La Vanguardia: en català, des de la reraguarda

Estem assistint aquestes setmanes al que alguns volen convertir en un dels esdeveniments de l'any 2011: La Vanguardia (el diari de la burgesia nacionalista catalana i que, sovint, ha donat lliçons de qui és bon català i qui no) ha decidit que és el moment de sortir als quioscos catalans en la llengua pròpia del nostre país.

Llegint l'article amb el qual el Conde de Godó (a qui, per cert, no he sentit parlar mai en català) fa l'anunci del naixement de l'edició en català de La Vanguardia, no deixo de sorprendre'm.

Diu el senyor Conde de Godó en el seu escrit que "La Vanguardia, des del seu llunyà naixement el 1881, ha avançat del braç de la societat a la qual serveix i interpreta de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més de pressa del que espera la immensa majoria". Tenint en compte que fa 130 anys que aquest diari va néixer, aquesta menció a la velocitat en el caminar sona a excusa. O sona a que, en comptes de veure els avenços des de l'avantguarda, s'ha preferit veure'ls des de la reraguarda, no fos cas que prenguessim mal.

Cotinua el propietari de l'imperi Godó, afirmant que "la progressiva normalització social del català, la seva puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva presència en la formació de les noves generacions de ciutadans han eixamplat de manera significativa el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval". Cert. I aquí jo en destacaria dues coses: 1- Que si això és així, no és gràcies a La Vanguardia, sinó a altres que en moments molt difícils van fer l'aposta pel català posant en risc moltes coses. 2- La no gratuïtat de la paraula "mercat", que deixa entreveure raons mercantils darrera aquesta decisió.

També m'ha sorprès que alguna persona de cert prestigi social i cultural, hagi parlat d'aquest esdeveniment com de la "consolidació del procés de normalització lingüística" a Catalunya. Perquè una cosa és que els propietaris del mitjà vulguin justificar de qualsevol manera la tardança en la presa d'aquesta decisió. I una altra que el món cultural i social català atorgui a un diari que no ha estat, ni molt menys, dels abanderats de la defensa de la llengua catalana, una importància en aquest tema que no mereix. Si hi ha alguns mitjans que mereixen ser destacats són els que van fer una aposta realment arriscada (Avui, premsa comarcal, premsa local, etc.), o els mitjans que han fet una aposta diferencial (cas de l'Ara i la seva mirada cap al 2.0). L'edició catalan del Periódico segurament seria una cosa intermitja.

Sigui com sigui, benvinguda sigui l'aparició d'un nou mitjà en català. Però, si us plau, que no s'auto-atorgui una medalla que no mereix.

No m'he pogut estar de penjar aquesta foto...