"Tiro en la cabeza" és una pel·lícula que fa un enfoc del terrorisme d'ETA que mai s'havia fet fins ara. I, com a bon cineasta, Jaime Rosales per a presentar aquest nou enfoc, li dóna tanta importància al que explica com a la forma d'explicar-ho.
Busca formes trencadores, innovadores, que l'apropen a l'abstracció. Com diu el propi director, "Per a traslladar nous continguts calen noves formes". I amb "Tiro en la cabeza" predica amb l'exemple. I el resultat és una pel·lícula amb majúscules, malgrat haver estat rodada en dues setmanes i amb un pressupost relativament baix.
El que destaca d'entrada és que és una pel·lícula en la qual no sents mai els diàlegs dels personatges. Només se sent el so de l'entorn. És a dir, se li dóna més importància al soroll, a l'ambient, a l'entorn. I això té, òbviament, lectura política.
D'altra banda, gran part de la pel·lícula està rodada amb teleobjectius. Això el que fa és donar una sensació de llunyania però, alhora, aconsegueix també grans detalls frontals dels rostres i activitats dels personatges. És la tècnica que es fa servir, per exemple, en els rodatges de documentals d'animals salvatges.
Un altre recurs utilitzat de forma notable és l'ús de l'espai. En gran part de la pel·lícula el personatge principal se'ns presenta no en un primer espai sinó en un segon espai. El veiem en bona part del film a través d'una finestra, o a través d'una porta.
El fet de no sentir els diàlegs, el fet d'usar teleobjectius i aquest joc d'espais, el que fa és crear una sensació de llunyania de l'espectador/a respecte el personatge, fa que la pel·lícula deixi de banda la ideologia del personatge i, per tant, eviti qualsevol tipus d'empatia respecte el terrorista. I això ho aconsegueix a través de l'ús de tècniques cinematogràfiques, a través del llenguatge cinematogràfic.
Un missatge de fons de la pel·lícula és la convivència de la quotidianitat amb la monstruositat. Durant 65 minuts Rosales ens presenta la vida quotidiana d'un personatge que podria ser la de qualsevol persona del carrer: un home de classe treballadora, que fa vida de parella, que té una germana, que té un nen, que va a la feina, que va al bar. És a dir, que té una vida normal. I en els darrers 20 minuts la quotidianitat es transforma en monstruositat.
Crec que és una pel·lícula molt recomanable. Perquè afronta un tema d'actualitat molt controvertit, però ho fa de forma arriscada. Tant en el fons com en la forma. I això no és molt habitual en l'actualitat.
AFEGIT: Des que ahir al vespre vaig veure la pel·lícula, i des que ahir a la nit vaig escriure aquest post, que no paro de donar-li voltes, i com més hi penso més interessant i important em sembla aquesta pel·lícula. Em reiteraré, però crec que formalment és gairebé impecable, i és una pel·lícula que confirma que en el cinema mut hi podem trobar la part més rica del llenguatge cinematogràfic. Potser aixeco massa espectatives, però des del punt de vista purament cinematogràfic, m'ha semblat molt bona. Afegeixo avui una entrevista a Jaime Rosales. La introducció és en euskera.
Fins i tot el tràiler de "Tiro en la cabeza" és trencador
Post publicat a La Llanterna Màgica
1 comentari:
El mode en el qual està feta la peli dóna per a moltes interpretacions. Jo veig que és trencador el fet de deixar que l'espectador narre i interprete allò que està veient, sense tindre aquesta mena d'"imposició" que suposen els diàlegs i descripcions no sempre objectives.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada