dimecres, 4 d’abril de 2012

Pilar Rahola


Fa uns anys vaig llegir a la premsa, un article d'opinió que pretenia fer una anàlisi de la política municipal de Barcelona. I ho feia amb la tesi que, en els aquells anys, la política municipal barcelonina havia perdut molt nivell. En concret feia una valoració de les persones que encapçalaven les opcions polítiques presents al ple de l'ajuntament. Segons aquell article, Joan Clos (PSC) quedava lluny de Pasqual Maragall, de la mateixa manera que Joaquim Molins (CiU) de Miquel Roca; Imma Mayol (ICV) de Lali Vintró; i Jordi Portabella (ERC) de Pilar Rahola. La comparació entre líders del PP, crec que era Alberto Fernández Díaz vs Enric Lacalle, però no n'estic segur.

La comparació entre aquestes personalitats és absolutament subjectiva. Així que res a dir. És l'opinió de qui signava l'article. Però sí que hi ha un error d'arrel. Clos va ser successor de Maragall; Molins de Roca; i Mayol de Vintró. Però Portabella? Portabella va succeir Rahola? No exactament. Portabella i Rahola havien competit per un mateix espai en les eleccions de 1999. Un amb les sigles d'ERC i l'altra amb les del PI. Sí, el Partit per la Independència, aquell partit fundat per Àngel Colom i Pilar Rahola. Aquell partit que va trencar ERC quedant-se pràcticament tots els càrrecs públics i recursos econòmics que havia obtingut. Aquell partit que, ara s'ha sabut, va recórrer a Fèlix Millet, el saquejador del Palau de la Música, per sortir del desastre econòmic al qual el desastre polític havia portat. Per a què ens fem una idea: el PI de Pilar Rahola va treure un 0,96% dels vots en aquelles esleccions municipals. L'ERC de Jordi Portabella, un 6,52%. Era millor Rahola que Portabella? Potser sí. Sigui com sigui, la ciutadania de Barcelona va creure que no. La democràcia té aquestes coses.

Recordo, a més, com en el moment en el qual el PI va saquejar ERC deixant-la sense representació a les institucions, ICV (en aquell moment separada d'EUiA) es va oferir com a altaveu dels republicans fins que aquests recuperessin la representació institucional que els pertocava. No sé si això es va produir o no, però com a mínim el gest simbòlic va existir.

Vista l'evolució posterior de Rahola, un té la sensació que encara no ha superat el que va passar en aquells temps. Els atacs viscerals a tot el que fes olor d'ERC o, sobretot, d'ICV no han parat. Fins a límits paranoics, diria jo. Passar de suposada promesa de la política catalana a tertuliana de Crónicas Marcianas, compartint programa amb Coto Matamoros o Carmen de Mairena, no deu ser senzill de superar. Després Rahola ha trobat la cobertura de l'imperi Godó i de la TV3 més conservadora. I aquí és on ha despertat la bèstia.

Són molts els escrits i tertúlies que Rahola ha dedicat a ICV-EUiA i a la seva acció de govern o d'oposició. Joan Saura, Imma Mayol i Joan Herrera han estat algunes de les seves dianes preferides. Però avui ens regala un dels articles més curiosos. Curiós perquè pren com a referent periodístic el pamflet E-noticies, la qual cosa des d'un punt de vista professional ja és, com a minim, estrany. Però sobretot perquè, agafa i amplia la neuròtica teoria iniciada per Xavier Rius fa uns dies: Imma Mayol (i ICV-EUiA per extensió) és la culpable de la violència que es va viure als carrers de Barcelona el passat dia 29. Si no culpables directes, sí ideològics. Llegiu i valoreu.

En fi, és curiós que qui va protagonitzar un dels episodis més lamentables de la política catalana, episodi que, com deia abans, s'ha vist esquitxat pel cas de corrupció més escandalós dels darrers anys, es dediqui ara a donar lliçons d'ètica i decència política. I és una llàstima perquè escriure, el que és escriure, la Pilar Rahola ho fa molt bé.

Per cert, oblidava un detall: l'article que, al principi d'aquest post, deia que vaig llegir fa uns anys el signava una tal Pilar Rahola. Pura modèstia.

1 comentari:

Joaquim Biendicho ha dit...

Encertada reflexió. Us felicito.