Una plaça peculiar

Fa un parell de mesos que m'he traslladat a viure al carrer Metges de Barcelona. Per a qui no situï el carrer, es tracta del Forat de la Vergonya, a cavall dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina. Per a concretar encara més, em trobo al mig del triangle de les parades de metro d'Arc de Triomf, Urquinaona i Jaume I. Però no és de geografia urbana de Barcelona del que volia parlar, sinó del món a part que suposa aquesta zona situada a pocs minuts de punts ultraturístics de la capital catalana: Palau de la Música, Catedral, Mercat de Santa Caterina, Santa Maria del Mar, etc.

D'entrada visc a un carrer (Metges), que en realitat no és un carrer, sinó que és una plaça.

I és una plaça de les que ja no se'n fan: de sorra.

I és una plaça que no havia de ser una plaça, sinó un gran aparcament. I és una plaça que si ara no és un aparcament i és una plaça, és perquè el moviment veïnal va preferir que fos una plaça i no un aparcament. I que sigui una plaça i no un aparcament va costar alguns cops amb la policia. I algun problema amb la justícia.

I és una plaça amb un hort. Un hort d'agricultura ecològica, "autogestionat" per part del veïnat.

I és una plaça amb una taula de ping-pong. I us juro que sento la piloteta de ping-pong a qualsevol hora del dia i de la nit. I de la matinada. I no em molesta.

I és una plaça amb porteries de futbol i cistelles de bàsquet. I és una plaça on, a més de jugar a futbol i a bàsquet, s'hi juga a bèisbol.

I és una plaça amb mosques. Un dia algú em va dir que si hi havia mosques ens n'haviem d'alegrar, perquè el normal és que hi hagi mosques. I potser tenia raó.

I és una plaça amb soroll. Però amb soroll de vida. No de motors.

I és una plaça dominicana. I paquistanesa. I catalana. I...

No és una plaça fashion. És una plaça de les d'abans. Per això és una plaça peculiar.