Aquests dies de pont he pogut “fer Barcelona”. He desconnectat una mica de Cerdanyola, i he passejat pels carrers de Ciutat Vella, on tinc la sort de poder viure actualment (la Plaça del Pi és un luxe).
Però aquesta sort aquests dies es transforma en una espècie de malson generat per les ànsies que viu la ciutadania. Ànsies de sortir al carrer, ànsies de consumir. Ànsies.
En molt poca estona vaig poder veure quatre situacions que ens han de fer reflexionar sobre el model social i de consum que tenim:
1- Cua quilomètrica de gent intentant comprar un número de loteria en una de les clàssiques agències de loteria de la Rambla.
Però aquesta sort aquests dies es transforma en una espècie de malson generat per les ànsies que viu la ciutadania. Ànsies de sortir al carrer, ànsies de consumir. Ànsies.
En molt poca estona vaig poder veure quatre situacions que ens han de fer reflexionar sobre el model social i de consum que tenim:
1- Cua quilomètrica de gent intentant comprar un número de loteria en una de les clàssiques agències de loteria de la Rambla.
2- Cua quilomètrica de gent intentant veure el pessebre de la Plaça de Sant Jaume.
3- Cua quilomètrica de gent intentant comprar un entrepà al famós bar d’entrepans, també de la Plaça de Sant Jaume.
4- Cua quilomètrica de gent intentant entrar al restaurant Can Pep del Born.
I aquestes cues, combinades amb la dificultat de poder caminar per qualsevol d’aquests carrers que, a un mes de Nadal, ja fa dies que tenen totes les llumetes enceses i tota la parafernalia preparada per a fer-nos anar a comprar de forma compulsiva.
No anem bé.
Una altra cosa que he fet aquest cap de setmana és veure cinema. I aquí, de nou, una sorpresa: com el màrqueting i els interessos econòmics de la indústria cinematogràfica i publicitària poden convertir una pel·lícula, al meu entendre, mediocre en pràcticament un fenomen social. Parlo de REC, de Jaume Balagueró (podeu veure la meva opinió sobre aquesta pel·lícula en el meu bloc dedicat al cinema).
No anem bé.
2 comentaris:
Hola Roger,
Completament d'acord amb tu... vaig experimentar una mica el mateix fenomen que tu el divendres, però sense esperar-m'ho, perquè una servidora viu "aliena" a la febre i la bogeria nadalenca... Havia quedat per fer un cafè amb una amiga el divendres davant del Zurich i per poc no ens trobem de tanta gent que hi havia. Després, per aquelles coses de la vida, vam entrar en uns grans magatzems a tafanejar... i vaig perdre la dignitat de tantes empentes que em van fotre... Vaig acabar malalta al llit i no m'he pogut llevar fins avui. És cert que no anem bé.
Ostres, doncs avui volia anar a veure REC hahaha... vaig a llegir la teva crítica, a veure si em convences del contrari. El mateix que a tu em va passar amb l'Orfanato, al meu entendre mediocre... una abraçada!
Si tanquéssin els festius bona part del consumisme es reduiria... He escrit un post al respecte abans de llegir el teu blog, pel que veig aquest pont a la gent d'ICV-EUiA ens ha donat per pensar el mateix, ja que el Carles Escolà també n'ha escrit un al respecte.
Per cert a mi REC em va fer por. No se si és bona o dolenta però em va fer por.
Publica un comentari a l'entrada