...per parlar de comunicació, cultura, política i altres coses que em vinguin al cap, partint d'una frase d'Isaac Newton: "Si he vist més lluny que la resta és perquè he pujat a esquenes de gegants". I és que per a construir, hem de saber valorar el que han fet altres abans.
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Acto autorizado
L'amic Juan Antonio Hidalgo m'ha fet arribar aquest cartell. Es tracta d'un cartell que anuncia un míting del PSUC a Cerdanyola l'any 1976 o 1977. I me l'ha enviat perquè una de les persones que intervenien, l'Angelina Puig, és ma mare. I aquí el penjo, per fardar de mare.
Com diu el Juan Antonio, quedeu-vos amb el detall: "acto autorizado".
Si cliqueu sobre la imatge, veureu millor el cartell.
Etiquetes de comentaris:
Cerdanyola,
política,
PSUC
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Eren temps en els quals no feia vergonya mostrar amb orgull la falç i el martell.
Salut.
Quins temps, Roger. No m'agrada la nostalgia, però quins temps.
A la meva mare mai li ha interessat la política ( millor dit a ningú de la meva família...), però em poso a la teva pell i m’hagués fet una il•lusió enorme trobar-me-la avui en un cartell així. Que seriem de nosaltres sense les nostres mares... ainsssssssss
Doncs sí que fa il·lusió, sí.
M'ha dit això sobre el míting:
"Si no recordo malament, aquests acte és el primer que varem poder fer, doncs abans tots els que havíem preparat ens arribava la desautorització governativa. L’acte el va presentar el Guti, i el pavelló era ple de gom a gom. Jo, ja lluitava, també, (i segueix...) per la normalització del català i defensant el meu dret a expressar-me en la meva llengua vaig parlar en català. Com que les huestes comunistes provenien majoritàriament de fora de Catalunya i no tothom coneixia la història de Catalunya i.... en aquells dies encara poques vegades havien hagut (o pogut) escoltar o parlar en català, i per aquella gent el natural era el castellà; varen començar a xiular-me i el Guti va haver d’interrompre’m per fer pedagogia sobre la qüestió, i així vaig poder continuar sense problemes."
Va passar un temps per normalitzar-se el tema de la llengua, i encara que fos de progre, els hi costava d'entendre.
I es que tants anys "d'educació" fan mal.
Fins que ells no varen tenir fills i els fills van adoptar el català com a llengua no ho van entendre del tot.
Ahir parlàvem amb un polític de la ciutat sobre aquesta anècdota i teniem dubtes de si a dia d'avui podria passar el mateix, tenint en compte el perfil sociològic de les persones que hi deuria haver en aquell míting.
No crec que sigui repetible. Ni la societat està com avans, ni la política està com avans, ni el país, per sort no està com avans.
I es que teniam mono de política, mono de decisions.
Amb el tema de la llengua, que vols que et digui, si després de 30 anys de democràcia només em aconseguit que ens entenguin els que viuen aquí, que vols que et digui.
Es sintomàtic que a Alemania s'ensenyi mes català que a les Espanyes.
No ens referiem a omplir un pavelló (ara això només es pot fer si muntes autocars i regales bocates), sinó a que et xiulin pel fet de parlar en català.
Jo em temo que encara avui dia part de l'electorat sociològicament d'esquerres ho faria.
A Catalunya?
Publica un comentari a l'entrada