El Japó, un poble de merda

Perdoneu pel títol del post, però és l'únic que se m'ha acudit després de fer aquestes reflexions (potser poc fonamentades) sobre el poble japonès.

No són poques les vegades que aquests dies, arrel del desastre del terratrèmol, el tsunami i els accidents nuclears, s'ha pogut llegir o sentir als diferents mitjans de comunicació grans elogis al poble japonès.

En concret per l'estoïcitat amb la que els japonesos estan aguantant aquest seguit de desgràcies. Estoïcitat i civisme. Fins al punt que ens han commogut amb la imatge de la visita d'un dels caps de les centrals nuclears a un hospital d'afectats. I ens han commogut perquè hem pogut veure com, pràcticament amb el cap baix, les víctimes perdonaven als responsables de les nuclears.

Aquests elogis al poble nipó, sovint han estat acompanyats de comentaris de l'estil de "si això passés aquí, tot estaria potes enlaire" o "sort que els japonesos són com són, perquè si fossin com nosaltres el directiu de la nuclear no hagués ni pogut entrar a l'hospital".

Però aquest poble és el que, per exemple, inventa el manga fent que, amb una mostra d'auto-odi preocupant, els seus personatges tinguin els ulls occidentalitzats. Aquest poble és el que, per exemple, fa vaga treballant més. Aquest poble és el que, per exemple, fa actualment un cinema més violent i descarnat (m'agradaria que alguns dels que elogien el civisme japonès, veiessin algunes de les pel·lícules que surten de les illes nipones). Aquest poble és el que, per exemple, ha perdonat gairebé submissament Hiroshima i Nagasaki.

Aquest poble, amb perdó (i amb tots els condicionants històrics, culturals i socials que vulguem), és un poble de merda.

L'estoïcitat i el civisme, davant del que estan patint no són valors positius. Jo espero que si un dia peta Ascó o Vandellós, o totes dues, el mínim que fem aquí és tirar pedres contra qui se les mereixi. Ja que estarem pringats de radioactivitat, com a mínim que no se'ns recordi com a conformistes.