Alcaldessa, cues de pansa

Llegeixo en el bloc de l'alcaldessa de Cerdanyola un article sobre polítiques de joventut a la nostra ciutat. L'alcaldessa es felicita per l'obertura d'un procés participatiu per a què la gent jove de la ciutat tingui veu en els processos de decisió sobre els equipaments que necessita el jovent cerdanyolenc. Posteriorment dedica diversos paràgrafs a desacreditar les polítiques de joventut de l'anterior govern i a lloar les polítiques de joventut que el PSC havia fet abans de l'any 2003.

No entraré en el discurs patètic de dir que nosaltres ho hem fet tot bé i els altres tot malament (l'alcaldessa arriba a dir que “ara hem de cosir l'estripat”, l'estripat per ICV-EUiA, clar). És més, reconec aquí que en polítiques de joventut ho podríem haver fet millor, sobretot els primers anys del mandat i mig que hem estat governant. Però clar, alguna cosa sí que em ve de gust dir.

Primer de tot, fer un exercici de memòria històrica sobre els anys en els quals sembla ser que Cerdanyola era un referent en polítiques de joventut.

Quan preguntes en què érem referent, els propis socialistes només et saben respondre una cosa: el Casal de Joves. Bé, anem a pams. Vaig viure l'època en què es va inaugurar el Casal de Joves. I, certament, va ser un equipament molt utilitzat per la gent jove de la ciutat. Va ser un equipament necessari i innovador. Però també és cert que molta gent vam deixar d'anar-hi quan vam començar a notar que aquell equipament era poc més que, per utilitzar en català correcte el terme que fa servir l'alcaldessa, un equipament destinat a promocionar la pedrera de joves socialistes (per cert, no és contradictori dir que la gent jove és el present i no el futur i, a la vegada, qualificar-la de "pedrera"?). Recordo com, sent jo alumne del Forat del Vent, van crear una espècie de sindicat d'estudiants (no sé si es deia Joves Estudiants de Cerdanyola), que va “ocupar” de forma notable el Casal de Joves i que després es va acabar “fonent” amb la Joventut Socialista. Alguns membres d'aquell “sindicat” després van esdevenir regidors, tècnics i assessors. Aquest fet va dissuadir molta gent jove de l'època.

D'altra banda, el Casal de Joves va entrar en un estat de decadència evident a la segona meitat dels 90. Ho reconeix l'alcaldessa quan diu que s'havia de remodelar a principis del 2000 però que el canvi polític del 2003 ho va impedir. Aquí potser cal preguntar-nos què va passar en aquests 3 anys, no? Per què els grans impulsors de les polítiques de joventut modèliques no van abordar aquesta reforma?

Continuant amb el procés de memòria històrica, em ve al cap el procés “participatiu” El Galliner. El nom del procés ho diu tot. Després de múltiples reunions "participatives" amb tècnics municipals eternament joves, el procés es va limitar a enviar a la gent jove de Cerdanyola un qüestionari preguntant què li faltava i què li sobrava a la ciutat. El procés va culminar amb una festa al Pavelló de Can Xarau un dissabte a la tarda. No se n'ha sabut res més. Millor.

També em ve al cap l'any 2002. Aquell any jo treballava a Barcelona i tenia dret a entrar en el sorteig de les promocions d'habitatges de protecció oficial per a gent jove que oferia l'ajuntament de Barcelona. Vaig tenir sort i me'n va tocar un. Però abans d'acceptar-lo vaig decidir anar a l'ajuntament de Cerdanyola perquè abans de canviar de ciutat volia saber si hi havia promocions d'aquell estil a Cerdanyola. Em van dir que ni n'hi havia, ni hi havia previsió de fer-ne en molts anys. Resposta literal.

I això em porta a un altre tema que detecto de l'escrit de l'alcaldessa, i és que continua tenint la concepció de les polítiques de joventut limitades al que pot oferir un Casal de Joves. Això als anys 80 s'entén, al 2010 no. Les polítiques de joventut són molt més que un Casal de Joves. Són polítiques d'habitatge, són polítiques d'ocupació, són polítiques de participació, són polítiques d'educació. I en això Cerdanyola no era un exemple ni era model de res.

Reitero que no diré que nosaltres ho hem fet tot bé, perquè no és cert. Hem fallat en moltes coses. Però hi ha qui no pot anar donant lliçons.

Perquè podríem recordar, per exemple, que l'actual alcaldessa va votar en contra dels pisos per a gent jove que s'han construït a la zona de la Clota. O podem recordar, per exemple, que l'actual govern ha reduït incomprensiblement partides econòmiques destinades a l'ocupació.

I posats a recordar, potser cal recordar-li a l'alcaldessa quina regidora de joventut va ser la que va iniciar el procés participatiu que ara presenta amb tant d'orgull. Doncs va ser la Maria Reina, d'ICV-EUiA.

Alcaldessa, més cues de pansa.