Lliçons d'immigració

Aquest vespre he pogut veure el programa Un lloc estrany de TV3. És un programa que, amb un estil planer, i a partir d'entrevistes, explica el procés d'integració de diverses persones que han hagut de marxar dels seus països d'origen i que han vingut a viure a Catalunya. Un programa interessant i del qual, com a mínim avui, n'he tret algunes idees que, no per molt cops conegudes, deixen de ser interessants.

Una de les coses que m'ha sorprès és la percepció absolutament negativa que tenen de Catalunya la majoria de persones immigrades en el moment d'arribar al nostre país. Persones que pensen que arriben al paradís, resulta que arriben als depriments molls del port de Barcelona, o a les terres de Vic i la seva pudor de granges i porcs, o als carrers on hi ha gent punxant-se, o a un lloc on encara funcionem amb bombones de butà i on en la capital encara hi ha pisos sense ascensor, o a un lloc on la gent està envellida i no hi ha gent jove pel carrer. Tots són exemples explicats pels propis protagonistes.

Una segona qüestió que m'ha sobtat és l'ús de la llengua catalana per part de les persones immigrades. Només han parlat en castellà les persones provinents de països castellanoparlants (Argentina, Equador, Guinea Equatorial, etc). La majoria de la resta d'entrevistats, provinents de països com el Pakistan, el Marroc, Senegal, Burkina Faso, Romania o Lituània, han utilitzat el català (i un català que molts autòctons voldrien...). Amb això es demostren dues coses: primer, que quan immigrants de les onades immigratòries dels anys 60 i 70 ens diuen que no saben parlar català, no ens els hem de creur. I, segon, i més important, que la debilitat del català i el seu futur incert són un fet si no es potencien les polítiques de protecció lingüística, ja que es demostra que bona part de la ciutadania de Catalunya no considera que sigui necessari parlar català per viure al nostre país. Amb el castellà en tenen suficient.

I, per últim, el tema del racisme que, segons explicaven els protagonistes, va des del tracte diferenciat que els dedica la policia (a una persona la policia el va aturar i li va demanar els papers de la bicilceta (!) només pel fet de ser negre), a les dificultats gairebé insalvables d'accés a la vivenda, o als insults i menyspreu de la ciutadania. Algunes frases interessants dites pels entrevistats: "en aquest país encara que un negre medeixi dos metres és un negrito"; "A Catalunya no hi ha racisme, sinó classisme, que és pitjor". I és que ningú qüestiona el color de la pell d'Eto'o o de qualsevol actor o actriu negra.

Són algunes idees, desordenades potser, però que m'ha semblat interessant explicar.