El Bermúdez

Quan vaig conèixer el Bermúdez jo deuria tenir set o vuit anys. Potser menys i tot. El vaig conèixer com a veterà lluitador de CCOO de la fàbrica Riviere de Cerdanyola, com a actiu militant del PSUC, com a andalús que havia marxat de la seva terra per venir a viure i a treballar a Catalunya, com a líder veïnal. Recordo estades amb ell i la seva dona, la Maria, amb la meva família i altres companys i companyes de sindicat i de partit, a Cerdanyola o a casa seva a Nou Barris. Per diferents circumstàncies vaig perdre el contacte amb ell.

Ben bé vint anys després, vaig anar a fer una xerrada com a responsable de moviments socials d'ICV a l'agrupació de Nou Barris. Mentre estava intervenint vaig veure al mig de la sala un home gran molt atent al que jo explicava. De seguida vaig veure que era el Bermúdez. En el torn de paraules va ser el primer que va agafar la paraula, i gairebé no la va deixar. Vint anys després, ja jubilat continuava amb el mateix esperit de lluita, amb el mateix ànim reivindicatiu, més vital que mai. Ell no m'havia reconegut.

Al final de l'acte vaig anar a parlar amb ell. I quan va veure qui era, quan em va reconèixer, es va emocionar. Ens vèiem, vint anys després, compartint militància i, a més, jo de ponent i ell de públic! Des de llavors, cada cop que coincidíem en algun acte em venia a veure tot content, em preguntava per la meva vida, per la meva mare, per la meva germana, i parlàvem de política.

Avui he sabut que va morir el mes passat. Tenia 79 anys. 79 anys de lluita anònima, però constant. Des que he sabut que ha mort tinc un nus a la gola. I és que és una putada que es mori la gent com el Bermúdez. La bona gent.