Diumenge negre

Diumenge negre el del dia 1 de març de 2009.

Començava amb la notícia de la mort del gran Pepe Rubianes. El primer record que tinc de Rubianes és de fa potser vint-i-cinc anys. Va actuar al Cafetí de Ripollet en els temps que jo ballava a l'esbart dansaire i a la colla de gitanes del poble veí. Encara tinc a la memòria el gag sobre els chipirones i tota la resta de tapes de bar que agafen vida. És un dels records de la meva infantesa.

Després d'això l'he pogut gaudir en moltes ocasions. Fins a sis vegades he vist l'espectacle Rubianes solamente. L'últim cop a un pavelló de Can Xarau ple a vessar, aviat fara dos anys.

Era un personatge que generava bon rotllo. Polèmic per la seva claredat i per dir el que pensava. Va ser dels primers en atrevir-se a criticar i riure's de la monarquia en un moment en què gairebé ningú s'atrevia a fer-ho. Segurament avui no se sentiria massa feliç de ser gallec.

Aquest matí, passant per davant del teatre Capitol he pogut veure una mostra de l'estima que la gent li tenia. Algú del carrer, de forma espontània, ha col·locat un paper i un ram de flors al que ha estat l'últim dels seus centenars d'escenaris. No m'he pogut estar de fer una foto amb el mòbil.

Com deia el Rafa Bellido, a partir d'avui, amb el Pepe Rubianes, el cel no serà mai més avorrit.