No sóc partidari dels lideratges unipersonals en els partits polítics, però sí que crec que per a què un projecte polític tingui credibilitat i doni una imatge d'unitat, necessita d'una persona que, cara a fora, sigui la seva principal imatge pública i, cara a dintre, sigui una figura amb prou autoritat com per a assegurar que el vaixell que lidera no vagi a la deriva.
Aquest cap de setmana hi ha hagut dos congressos de dos partits polítics que han acabat de la mateixa manera: la incapacitat, per lluites internes, de consensuar un lideratge del partit. Es tracta dels congressos del Partit Socialista Francès i d'Izquierda Unida.
No entraré a valorar els perquès de les situacions dels dos congressos. Primer, perquè desconec com s'ha arribat a aquestes situacions. I, segon, perquè no és a mi a qui em correspon perquè no milito en cap d'aquests dos partits. Però la sensació que em dóna és que aquestes situacions, aquests congressos de divisió, aquesta manca de lideratges, comportaran per una banda que a França no hi hagi alternativa a Sarkozy en molt de temps i que a l'Estat espanyol una alternativa política amb cara i ulls situada a l'esquerra del PSOE sigui cada cop més difícil. Esperem que Rosa Aguilar s'equivoqués quan deia que aquest Congrés seria, possiblement, l'última oportunitat d'Izquierda Unida.
2 comentaris:
ben mirat..per què hem de tenir presidents? mai m'ha agradat -i no ho dic pensant amb el saura al qual no he votat-... les cares visibles ja en tenen prou amb encapçalar llistes, el projecte d'esquerres hauria de ser molt col·lectiu... estic bastant confús i quasi de retirada temporal, a veure si ens inspirem plegats a Sabadell...
No crec que la Rosa Aguilar s'equivoqui. El que passa és que el congrés d'IU encara no ha acabat realment. Acabarà un cop s'elegeixin els membres del Consejo que van per les diferents organitzacions i, després, el nou coordinador o coordinadora. A veure què passa.
Publica un comentari a l'entrada