El poder de les paraules o la paraula com a arma

En més d'una ocasió tinc dubtes que aquells que tenen el poder d'emetre el que s'acaba anomenant "opinió pública", siguin conscients del poder que tenen. Sobretot si compten amb un mitjà transmissor potent i amb influència.

En una època on la sobreinformació es converteix, sovint, en desinformació i manipulació, aquest poder esdevé, segur, més perillós i, alhora, difícil de controlar. L'ús de l'agressivitat i la violència verbal s'està convertint, lamentablement, en un denominador cada cop més comú en aquesta societat de la desinformació. Diu Ramon Lobo en un article al País que "crece la sociedad de la desinformación. Una mayoría de los ciudadanos prefiere refrendar sus prejuicios y no saber qué sucede a su alrededor. Prosperan los medios-agitación que fomentan sin datos ni pruebas el discurso maniqueo".

Exemples com aquest el trobem en tots els camps que vulguem. Des de camps aparentment poc trascendentals (i remarco la paraula "aparentment") fins a camps que realment ens han de fer repensar-nos una mica. O molt.

Que el diari Marca, el dia després del lliurament de la Pilota d'Or a Messi i del títol d'entrenador de l'any a Mourinho, tituli "Dos gigantes y un anti-español" pel fet que aquests guardons no anessin a mans de Xavi, Iniesta i Del Bosque, no és gratuït. Busca generar un estat d'opinió col·lectiu que faci pensar a la massa lectora de la premsa esportiva (que, tot sigui dit, és una massa considerable), que hi ha un complot anti-espanyol en les instàncies esportives internacionals. El lector acrític (que, tot sigui dit també, sol ser el majoritari) s'empapa d'aquest missatge. I ja tenim conflicte. Com a mínim latent.

Un altre exemple. Des de mitjans conservadors i des dels sectors més reaccionaris de la jerarquia catòlica espanyola, es va atacar durament, de paraula, l'actor Leo Bassi pel seu espectacle "La revelación". Dies després algú posava un artefacte explosiu al teatre on l'italià representava la seva obra.

Més recentment hem tingut el cas de la matança de Tucson. La ideologia ultraconservadora de l'agressor, combinada amb la ideologia de la congressista demòcrata a qui anava dirigit l'atac, fan que els atacs duríssims què prèviament la congressista havia rebut siguin mirats, ara que hi ha hagut sang (i no abans), amb lupa. Polítics i mitjans ultraconservadors havien atacat prèviament i sense pietat aquesta congressista per la seva ideologia. Ja és sabut, per exemple, que Sarah Palin havia marcat amb una diana en la seva web a l'Estat de la congressista atacada, per considerar-la massa d'esquerres.

La responsabilitat en tota aquesta matèria és múltiple: de qui elabora el missatge, de qui el transmet maniqueament i de qui el rep acríticament. Tot i que el receptor és, al meu entendre, qui menys culpes ha de carregar ja que prou feina té per a intentar assumir el torrent d'informació/desinformació a que és sotmès com per a què, a sobre, se li exigeixi capacitat d'anàlisi màxima.

El cas de qui elabora el missatge i de qui el transmet maniqueament és ben diferent. Aquí la responsabilitat és màxima. I, lamentablement, no es posa en qüestió fins que ja és massa tard, com ha passat a Tucson. El que cal exigir, com a mínim, és que de les lliçons se n'aprengui. Tot i que la realitat, en aquest cas, no dóna massa lloc a l'esperança. Segurament el discurs agressiu i, per què no dir-ho, d'incitació a l'odi, ven més. I això sí que compta.