Un somriure a l'Institut Guttmann

Moltes són les visites institucionals a les quals he assistit en els darrers dos anys. Però cap es pot comparar amb la que vam fer dimecres passat al matí a l'Institut Guttmann. No es poden comparar perquè aquesta visita va ser tant emotiva com impactant.

L'Institut Guttmann és un hospital dedicat bàsicament al tractament i la rehabilitació de persones que, per diferents motius, han patit lesions medul·lars, danys cerebrals, etc.

La visita va ser impactant i emotiva perquè allà s'hi respira empenta i il·lusió com he vist en pocs llocs. Empenta i il·lusió per part de l'equip de professionals que hi treballen i que, com es pot llegir en la seva web, s'esforcen per ajudar a començar noves vides.

Però sobretot va ser emotiva i impactant pel que allà s'hi veu: gent, persones que bé podriem ser qualsevol de nosaltres, que lluiten per recuperar la il·lusió perduda, encara que siguin conscients que aquesta il·lusió l'hauran de conduir, per sempre, asseguts en una cadira de rodes. Gent de totes les edats, però sobretot gent jove, molta gent jove, la majoria d'elles víctimes d'algun accident de trànsit.

De la visita em quedo amb la imatge del somriure d'un nano jove, no deuria tenir més de vint anys, en veure que podia moure, encara que fos mínimament i ajudat per una màquina, les seves cames. Aquest somriure és el somriure de l'esperança. I és un somriure que fa relativitzar, i molt, la majoria de coses banals de les quals ens queixem en la nostra vida quotidiana. 

Banda sonora d'aquest post: Si arribeu, de Lluís Llach.