Vaga general sí o no, o divagacions d'un lunes al sol a Sant Adrià del Besòs (que resulta que existeix)

Casa de la vila de Sant Adrià de Besòs

Dinar amb la camarada Montón, i més ara que estem allò que es diu los lunes al sol, sempre té la seva cosa. Avui, a Sant Adrià de Besòs (que jo creia que, com Montgat, era una entelèquia, que no existia), el que deia, avui entre estratègies de com no tancar-se com un cargol a casa, com no odiar els infojobs diversos, com redefinir antics objectius militars, i entre consensos de quin ha de ser el futur (i necessari) nivell de vida de personatges com Boi Ruiz o De Guindos Lehman, hem parlat d'un altre tema recorrent: vaga general sí o no.

I no us penseu que és senzilla la cosa, no. Arguments n'hi ha. Per una banda i per l'altra. A mi, ja em coneixeu, que sóc de prudència més o menys evident, la cosa em diu que precisament la cosa no està per gastar cartutxos. A la Montón que, amb raó, agafaria els cartutxos i els enviaria amb noms i cognoms a algunes adreces concretes yasíseenteraríandeloquevaleunpeineatopos, la cosa li diu que pá lo que hay, de perdidos al río. Més o menys.

Jo que dic? Que la cosa està fatal. I que el que està més fatal de tot és que la penya continua sent com fa 10 o 12 anys, però més. Més imbècil, vull dir. Que si m'agarro a un sou de 1.000€, doncs mira, no em queixaré perquè menos da una piedra. I no em diguis que protesti, perquè ara si protesto em fan triar: o te'n vas o te'n vaig. Total, que em quedo. I a això suma-hi els colors de les paperetes de la festa de la democràcia: el dia 20-n de 2011 no només va ser l'aniversari de la mort d'aquell. No. Això ja ha deixat de ser important. El 20-n més de 10 milions de subjectes van votar al PP. Més de 7 milions de subjectes van votar al PSOE que venia de fer el que havia fet (la reforma laboral prèvia, i necessària, a l'actual). I més d'un milió van votar a la CiU de les retallades. Total: tropocientosmil. O tropocientosmillones.

I clar, quan veus aquests tropocientosmillones i recordes la frase d'algun savi sindicalista que et diu: "una vaga general s'ha de convocar per guanyar-la". Quan la recordes, penses, doncs no. No és el moment. Perquè ara no es guanya una vaga ni jartos de vino, my friend.

El problema, amics i amigues, és que jo sóc dels que crec que ja ens han guanyat. Perquè ens han guanyat, no la batalla de les idees (que aquesta, perdoneu, però no crec que la perdem mai), sinó la batalla de la cosa mediàtica. Perquè diem que aquests de TMB millor que callin, que com a mínim tenen feina. Perquè diem que sí, que això de la vaga potser sí que és una cosa del segle XIX. Perquè diem que nosaltres sí que som sindicalistes de la trinxera, no com aquests vividors acomodats i subvencionats (i traïdors, per descomptat, no com les seves bases enganyades). I si no ho diem, deixem que ho diguin. I tant panxos.

I aquí és on té sentit l'argument de la camarada Montón: con este patio, ¿pa qué andarse con hostias? From lost to the river.

Llàstima de la meva prudència, que si no, ja estavem liant-la. Llàstima.