"Che el argentino" de Steven Soderbergh

Vaig anar a veure "Che el argentino" de Steven Soderbergh amb cert escepticisme. No em creava massa confiança una pel·lícula sobre un personatge com aquest rodada des dels Estats Units sota el paraigües de la 20th Century Fox.

El cert, però, és que és una pel·lícula més que acceptable. Com a mínim en aquesta primera part (recordem que s'ha estrenat només una meitat de la pel·lícula i que haurem d'esperar a que se n'estreni l'altra meitat per a valorar-la millor).

Una cosa que m'agradaria destacar com a positiva és que es faci difussió internacional, i per canals comercials que arriben al gran (quantitativament) públic, d'un personatge com aquest. Un personatge que, com no podia ser d'una altra manera, té llums i ombres però que és indubtable que en el seu moment va jugar un paper important en la lluita anti-imperialista de l'Amèrica Llatina. Difondre personatges d'aquest estil no és un costum massa habitual del cinema de Hollywood.

En segon lloc, crec que també és de destacar que es tingui la valentia de realitzar des d'estudis nord-americans una pel·lícula que, en la seva versió original, el 95% està parlada en castellà. Tampoc és massa habitual que Hollywood faci apostes d'aquest tipus i respecti la llengua original dels personatges relegant l'anglès a un protagonisme mínim. Això és una aposta decidida tant del productor, Bencio del Toro, com del direcor, Steven Soderbergh. En una entrevista realitzada a la revista Cahiers du Cinema, Soderbergh assegura que "per a mi era obligat respectar la cultura a la qual pertanyen els personatges. L'època en la qual es podia adulterar impunement la llengua natural dels protagonistes s'ha acabat".

Un altre element positiu, al meu entendre, és l'ús d'un format quasi-documental. Sense deixar de ser cinema de ficció, el format que Soderbergh li dóna a la pel·lícula és d'una espècie de documental ficcionat. I això dóna una dosi de realisme i credibilitat que fa més interessant la pel·lícula.

Destacar, com no podia ser d'una altra manera, les interpretacions tant de Benicio del Toro, que ratlla a un nivell molt alt com a Che Guevara, com de Demián Bichir que interpreta a la perfecció el paper de Fidel Castro.

Segurament alguns diran que un dels pecats de la pel·lícula és una certa manca d'objectivitat. I és que el cert és que l'aproximació que es fa a la figura del Che està feta de tal manera que l'espectador surt de la sala sentint simpatia pel personatge. Jo crec que tant per l'enfoc que li dóna el director com per la interpretació de Del Toro. De totes maneres sobre aquesta qüestió m'agradaria dir dues coses: en primer lloc, que el guió de la pel·lícula està basat en escrits del propi Che, per tant és obvi que la idea que en traurem d'ell serà més positiva que no pas negativa. Però, i en segon lloc, no em sembla malament que, ni que sigui per una vegada, la pèrdua d'objectivitat vagi en favor de crear simpaties cap a un personatge que, tot i que com deia al principi és un personatge amb clarobscurs, s'ha convertit en mite i referència (més mite que no pas referència, tot s'ha de dir) dels moviments d'esquerres internacionals.



Aquest escrit també el podreu llegir a La Llanterna Màgica, el meu bloc dedicat al cinema