Imatge que no té res a veure amb el post. Però és que no hi ha imatge que expliqui el post.
Diumenge. Immersos de ple en les festes nadaleneques. L'escenari: els cinemes Casablanca Kaplan. Uns cinemes que, per cert, conserven encara un toc familiar que els fa ser entre deixats i entranyables. Però, vaja, aquest no és el tema. No. En cartellera dues pel·lícules: Cyrus de Mark Vadik i Film Socialisme de Jean-Luc Godard.
A la cua per agafar entrades, 6 o 7 persones. Jo vaig sol. Hi ha pel·lícules per les quals no m'atreveixo a enganyar a ningú per a què m'acompanyi. Vaig a veure la de Godard. Per a què us feu una idea, el més comercial que ha fet Godard en els darrers anys és això. Mentre esperem que ens donin l'entrada, entra al cinema un ésser estrany. Un sense sostre. Amb tres bosses de plàstic plenes de coses a cada mà. I, sí, per molt progres que siguem tots els que fem cua, per molt progre que sigui anar a veure una pel·lícula al Casablanca, la reacció és d'estranyesa. D'incomoditat, diria. Què hi fa aquest aquí?
La cua avança. Agafo entrada. Quan arriba la seva hora, el sense sostre treu diners de la butxaca i agafa una entrada. No sé si per veure Cyrus o Film Socialisme. Jo entro a la sala. Comença la pel·lícula i m'oblido del sense sostre.
A mitja pel·lícula, mentre jo penso que s'ha de ser un cinèfil molt militant per aguantar una pel·lícula de Godard un diumenge de festes, un mudernugafapasta (jo com que més que mudernu, sóc pseudomudernu, encara no he fet el pas de comprar-me unes ulleres de pasta) no resisteix. S'aixeca i abandona la sala. Jo aguanto. Fins al final.
Acaba la pel·lícula. S'il·lumina la sala. Jo penso en el perquè de tot el que acabo de veure a través de la pantalla, penso en si seré capaç de digerir-ho i de treure'n l'entrellat. M'aixeco. I, a la vegada que ho faig jo, unes files més enrere s'aixeca el sense sostre. Amb les seves sis bosses de plàstic.
I no puc evitar pensar que és increïble veure com un sense sostre decideix gastar algunes de les seves monedes en veure una pel·lícula de Godard. I no puc evitar preguntar-me què deu pensar el sense sostre quan veu una de les últimes afirmacions que fa Godard en el seu film: "quan la llei no és justa, la justícia ha de passar per davant de la llei". I no puc evitar pensar que si, com diu l'Àngel Quintana, "cada cop que Godard estrena una pel·lícula, tot el cinema, de cop, envelleix vint anys", aquest sense sostre, amb el seu gest, segurament fa envellir tota la societat, de cop, vint anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada