les quals ha coincidit la mateixa pregunta: Què cony hem de fer? I, estranyament tractant-se de gent d'esquerres, que sempre tenim alguna sortida (teòrica i, reconeixem-ho, difícilment aplicable) als obstacles que tenim per davant, en aquest cas, no tenim resposta. Algú ha arribat a dir, fins i tot, "jo espero ordres, quan calgui agafar les armes, aviseu-me".

Així està la cosa.

Total, que demà toca mani.