Això ho hem d'arreglar nosaltres?

L'any 2004 al Fòrum de les Cultures, vaig poder visitar una exposició sobre els efectes del canvi climàtic. L'exposició explicava que cada dia nosequantes empreses americanes tallen nosequants milions d'arbres a la selva de l'Amazones, que nosequines empreses occidentals estan acabant amb el petroli de l'Orient Mitjà, que nosequines empreses amb les seves polítiques estan assecant nosequants rius i llacs, etc. I al final de l'exposició un missatge ben clar: "Canviar això depèn de tu". I una merda, vaig pensar. És un missatge que em va indignar perquè em traslladava a mi, i a totes les persones, la responsabilitat de solucionar un problema que estan creant uns pocs. Cert que un canvi d'actitud a nivell individual pot canviar les coses, però la responsabilitat màxima està on està. I no està precisament en la ciutadania.

Aquests dies m'ha passat una cosa similar quan he rebut, via Facebook, la petició de formar part del grup "Estosololoarregalmosentretodos.org". Resulta que és un grup que bàsicament el que planteja és que per superar la crisi actual el que cal és que guanyem una gran dosi de confiança.

Fixeu-vos en la frase literal de la web d'aquest grup: "Portem massa temps veient a tot arreu què malament està tot. És gairebé l'únic que ens expliquen. Però la crisi no només està a fora, també està en les nostres ments. Ens ha fet perdre la confiança, ens ha contagiat el pessimisme, el desànim. Això és el primer que hem d'arreglar, hem de recuperar la confiança".

I vas a veure la llista de gent que signa aquesta espècie de manifest-d'autoajuda-per-a-temps-de-crisi i penses "quin cony de confiança han de recuperar aquests?". Quina confiança han de recuperar gent com el Ferran Adrià (quant val un menú al Bulli?), l'Àngels Barceló (quin sou té per presentar Hora 25 de la Cadena SER?), Andreu Buenafuente (quant factura El Terrat i quant cobra de La Sexta?), Pau i Marc Gasol (quina morterada cobren per jugar a bàsquet?), Javier Mariscal (quant va treure pel Cobi i la Petra?), Melendi (quant guanya per concert?) o Ferran Soriano (què dir d'Spanair?).

Què tenen a veure tota aquesta gent amb la gent que realment pateix la crisi? No els sembla un insult pels més de 4 milions d'aturats i aturades que hi ha actualment a l'Estat espanyol reduir la crisi a una qüestió de confiança? Les 100.000 famílies catalanes en les quals ara mateix no hi treballa cap membre, necessiten recuperar la confiança o necessiten treballar per tirar endavant?

Per què centrar els esforços en campanyes com aquestes i no dir clarament que la crisi l'han de solucionar els que l'han generat i no els que la pateixen?

PD: Com no podia ser d'una altra manera, ja han sortit campanyes alternatives: "estosololoarreglamossinellos.org" o "estoqueloarreglenlosquelojodieron.org".

PD 2: 12 hores després d'escriure el post m'assavento, innocent de mi, que la campanya objecte del text ha estat impulsada per les Cambres de Comerç juntament amb Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banco Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra i la patronal de la construcció, Seopan. Com deia aquell, "no hase falta desir nada más".