El concert d'U2

Dimarts passat vaig anar al concert que obria la gira mundial d'U2. Al Nou Camp. Segur que els seguidors més habituals del grup irlandès pensaran que hi ha hagut concerts millors. Segur que hi haurà qui no perdoni que en un tema com One la caguessin dues vegades. Segur que hi haurà qui pensi que el preu de les entrades era exagerat. Segur.

No és per fer enveja a qui hi podia haver anat i no hi va anar, o a qui volia anar-hi i no va poder fer-ho... Però a mi em va semblar un concert simplement espectacular.

Com a espectacle, com a show, no n'he vist cap altre d'igual. Un escenari brutal, una potència musical impròpia d'una banda amb només tres músics (el contacte de Bono amb la guitarra és mínim) i musicalment, tot i que no són el meu grup favorit, per a mi poder escoltar i veure en directe, en un Nou Camp ple a vessar, himnes que formen part de la meva vida, és impagable. I és que Bono i companyia van tenir el detall de barrejar temes dels seus últims treballs amb els clàssics imprescindibles. No hi van faltar peces com "I still haven't found what I'm looking for", "Pride", "Sunday bloody sunday", "Where the streets have no name", "With or without you", "One" o "In a little while".

Va haver-hi moments brillants com l'homentage particular que Bono li va fer a Michael Jackson, barrejant el tema "Angel of Harlem" d'U2 amb dues peces de Jackson: "Man in the mirror" i "Don't stop till you get enough".



Moments "discotequeros"...



Moments de grans clàssics... (amb folklore blaugrana i cagades musicals incloses)



En definitiva, el concert d'U2 va ser un grandiós videoclip, espectacular, de dues hores i quart de durada, que bé valien les desenes d'euros que costaven les entrades.