Ha mort el Simón Rosado. Un jove històric de CCOO i d'ICV. Jo no havia arribat a tenir una relació personal amb ell. Però sí política. Vaig coincidir amb ell a la Comissió Permanent i al Consell Nacional d'ICV. I, en la meva etapa a Joves, sabiem que era una de les persones amb les que sempre podiem comptar per a què vingués a explicar-nos coses relacionades amb el món laboral. I, amb el seu estil peculiar i directe, solia convèncer.
És un dia trist, doncs, per CCOO i per ICV. Però quan moren històrics com el Simón (o com l'Ángel Rozas, o com el Tito Márquez, o com el Miguel Núñez, o com...) a la tristesa i al xoc inicial, s'hi uneix una espècie de sentiment d'orgull de formar part d'unes organitzacions i d'uns projectes que personatges de la seva talla han fet néixer i créixer. L'orgull de formar part d'organitzacions i projectes històrics com ells i com elles.
Per cert, noti's els noms i cognoms dels històrics que he anomenat. Potser algun dia s'hauria de fer un reconeixement a tots aquests altres catalans que han fet molt més per les llibertats nacionals i socials de Catalunya que no pas altres que ara van donant lliçons de catalanitat, i que quan era el moment de lluitar de debò pel país estaven amagats a caseta, estudiant en escoles d'élite, si no implicats directament en el règim franquista. Però això ja és un altre tema.
1 comentari:
Una gran pèrdua... I, si m'ho permets, estic del tot d'acord amb la teva darrera reflexió sobre els cognoms d'aquests històrics que han fet tant per Catalunya.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada