Bruce Springsteen continua sent The Boss. Ahir, igual que dissabte, ho va demostrar novament a Barcelona. I novament, vint anys després, en un Nou Camp totalment entregat i ple a vessar.
Diuen que Springsteen té una estima especial per Barcelona. No sé si és cert o no, però la veritat és que difícilment pot trobar un públic tant fidel i que sigui capaç d'omplir dues nits seguides un estadi com el del Barça. Veient, a més, que la revenda d'entrades funcionava, segurament hagués pogut omplir una tercera nit.
El concert d'ahir va ser un concert pensat al mil·límetre. So, llums, músics, pantalles, tot sincronitzat a la perfecció, arribant a donar la sensació que més que a un concert assistíem a la gravació d'un vídeoclip musical.
Durant les tres hores de concert Bruce es va menjar l'escenari. De banda a banda. I els components de la E Street Band van quedar en un discret segon pla. Només Patti Scialfa va agafar protagonisme en alguns moments, especialment amb el tema "Tougher than the rest" cantat de forma absolutament sensual amb Springsteen.
El problema amb el que parteixo jo és que comparo el concert d'ahir amb el que el mateix Bruce i l'E Street Band van fer l'any 1988, també al Nou Camp. Jo crec que aquell concert és insuperable. L'entrega de Bruce i del públic va ser similar a la d'ahir, però musicalment va ser molt més potent el de l'any 88. I és que aquella gira servia per a presentar l'àlbum "Tunnel of love", un àlbum notable de Springsteen, però estava fonamentada amb els temes d'àlbums com "Born in the USA", "Nebraska", "Darkness on the edge of town", "The river" o "Born to run", que són, encara avui dia, els millors àlbums del Boss.
I aquí està el problema de Springsteen. La millor part del concert d'ahir va ser, sense dubtes, la part final del concert. Una part que començava amb l'últim tema del concert i que es prolongava amb els bisos, que van durar més d'una hora. Una espectacular "Badlands" tancava el concert, i grans temes com "Thunder road", "Bobby Jean", "Born to run", "Rosalita" o "Twist and shout" formaven els bisos, la part més emotiva i vibrant del concert. I, com dic, aquí està el problema de Bruce Springsteen (que no del públic, que agreix profundament aquests temes): el fet que la part més vibrant i emotiva d'un concert la formin temes de fa 25 o 30 anys ha de fer reflexionar.
De totes maneres Springsteen supera aquests problemes amb la seva personalitat i la seva química, i amb un concert que es converteix, més que mai, en un show. I és que, com deia al principi, Springsteen continua sent The Boss.
Diuen que Springsteen té una estima especial per Barcelona. No sé si és cert o no, però la veritat és que difícilment pot trobar un públic tant fidel i que sigui capaç d'omplir dues nits seguides un estadi com el del Barça. Veient, a més, que la revenda d'entrades funcionava, segurament hagués pogut omplir una tercera nit.
El concert d'ahir va ser un concert pensat al mil·límetre. So, llums, músics, pantalles, tot sincronitzat a la perfecció, arribant a donar la sensació que més que a un concert assistíem a la gravació d'un vídeoclip musical.
Durant les tres hores de concert Bruce es va menjar l'escenari. De banda a banda. I els components de la E Street Band van quedar en un discret segon pla. Només Patti Scialfa va agafar protagonisme en alguns moments, especialment amb el tema "Tougher than the rest" cantat de forma absolutament sensual amb Springsteen.
El problema amb el que parteixo jo és que comparo el concert d'ahir amb el que el mateix Bruce i l'E Street Band van fer l'any 1988, també al Nou Camp. Jo crec que aquell concert és insuperable. L'entrega de Bruce i del públic va ser similar a la d'ahir, però musicalment va ser molt més potent el de l'any 88. I és que aquella gira servia per a presentar l'àlbum "Tunnel of love", un àlbum notable de Springsteen, però estava fonamentada amb els temes d'àlbums com "Born in the USA", "Nebraska", "Darkness on the edge of town", "The river" o "Born to run", que són, encara avui dia, els millors àlbums del Boss.
I aquí està el problema de Springsteen. La millor part del concert d'ahir va ser, sense dubtes, la part final del concert. Una part que començava amb l'últim tema del concert i que es prolongava amb els bisos, que van durar més d'una hora. Una espectacular "Badlands" tancava el concert, i grans temes com "Thunder road", "Bobby Jean", "Born to run", "Rosalita" o "Twist and shout" formaven els bisos, la part més emotiva i vibrant del concert. I, com dic, aquí està el problema de Bruce Springsteen (que no del públic, que agreix profundament aquests temes): el fet que la part més vibrant i emotiva d'un concert la formin temes de fa 25 o 30 anys ha de fer reflexionar.
De totes maneres Springsteen supera aquests problemes amb la seva personalitat i la seva química, i amb un concert que es converteix, més que mai, en un show. I és que, com deia al principi, Springsteen continua sent The Boss.
5 comentaris:
Això que dius passa bastant sovint amb tots els grans artistes... Per altra banda, l’últim disc del Bruce Springsteen és genial, personalment m’agraden quasi totes. Però dissabte que jo recordi va tocar tres temes només. M’ha agradat molt llegir al diari que la meitat del concert de diumenge va ser diferent al del diumenge, això només ho fan els millors... els mediocres repeteixen el mateix concert una vegada i un altra ( dissabte varem gaudir de “The river” que va fer emocionar l’estadi d’una manera impresionant...) . En fi, esperem que torni per aquestes terres.
El concert de diumenge diferent que el de dissabte, vull dir...
Jo la setmana passada vaig anar agafant les llistes dels temes que han anat tocant en els últims concerts per a fer-me una idea de com serien els de BCN. Ho vaig haver de deixar. No hi havia cap concert igual.Només hi ha hagut 3 o 4 temes que han repetit en tots els concerts (Badlands i algunes de l'últim CD).
Jo em vaig quedar sense The River i vosaltres sense Thunder Road...
El que passa és que recordem les cançons de fa 20 anys d'una altra manera, ja que la nostra visió del món aleshores era ben diferent. Potser relaciones alguna d'aquelles cançons amb moments inoblidables. La vida per aquells temps corria a una altra velocitat. Ara gaudim d'una altra manera. Ni millor ni pitjor. Diferent.
Això és cert, perquè sempre tendim a pensar allò de qualsevol temps passat va ser millor. Però també és veritat que en el cas del Bruce els seus millors temes són dels anys 70 i 80.
Publica un comentari a l'entrada