- Perquè crec que és el cinema en estat més pur.
- Perquè crec que és el cinema més directe.
- Perquè és el cinema que enfronta cineasta i realitat, sense intermediaris.
- Perquè com diu Patricio Guzman, un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotografies.
- Perquè és el cinema amb més compromís social.
- Perquè és el gènere que escurça la distància entre cinema i política.
Segurament per tot això és un gènere que no ven. Segurament per això, al marge de la Filmoteca, no hi ha cap sala que ofereixi cinema documental de forma més o menys periòdica.
I també per tot això penso anar a gaudir del festival Docúpolis que se celebra els propers dies a Barcelona.
Us deixo aquí un petit exemple. Un fragment del film "Princesa de África" de Juan Laguna i que forma part de la secció oficial del festival.
7 comentaris:
Compartisc amb tu les raons per les quals m'agrada el cinema documental. No he pogut veure el vídeo perquè hui el meu ordinador no em permet veure imatges del youtube (com el 80% de les vegades). Una peli que em va impactar va ser la de "La Pesadilla de Darwin" (no sé si està en català). Imprescindible veure-la en versió original.
Salut.
Roger, perdona que no parli del tema del post... però està relacionat. Ahir vaig vuere "El niño con Pijama de rayas", em va encantar. L'has vista? M'agradaria saber la teva opinió.
Hola Javi,
Doncs no l'he vist encara. Però la tinc pendent. Quan la vegi ja la comentaré.
També podria rebatre cada una de les teves afirmacions. A tall d'exemple, mira els documentals de la 2 (que per cert, han sigut molt sobrevalorats i han tingut sempre un to molt monocorde: Només són d'animals i si són d'Àfrica, molt millor) Et penses que els lleons van a la càmera per que sí? Com creus que poden filmar als taurons durant hores, o et penses que sota l'aigua totes les preses son bones? Ja ho deia en Peter Greenaway, que havia treballat durant molts anys per els documentals de la BBC: Sempre que es pot, es falseja en el documental. Encara et penses que en Jaques Costeau va tractar amb respecte tots els animals que va filmar? Segur que vas veure algun cop algun programa d'en Rodriguez de la Fuente, si recordes la capçalera de "El hombre i la tierra" hi havia una àliga portant pels aires un petit cèrvol. No et vares adonar com tenia les cames? Normalment un presa morta no manté les cames juntes, en realitat els de l'equip de rodatge per estalviar-se temps, varen lligar al remugant i després, només esperar que l'au rapinyaire fes la resta.
Hola Jean,
Certament potser hauria d'haver afinat més en el meu post, perquè jo faig referència, no als documentals d'animals, sinó als documentals de tipus social-polític que es veuen en festivals com Docúpolis o Documenta Madrid, que són els dios festivals als quals he assistit aquest any.
És cert que hi ha documentals com els que tu esmentes que han estat falsejats. Mai els defensaré. Però sí que defensaré els documentals que es fan precisament amb voluntat de documentar i amb un cert compromís social, ètic i polític.
Disculpa Roger si em poso pesat, però ja t'he dit en el meu comentari que els teus punts es podrien rebatre, inclòs si parlem de cinema social-polític. Què amb l'edad que tenim, ja no podem anar amb lliri a la mà. Y suposo que si es fa cinema documental politico-social es molt difícil, o per dir-ho més clar, imposible, no esser tendenciós. Per exemple, en Michael Moore i el seu documental Fahrenheit 9/11. En moltes coses jo hi puc estar d'acord, però no per aixó no el consideri un film tendenciós i que de vegades frega el mal gust. No sé si l'has vist, però hi ha un tall on surt una dona que ha perdut el seu fill militar (o sigui, que el seu fill savia el risc que comportava anar a la guerra) i que el director la planta a Washintong, davant de la Casa Blanca. Per favor, que és aixó? Un reality show per ments sensibles? En aquest cas prefereixo un documental on primi la documentació i l'investigació, i no un rapell filmat per engrasar un documental tendenciós.
Home, és que em poses els pitjors exemples de tot: els documentals d'animals falsejats i els documentals sòcio-polítics que són un show mediàtic!
És com si no pugués dir que m'agrada el cinema perquè hi ha merdes com les de l'Stallone o les de l'Ozores.
Hauré d'afinar encara més: m'agrada el bon cinema documental, aquell que no falseja la realitat, aquell que no converteix la realitat en un show, aquell que demostra tenir un clar compromís social, ètic i polític al darrera.
Publica un comentari a l'entrada