Les normes són les normes: has de continuar

Article publicat a Nervi

Imagina que et conviden a participar a un reality show. Imagina que no saps de què va el reality. Imagina que, un cop a dintre, et diuen que, per cada resposta que erri un dels concursants (a qui ni coneixes, ni veus, però sí sents), tu seràs el responsable de fer-li una descàrrega elèctrica. Imagina que hi ha vint-i-set preguntes. Imagina, també, que per cada errada la descàrrega elèctrica va pujant d’intensitat. Imagina, però, que si arribes a les vint-i-set respostes sense deixar-te influenciar pels crits de dolor, els plors, els precs, les peticions que t’aturis, i el sobtat silenci del concursant a qui estàs electrocutant, t’enduràs ni més ni menys que un milió d’euros.

Això és el que planteja el documental “Le jeu de la mort” de la televisió francesa France 2.

Així de cru: amb la voluntat de fer un estudi sociològic, la cadena francesa convida 80 persones a participar en un suposat reality show. Un cop a la TV els presenten un suposat concursant (en realitat es tracta d’un actor) que haurà de memoritzar en un minut 27 respostes de 27 preguntes. Ja en plató l’actor és aïllat en una cabina. El concursant s’encarrega de plantejar-li, una per una, les 27 preguntes. Per cada errada de l’actor, el concursant activarà una palanca que provocarà una descàrrega elèctrica a l’actor. Al principi les descàrregues seran de poca potència. Al final, arriben als 460V. L’actor, a les primeres descàrregues hi respon amb petits crits que fan certa gràcia, però les seves respostes són progressivament dramàtiques. Fins al punt que acaba plorant, demanant que s’aturi el programa i que s’acabi amb aquest dolor. Només el concursant, no l’actor, pot dir prou i aturar el concurs. Si el concursant demana plantar-se, ho perdrà tot. I quan ho fa, la presentadora, freda i autoritària, li diu “el joc és el joc, les normes són les normes, has de continuar”. El punt màxim de dramatisme arriba quan, de sobte, l’actor que es queixava, que cridava, que plorava, calla. Ja no el sentim. Silenci terrible.

Què farà el concursant? Continuarà electrocutant a l’actor? Es deixarà portar pel públic que li demana que continuï? Farà cas a la presentadora que li diu “les normes són les normes? O, per contra, aturarà la barbàrie?



Els resultats no deixen lloc a massa dubtes: només 16 dels 80 concursants van decidir aturar-se. Els 64 restants, és a dir, un 80%, van dur el joc fins al final, tot i ser conscients que estaven fent mal i, possiblement, de molta gravetat a una altra persona.

Els resultats de la segona part de l’experiment també són significatius. A una sèrie de concursants, la presentadora els diu “vosaltres sou els amos del programa”, i marxa del plató. El concursant queda sol al plató, amb el públic i l’actor tancat a la cabina. La figura de l’autoritat (la presentadora) ha marxat. En aquest cas, el 75% dels concursants van decidir abandonar el joc, i només un 25% van arribar fins al final.

“Le jeu de la mort”, basat en l’experiment de Milgram, planteja fins on és capaç d’arribar l’ésser humà en situacions en les quals la seva consciència xoca amb les ordres rebudes per part de l’autoritat. Les conclusions són, certament, xocants. I és inevitable que et vinguin al cap, veient el documental, les barbàries que la humanitat ha comès durant tota la seva història, en nom de “l’obediència deguda”. L’extermini nazi és present en tot moment.

L’element que afegeix “Le jeu de la mort” a l’experiment de Milgram, és el poder de la televisió. O, més que el poder, el camí brutal que pot arribar a prendre aquest mitjà. Tant els concursants com el públic ignoraven que estaven formant part d’un experiment sociològic. Estaven convençuts que participaven en un programa televisiu. I, per tant, participaven, i molts cops entre riures, d’un “espectacle” que s’acostava més a la tortura que no pas a un concurs. Una tortura fictícia, cert, però que ells creien que era real i que s’emetia per la televisió.

“Le jeu de la mort” es va passar ahir al CCCB, en el marc del Miniput (Mostra de Televisió de Qualitat de Barcelona). Properament l’emetrà a l’espai Sense Ficció de TV3. Un CCCB i una TV3, per cert, que estan en entredit per les polítiques de retallades, també culturals, dels nous governs de dretes dures que ens envolten. Però això ja són figues d’un altre paner.