Article publicat a Nervi.
A qui se li ocorre dir, públicament, que en temps de la idíl·lica i impol·luta Catalunya pujoliana hi havia, a més, una altra Catalunya poblada de quinquis?
A qui se li ocorre donar visibilitat a una cosa tan poc burgesa com la cultura urbana? És més, com s’atreveix algú, a posar en valor subcultures suburbanes, tan infraburgeses, al bell mig del nostre Cap i Casal?
A qui se li acudeix, des d’una institució, fer exercicis permanents de desinstitucionalització de la cultura?
Qui pot tenir la idea de fer creure a la gent que hi ha models audiovisuals alternatius? Qui té la gosadia de considerar que la música electrònica ha de ser considerada cultura?
I, sobretot, qui té la gosadia de posar en joc les nostres essències pàtries fomentant el cosmopolitanisme i el multiculturalisme?
A qui se li ha acudit tot això, té les hores comptades. Li queden set dies, en concret. Quatre si restem els festius consumistes (i plens d’etiquetes made in China) en els quals ens trobem.
Quedi clar d’entrada que, per higiene i regeneració democràtica, estic a favor de la limitació temporal en l’estada de les persones en un càrrec públic (o finançat amb diners públics). Però també per higiene democràtica, i per evitar sospites de sectarisme polític, tinc clar que certs relleus han de respondre a algunes qüestions bàsiques. Dues principalment.
La primera és que la persona a canviar mereixi ser canviada. És a dir, que no hagi fet bé la feina. I la segona és que la persona substituta suposi un plus respecte la substituida.
En el cas del relleu a la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, no es dóna cap de les dues qüestions.
El CCCB és un centre que s’ha guanyat a pols el prestigi internacional. L’èxit de les seves exposicions, conferències, iniciatives, seminaris, cursos, etc., és innegable. Com també ho és el paper de cert “represtigi” del barri del Raval al qual ha contribuït. El Raval, un dels cors de la ciutat de Barcelona i que, per cert, ha estat continuament al punt de mira dels mateixos que ara promouen el canvi al CCCB.
D’altra banda, suposarà el nou director del centre un plus respecte al que ja hi havia? Li haurem de donar temps. Però, deixeu-me que us digui la meva impressió. Al que serà el nou director jo només el coneixia pel fet que és un membre d’aquest privilegiat sector que són els tertulians que tant de mal estan fent darrerament. Però és que, a més, jo personalment el considerava com un segona fila dintre d’aquesta tribu. El fet és que em costa recordar res prou novedós com per a tenir-ho en compte.
Com que no he volgut pecar de sectari, aquests dies he estat donant tombs pel seu web personal i, malauradament, el meu recel ha augmentat. Ni en la seva trajectòria, ni en la seva docència, ni en els seus articles (interessant fer una cerca amb el terme “cultura”, veureu què hi trobareu, o què no hi trobareu) no hi ha res que indiqui que és un candidat amb res especial per a dirigir el CCCB. O, com a mínim el CCCB que fins ara hem conegut i que tant d’èxit ha tingut. Alguns dels referents que apareixen en els enllaços del seu web, realment espanten. I és que ja no és que no siguin similars al que fins ara ha estat el CCCB, sinó que en són diametralment oposats.
Espero, sincerament, equivocar-me. Però crec que vénen temps difícils per la cultura en general, i pel CCCB en particular. Temo que es perdrà la perspectiva global, universal, més necessària que mai. Temo que aquells qui, legítimament, governen la majoria d’administracions vulguin descafeïnar qualsevol manifestació cultural (més o menys) dissident a la qual, d’alguna manera (i sempre sense oblidar que es tracta d’un organisme d’una administració) fins ara el CCCB havia donat veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada