Mai m'he sentit sindicalista

Mai m'he sentit sindicalista. De fet, mai he estat sindicalista. Sóc afiliat a CCOO. I durant un temps vaig participar més o menys activament a Acció Jove. Vaig donar, durant un parell o tres d'anys, cursos de formació al CEPROM. Però mai m'he sentit sindicalista com sí m'he sentit, durant força temps, polític.

Però el sindicat és una cosa que sempre he tingut a prop. Sigui per raons familiars, sigui per amistats. Sempre he considerat que la gent de CCOO formava part de "la meva gent". Via Laietana 16, ha sonat força en la meva vida.

He de reconèixer, però, que vaig seguir el procés que ha portat a la Vaga General del 29-S a certa distància. Segurament a la mateixa distància que, en els darrers mesos, estic seguint la política en general. Digueu-li desafecció, si voleu. Temporal, segur, perquè no m'entenc a mi mateix sense la política.

Però les darreres setmanes, tot això ha canviat. Tard, potser. Però ha canviat. Un dia, de sobte, en una tertúlia radiofònica matinal d'una emissora teòricament progressista sento a algú dir que fins i tot l'exèrcit i l'església catòlica s'han modernitzat més que els sindicats. I ningú replica aquesta opinió. Tenim un problema. La tertúlia que començava sent dedicada al text de la reforma laboral, acaba convertint-se en un judici als sindicats.

Només era el principi. Els dies següents vindria la desqualificació permanent. Assetjament total. De totes bandes. Enquestes assegurant que ningú seguiria la vaga, atacs a delegats i alliberats sindicals, acusacions als sindicats de ser poc menys que els responsables de la crisi. I acusacions de dos sectors que, cada cop n'estic més convençut, s'assemblen molt més del que es pensen. Una dreta més àmplia que mai (la dreta política: des de PSOE a PP, passant per CiU i PNB; i la dreta mediàtica: des de la SER a Intereconomia, passant per La Vanguardia i els Matins de TV3) acusant als sindicats d'estar ancorats al s.XIX i de ser els que aturen la sortida de la crisi. I una suposada esquerra, que posseeix la veritat absoluta i que s'ha convertit en l'aliada més activa de la dreta, acusant als sindicats d'estar venuts al capital, de ser sindicats grocs i ser sindicats espanyols.

Un còcktail massa pervers com per a mantenir-se aturat. I així em vaig activar. I em vaig fer meva la vaga. I vaig promoure la vaga a la meva feina. I vaig participar en un lipdub. I he fet del facebook una eina de difusió (potser excessiva, ho reconec) dels motius de la vaga. Perquè motius en sobraven. Alerta, encara en sobren.

I vaig decidir que faria de piquet. Com ja vaig fer en la vaga de l'any 2002, però més activament. I vaig fer de piquet. A Mercabarna (des de les 22h de la nit del dimarts fins a les 2.30h del dimecres), a les cotxeres de TMB d'Horta (des de les 3h. fins a les 6.30h) i a l'MLP, la meva feina (des de les 8h. fins a les 9.30h.). I per tots aquells que s'han dedicat a qualificar als piquets de violents i agressius, dir-vos que l'única violència que vaig veure jo va ser la d'un camioner que en arribar a Mercabarna i veure el piquet, en comptes de frenar va accelerar emportant-se per davant a un company de CCOO de Barberà que va haver de ser ingressat a Bellvitge. Per sort està bé, però podria haver estat una desgràcia perquè érem un centenar de persones les que podiem haver estat atropellades.

I vaig decidir que aniria a la manifestació. Una manifestació que, tot i no comptar amb cap suport mediàtic com sí que ho han fet manifestacions més recents (i menys transcendents), va ser massiva.

I dos dies després encara hi dono voltes a tot plegat. I penso que si després de l'èxit de la vaga el govern del PSOE no modifica els seus posicionaments, no sé si mereix continuar governant, però el que sí que sé és no mereix ser considerat d'esquerres.

I dos dies després continuo pensant que no sóc sindicalista, perquè no ho sóc. Però deixeu-me dir que durant 24 hores me'n vaig sentir. I n'estic orgullós. Perquè vaig veure i viure qui lluita pels drets col·lectius i per la dignitat col·lectiva, i qui no. I qui va lluitar i continua lluitant pels drets col·lectius i per la dignitat col·lectiva han estat els sindicats i la seva gent. La meva gent.